Tag Archives: visita guiada

Centro Cultural Islámico Rey Fahd

Centro Cultural IslamLa comunitat islàmica potser no és de les més grans d’Argentina però s’estima que la seva presencia es remunta als temps dels colonitzadors, quan els “moros” fugint de la persecució espanyola, van venir cap a aquestes terres. La comunitat com a tal s’origina amb la immigració àrab del s.XIX, essent els primers musulmans dels quals hi ha registre entre el 1850 i el 1860, procedents de Sham, fugint de l’Imperi Otomà. La segona onada d’immigrants fou per la Primera Guerra Mundial.

Els musulmans defineixen la seva religió com la completa acceptació i obediència a les ensenyances de Allah revelades al Profeta Muhammad. Aquest Déu és Únic i Incomparable, no té ni fills, ni socis i mai s’ha fet humà. Ell és l’únic que té dret a ser adorat, ja que és el creador de totes les coses i de l’univers. Segons l’islam, Allah va enviar a la Terra diferents profetes, com Noè, Abraham, Ismael, Isaac, Jacob, Moisès, Jesús, com a fill de la Verge Maria, la dóna pura i perfecta, i per últim Centro Cultural Islam (3)Muhammad al qual, a l’edat de 40 anys, se li va revelar el missatge etern durant 23 anys, a través de l’àngel Gabriel. El missatge de Allah a la humanitat va ser transmet oralment fins que finalment es va recollir en el llibre Corán, el qual és La Llei de la humanitat, ja que en estar dictada pel mateix Allah és pura i no té errors. Al Corán hi ha escrits tots els temes que es relacionen amb els éssers humans, com el coneixement, la doctrina, l’adoració, la transacció i les lleis; essent el tema principal la relació de Déu amb les criatures. Segons la religió islàmica, si se segueix el Corán s’aconsegueix una conducta correcta, una societat justa i un sistema econòmic equitatiu.

A Argentina hi ha un centre cultural islàmic, a Palermo, anomenat Centro Cultural Islámico Rey Fahd, que al seu interior hi té una escola primària, amb una mitjana anual de 60 alumnes, una biblioteca i una mesquita. Aquest centre cultural porta el nom del Rey Fahd fill de l’unificador del Regne d’Aràbia Saudita, el Rei Abdulaziz. El 1982 va ser declamat rei i va morir el 2005.

Els dimarts, dijous i dissabtes organitzen visites guiades per conèixer les instal·lacions i aprofiten l’espai per respondre tot tipus de preguntes que tingui el visitant. El conjunt arquitectònic es va construir el 2000 i va ser inaugurat pel president d’Argentina i pel príncep hereu d’Aràbia Saudita.

Centro Cultural Islámico Rey Fahd_Av. Bullrich 55. Visites guiades dimarts, dijous i dissabtes a les 12h, s’ha de portar document d’identitat i anar vestit de maniga llarga.

Anuncis

Ex Centro Clandestino de Detención, Tortura y Exterminio “Olimpo”

Olimpo_Porta entradaEl Olimpo, ubicat l’avinguda Coronel Ramón Falcón, 4200, al barri de Velez Sarsfield, fou un dels més de 500 centres clandestins de detenció, tortura i extermini que van funcionar a tota Argentina durant l’última dictadura cívico-militar. Aquesta dictadura que va durar del 1976 al 1983 tenia un pla sistemàtic de repressió il·legal i d’extermini de tot civil, fos obrer, periodista, sacerdot, etc. que participava de l’activisme social. Per entendre una mica més tot aquest plantejament i a fi de no repetir continguts, posem el link al Espacio Memoria y Derechos Humanos Ex-Esma.

El Olimpo va formar part d’un circuit compost per tres camps de concentració, el primer fou el Atlético, el segon el Banco i per últim aquesta vella estació de tramvies. El Club Atlético era un edifici propietat de la Policia Federal on al seu subsòl hi operava, fins al 1977, un centre de detenció clandestí. A causa de les obres de l’autopista 25 mayo, l’edifici va haver de ser derruït i per tant van haver de buscar un altre lloc on traslladar als segrestats, ja en aquell moment, desapareguts pel fet que la seva família no tenia cap tipus de coneixement del seu destí. Si avui passeu per Avenida Colón, possiblement tornat de La Boca, veureu que sota l’autopista hi ha un seguit de creus amb fotografies i noms, són alguns dels pocs desapareguts que s’han pogut identificar que van estar segrestats al Atlético. A causa del desmantellament de l’edifici es va començar a construir un annex al Olimpo, pels agents del Servicio Penitenciario, amb part de la infraestructura del mateix Club Atlético, però com que les instal·lacions no estaven acabades per la data prevista, els detinguts van ser traslladats, abans al El Banco, un altre camp de detenció il·legal ubicat a l’Autopista Ricchieri i Camino de Cintura. D’allí, el 16 d’agost de 1978, van ser traslladats amb diferents camions, en grillats amb un company, amb els ulls embenats i amb el seu “matalàs” cap a les noves instal·lacions, al costat del predi que en aquell moment ocupava la policia. Hi ha un documental molt interessant, d’uns 20 minuts, on alguns dels supervivents que van viure aquell trasllat expliquen les sensacions que en van tenir.

Olimpo_MenjadorLa particularitat del Olimpo amb altres centres clandestins és que el Pozo, la part destinada a camp de concentració, va ser construïda específicament amb aquest fi. Si busqueu a un mapa, veureu que el predi estava ciutat al mig d’un barri, a només una cuadra de Rivadavia, i que fins i tot, la portalada que s’obria cada vegada que entrava un detingut donava al carrer i des del mateix carrer es podia veure l’interior. Si en aquell temps algú hagués tingut valor de mirar cap a dins, haguera vist una imatge totalment diferent de la que es veu avui, ja que d’igual manera que va passar a la ESMA i altres centres de detenció, a causa de la visita de la Comissió Interamericana pels Drets Humans es van demolir parets i ocultar les proves. En aquell moment, on avui hi ha un pati, hi havia els Tubos, és a dir, les cel·les dels presoners i les latrines. Avui, gràcies a l’esforç dels supervivents i a la feina d’arqueologia urbana, s’ha pogut excavar part del terra, aixecar el ciment i trobar restes dels murs que formaven les parets de les cel·les. El mateix passa amb la part que dóna a Lacarra, en temps de la dictadura era la sala de tortura i d’aïllament, per on passaven tots els segrestats. Una única paret separava aquest turment amb el carrer i una finestra, que posteriorment va ser tapiada, per despistar, era l’única escletxa per la qual segurament sortien els crits que ningú volia sentir. La resta d’instal·lacions la cuina, el menjador i algunes sales també van ser modificades per amagar les proves, parets que es van tirar a terra, terres que es van cobrir i mobles que es van traslladar.

Durant les causes judicials, reobertes amb el govern de Kirchner, es va provar que els tres camps formaven part d’un circuit repressor, que van anomenar ABO “Atlético-Banco-Olimpo”, que van operar seqüencialment entre ells i a càrrec dels mateixos Grupos de Tareas que formaven part del Primer Cuerpo de Ejército y del Batallón de inteligencia 601, integrats per efectius de les policies Federal i de la Provincia de Buenos Aires, de l’Ejército i del Servicio Penitenciario, així com de Gendarmería i de la Aeronáutica. Evidentment estaven lligats amb altres centres, com el Automotores Orletti a Floresta o la ESMA a Nuñez.

Olimpo_FinestraEs calcula que pel Olimpo, que va funcionar des del 16 d’agost del 1978 fins a finals de gener del 1979, o sigui poc més de 6 mesos hi van passar uns 500 detinguts de manera il·legal, tots ells torturats sistemàticament. D’aquest 500, uns 80 en són supervivents. Els 420 restants formen part de l’extensa llista de desapareguts, només uns 94 s’han pogut identificar i només s’ha trobat el cos de 9. I aquest és el cas d’un dels més de 500 centres de d’extermini que hi havia al país.

Gràcies al treball i l’esforç de veïns i supervivents del Olimpo, des del 1996 es van impulsar projectes per treure a la policia del predi. El 2003 es va declarar Lloc Històric i al següent any es va declarar Espacio para la Memoria, essent una de les proves físiques contra els judicis que es van reiniciar el 2010. La policia no es va retirar del predi fins al 2005 amb el que moltes de les proves van desaparèixer. Les sentencies del 2010 i 2012 van condemnar a pena de presó a 18 dels responsables dels crims d’aquest macabre circuit d’extermini.

 


Museo del Humor

Museo del HumorEl Museo del Humor o MuHu està ubicat a l’antiga Cervercería Munich i és un dels més nous de la ciutat. Va obrir les portes el 2012 i s’hi pot arribar recorrent el Paseo de la Historieta.

El Museo del Humor és el museu del còmic i de les historietes d’Argentina. Allí es pot fer un recorregut històric per l’humor gràfic del país, des de les primeres revistes sàtires fins als còmics més famosos, com Mafalda. Un dels primers diaris a publicar historietes fou El Mosquito, el 1863, principalment imatges burlesques dels personatges importants del moment. Possiblement una de les revistes més importants és Caras y Caretas fundada el 1890 a Uruguay per l’espanyol, nascut a Burgos, Eustaquio Pellicer i el 1898 a Argentina. Aquesta és considerada la primera publicació nacional on hi ha dibuixos i globus amb diàlegs. També Pellicer va fundar PBT, el 1904, on s’il·lustraven els costums i la política de l’època.

Durant les tres primeres dècades del s.XX, l’humor gràfic era una sàtira política i de la societat. D’aquells temps és també El Tony la primera revista 100% d’historietes i que va durar 70 anys. El famós Patoruzú va ser primer publicat al diari Crítica, que ja publicava altres tires humorístiques.

Museo del Humor (2)Com hem comentat, el museu utilitza l’antiga Cervercería Munich, un edifici de l’arquitecte Andrés Kálnay construït a principis de 1970, encarregat pel català Ricard Banús. En aquesta zona s’havia inaugurat el 1918 el Balnerario Costaner Sur, un gran parc i balneari públic on els porteños anaven a passar els dies de sol. Al cap de poc temps, aquesta cerveseria va passar a ser un dels punts de reunió de les personalitats més il·lustres de la societat, per exemple Hipólito Yrigoyen, el socialista Alfredo Palacios, Alfonsina Storni i fins i tot Carlos Gardel, entre molts d’altres. Anys després, quan la zona va deixar de ser freqüentada, el govern de la ciutat va cedir l’edifici a l’empresa de telecomunicacions ENTEL per què fos la seu del seu museu. Per a tal fi, es va contractar al fill de Andrés Kálnay per restaurar els vitralls que havia dissenyat el seu pare i per crear-ne de nous amb dissenys relacionats amb les telecomunicacions.

L’edifici es va construir en un temps record quatre mesos i vuit dies, sobre uns terrenys guanyats al riu, per tant tota la construcció descansa sobre una gran batea de formigó amb bigues invertides.

Museo del Humor_Av. de los Italianos, 851. Obert de dilluns a divendres de 11 a 18h; els dissabtes i diumenges de 10 a 20h i els festius de 12 a 20h. Entrada 10$. Dilluns, dimarts i dimecres gratis. Visites guiades de dilluns a divendres a les 11 i a les 14h. Els caps de setmana a les 11, 14 i 16h.


Museo Nacional de la Historia del Traje

El Museo Nacional de la Historia del Traje és un museu que recorre la història de la vestimenta humana lligada a la història del país. L’edifici va ser declarat Monumento Histórico Nacional el 1990.

Museo del TrajeLa casa és la típica casa familiar de 1800, amb les habitacions unides per una galeria i amb un pati interior, del barri de Monserrat. El 1972 la casa pertanyia a Nydia Luzuriaga qui la va vendre al Ministerior de Cultura y Educación de la Nación però antigament era part de la família Martínez de Marquez, la família qui va construir la casa el 1832, però remodelada el 1907. La febre groga que va dessolar mitja ciutat el 1871 va posar fi a la vida de Juan A. Marquez i aquell mateix any, Juan Martín de la Serna va comprar la casa i la hi va regalar a la seva germana Dolores de la Serna, casada amb Manuel Anasagasti.

Aquest museu el podem afegir a la llista dels de 2 ocells d’un tret, ja que tot visitant la col·lecció de vestits, podem visitar la típica casa chorizo amb tres patis, d’estil italià i amb els mosaics i alguns altres detalls originals. La construcció és de totxos assentats amb terra romana, és a dir, una barreja de cal, pols de totxo i arena.

Tipic Familia 1810La visita comença amb una vitrina on hi ha objectes relacionats a les cultures afroamericanes i als pobles originaris. Després veiem la vestimenta típica del gaucho de 1800 i com vestien els homes i les dones durant la Revolución de Mayo, és a dir, el 1810. L’exposició segueix amb la moda durant els temps federals, cap al 1830, on destaca el peinetón, una peineta molt gran creada per Manuel Mesculino que podia arribar a mesurar fins a 1,2 metres d’ample.

Filla de RosasLa següent sala ens mostra la moda dels anys 1850 fins al 1910, amb vestits utilitzats durant els festejos del Centerio de la Revolución, i Epoca Federalamb el corsé com a element característic. Precisament el 1910 Poiret i Fortuny transformen la moda femenina en eliminar aquesta peça.

Entre la dècada de 1920 i 1930 apareixen els pantalons per les dones de la mà de Chanel i durant la pròxima dècada és Dior qui destaca amb el New Look amb les espatlles rodones, les cintures entallades i les faldilles amples. Fins i tot Eva Perón va vestir d’aquest famós dissenyador.

Ja a la dècada dels 60′ destaca la moda hippy, art pop i rockera, on les dones s’alliberen de les faldilles i els vestits totalment i vesteixen més còmodament.

Museo Nacional de la História del Traje_ Chile 832, de dimarts a diumenges de 15 a 19h. Entrada Gratuïta. Visites guiades dissabtes i diumenges a les 17h. Visita lliure 30 minuts.

Museo del Cine Pablo Ducrós Hicken

El Museo del Cine Pablo Ducrós Hicken, ubicat a La Boca, és un museu petit sobre el món del cine però amb molt potencial. El patrimoni del museu, fundat el 1971, es basa, bona part, en la col·lecció privada de Ducrós Hicken. Pablo nasqué a Buenos Aires el 1903 i va ser investigador, periodista, realitzador i membre del Instituto Nacional Sanmartiniano. Quan va morir, la seva dona va donar la col·lecció amb la condició que es fes un museu i que aquest portés el nom del seu marit.

Museo del CineEl museu ha passat per diverses seus fins a ubicar-se definitivament al costat de la Usina del Arte, en un dels edificis construïts com allotjament del personal de l’empresa distribuïdora d’electricitat.

El museu té tres sales d’exposició permanent on mostren algunes de les peces que tenen, entre elles rèpliques d’equips Lumière, Pathé i Goumont, els originals els guarden per no deteriorar-los, pòsters de pel·lícules, vestuari utilitzat en filmacions argentines i altres objectes relacionats al setè art. El dipòsit del museu és molt més important que l’exposat al públic, en sales condicionades a una mitja de 18ºC i 45% hi ha unes 65.000 pel·lícules argentines emmagatzemades, també tenen cartells de pel·lícules, fotografies, parts d’escenaris, vestuaris, projectors i càmeres de rodar, així com una extensa biblioteca de llibres i revistes que s’obra al públic i investigadors. El dipòsit està a Ministro Brin 615, molt a prop del museu.

CIMG3514És interessant consultar les activitats de l’agenda per complementar la visita del museu, per exemple actualment fan l’últim dissabte de mes unes xarrades de Cine i Patrimoni, a el 16h, tot i que pot ser que comencin mitja hora més tard. Són xarrades molt interessants, per exemple la del juny van convidar a Natán Solans, un dels considerats pares dels FX de Sud-amèrica, un home ple d’històries interessants i a la seva parella professional i personal, Liliana Fernández.

Museo del Cine Pablo Ducrós Hicken_Agustín R. Caffarena 51. Obert els dilluns, dimecres, dijous i divendres de 11 a 18h i els caps de setmana i festius de 10 a 19h. Entrada $5. Dimecres i divendres gratis. A les 17h hi ha visita guiada. Visita 20 minuts.


Judaísmo para Dummies

¡Bienvenidos! Esperamos que este sitio sea de utilidad para todos, como herramienta para acercarnos al Creador y vivir el Judaísmo con alegría cada día.

Fuet, mate i arròs

Turisme per Àsia

Xanet Xanet .Com

Blog de viatges, experiències i aventures en català

areveure.cat

t'ajuda a preparar el teu viatge, t'acompanya quan l'estàs fent i fa que no l'oblidis a la tornada.