Tag Archives: San Telmo

Una ruta de l’Art Nouveau

Al post de “Una ruta del Modernisme: Av.Rivadavia” ja vam parlar dels edificis modernistes o art nouveau que podem trobar a Buenos Aires però ens vam centrar amb l’avinguda Rivadavia. Ara pretenem estendre la ruta a tota la ciutat buscant edificis d’aquest estil característic de l’Europa de finals de 1800 i que va arribar a Argentina durant l’època d’esplendor del país. De fet, la capital Argentina va ser el màxim exponent d’aquest art a Sud-amèrica, amb uns 200 edificis que segueixen aquest estil arquitectònic, fet reconegut el 2014 amb el títol de la capital de l’art nouveua de Sud-amèrica. L’art nouveau a França, el modernisme a Catalunya, el Sezession a Viena, Nieuwe Kunst a Holanda, el Liberty a Italia o el Jugensdstil a Alemanya tenen representants a la ciutat del riu de La Plata, essent així de les poques ciutats mundials on es pot veure les diferents característiques d’aquest estil, segons la seva ciutat d’origen.

club-espanol

Club Español

D’Holanda tenim a Enrique Folker, l’arquitecte que va dissenyar l’edifici del Club Español, que podem contemplar a Bernardo de Irigoyen, a prop de l’avinguda de Mayo, al barri de Monserrat. L’edifici data de 1911 i és un dels exemples de modernisme català de la ciutat, tot i que també manté tracés més característiques dels arquitectes francesos. De l’edifici destaca la cúpula de color daurat i coure amb la figura del geni alat, obres de l’escultor barceloní Torquat Tasso i Nadal, el qual té altres obres per la ciutat, tal com en vam parlar a l’entrada especial d’escultors catalans. Torquat va esculpir també altes figures de l’edifici com La Recolección i La Navegación.

Seguint pel barri de Monserrant, però aquesta vegada passejant per l’avinguda de Mayo, ens trobarem amb el Palacio Barolo, finançat per l’empresari italià Luis Barolo. Aquest edifici, inaugurat el 1922, va ser l’edifici més alt de la ciutat fins que es va construir el Kavanagh, a Retiro. L’arquitecte d’un dels edificis més espectaculars de la ciutat, fou Mario Palantini, va intentar crear un homenatge a Dante Alighieri i a la seva obra mestra, la Divina Comedia, amb contínues referencies. Per exemple, les tres parts que es poden diferenciar a l’edifici representen l’infern, el paradís i el purgatori.

casa-calise

Casa Calise

Virginio Colombo també és un referent de l’estil liberty a Buenos Aires, com el seu compatriota Palantini. Aquest milanès va arribar a Buenos Aires el 1906 contractat pel ministeri d’obres públiques per decorar el Palacio de Justicia, de l’arquitecte Norberto Maillart. Una de les seves cases més característiques que segueixen l’estil liberty és la Casa Calise, a Hipólito Yrigoyen, 2567, una verdadera joia de Balvanera, desconeguda pel gran públic; però el seu edifici més famós és la Casa de los Pavos Reales, a l’avinguda Rivadavia. A l’avinguda Corrientes, entre Paso i Larrea, també podem contemplar una obra d’aquest magnífic arquitecte, es tracta de la Casa Grimoldi, que duu el nom de l’empresari que el va contractar, Alberto Grimoldi.

Per últim, com a referent del liberty, hem d’anomenar Francesco Gianotti, el qual té a Buenos Aires dos exponents. El primer, la Confiteria El Molino, a Rivadavia i Callao, al costat del Palacio del Congreso. El segon, la Galeria Güemes, que a part de transportar-nos a Paris amb el conte de Cortazar “El otro Cielo”, també ens fa viatjar a Europa amb el seu estil art nouveau. Aquesta galeria que connecta els carrers Florida i San Martín, al barri de San Nicolás, data de 1915 i també va ser l’edifici més alt al seu moment.

Tornant a l’avinguda de Mayo, posiblement l’avinguda més espanyola de la ciutat, ens trobem amb el Hotel Chile, a l’encreuament amb Santiago del Estero. Desafortunadament, l’edifici que va dissenyar l’arquitecte Louis Dubois, el 1904 i que es va convertir en un dels màxims representants de l’art nouveau francès, per les corbes que decoren la seva façana, va patir un incendi el 1988, destruint part de la façana i la cúpula.

Hotel Chile

Hotel Chile

El poc que queda del Palau Costagta, obra del francès Alfred Massue, també serveix com a exemple de l’art nouveau. Aquesta torre mirador, ara coneguda com a Mirador Massue, es troba a la Plaza Lavalle, al barri de San Nicolás.

Per veure representants del jugendstil, hem d’anar a l’avinguda Belgrano amb Perú, on ens hi espera l’edifici de l’arquitecte danès Morten F.Rönnow, anomenat Otto Wulff. Aquest edifici va ser projectat per ser la seu diplomàtica de l’imperi autro-húngar i data de 1914. Si bé, no està a la ruta típica entre Monserrat i San Telmo, la impressionant façana mereix que ens desviem. Vuit atlants, que representen els oficis que van participar en la construcció de l’edifici, per exemple fusters i paletes, de cinc metres cada un, mantenen, des del segon pis, la resta de l’edifici que acaba amb dues cúpules coronades que representen l’emperador d’Austria Franz Joseph I i la seva dona, l’emperadriu d’Austria, Elisabeth Amalie Eugenie Herzogin in Bayern, la Sissí.

Com si fos un reflex de la barreja de Buenos Aires, a l’avinguda de Mayo, també hi trobem un representant de l’estil jugendstil, el Palacio Vera. L’arquitecte Oskar Ranzenhofer va ser l’encarregat de dissenyar aquest edifici que podem trobar entre Chacabuco i Piedras, inaugurat el 1910 per la Infanta Isabel de Borbón, que havia viatjat a Argentina per celebrar el Centenario de la Revolución.

Palacio Vera

Palacio Vera

També hi ha arquitectes argentins que van utilitzar aquest estil, com és el cas de Julián García Núñez, que va estudiar a Barcelona tenint de professor a Lluís Domènech i Montaner, i de retorn a la seva ciutat va dissenyar l’antic Hospital Español, el 1906, que es troba a l’avinguda de Belgrano. Com a prova de qui fou el seu professor tenim un edifici que només de veure’l pensarem en Catalunya, tant per l’estil arquitectònic com per la Senyera que hi ha al seu balcó; el Casal de Catalunya, a San Telmo.

A Recoleta, trobem un exemple curiós d’art nouveau. Hem d’entrar al Cementerio de Recoleta i buscar la tomba de Rufina Cambaceres realitzada per Richard Aigner. Aquesta preciosa volta ens deixarà bocabadats per dos aspectes, la seva arquitectura que reflecteix de manera magistral la languidesa de Rufina i que combina amb la història que hi ha darrere de la mort d’aquesta jove el dia del seu dinovè aniversari.

L’art nouveau a Buenos Aires va durar més que a Europa, en aquest cas fins al 1920, i l’estil que havia substituït l’academicisme després va ser substituït pel neocolonial i per l’art déco.

Anuncis

Racons de San Telmo

San Telmo és d’aquells barris que surten a totes les guies però la gran majoria d’elles només en ressalten la fira dels diumenges i el mercat. Evidentment, San Telmo té molt més que això i la manera de descobrir-ho és deixar-se portar pels seus carrerons i descobrir nous racons, que no li’n falten.

De San Telmo ja n’hem parlat força a San Telmo i San Telmo amb temps. Fins i tot ens hem atrevit a recomanar bars, cafès i restaurants imperdibles i us hem proposat la ruta gratuïta. Avui, a més a més de les fotografies de racons, també hi afegim el Tríptic i alguna foto més del barri.

La plaça principal del barri és la Plaza Dorrego i els carrers dels voltants són els que donen l’ambient característic de San Telmo. Si ens agrada l’art, tenim dos museus, el Museo de Arte Contemporáneo de Buenos Aires i el Museo de Arte Moderno de Buenos Aires, ubicat en un edifici industrial reciclat. Al ser un barri d’immigrants, avui hi podem diversos centres culturals entre els quals nosaltres destaquem el Centro Gallego i el seu museu i sobretot el Casal de Catalunya. També aquest fet, ocasiona que hi trobem temples de diverses cultes religiosos com l’església ortodoxa russa, la dinamarquesa o la parròquia de San Telmo, amb el seu museu. És un dels barris on podrem visitar antics conventillos reciclats i fins i tot, on han recuperat una vella pulperia. Per contrastar amb la vida dels immigrants als conventillos, podem visitar l’actual Museo de Historia Nacional i el Parque Lezama, que antigament era el palau de la família Lezama i el jardí de casa seva, respectivament. Però bé, deixem les paraules i anem a les imatges.

paseo-de-la-historieta

mercat-de-san-telmo-2museo-emigracion-gallega-argentina-2 mercat-de-san-telmopasaje-de-la-defensamuseo-emigracion-gallega-argentinaiglesia-san-pedro-telmo-i-museulos-patios-de-san-telmo

cgt

paseo-de-la-historieta-2antiguo-edificio-de-la-fundacion-san-telmo-per-dinsusina-balcarceesglesia-ortodoxabar-el-hipopotamoplaza-dorrego

 

 


Mercats de Buenos Aires

caballito_mercado-progresoUna de les millors maneres de conèixer els costums d’una població és visitant els seus mercats i fins i tot, quan no se’n troben gaires, també podem saber molt sobre la manera de viure del lloc. Comencem amb una veritat, a la ciutat de Buenos Aires, ja no queden gaires mercats on comprar menjar. En una ciutat on fa poc més de 70 anys n’hi havia més de 40 ara en queden menys de 10.

Un dels mercats més famosos de barri és el que podem trobar a Caballito, a la Plaza Primera Junta, el Mercado del Progreso, amb algunes parades encara obertes i que es complementa amb el que hi ha sobre Rojas, just travessant l’avinguda Rivadavia. Aquest mercat va ser inaugurat el 1889 per la Sociedad de Progreso de Caballito i actualment, a part de les típiques parades, també en té de productes gurmet que el converteixen en un dels més visitats de la ciutat.

san-nicolas_mercadoA Belgrano també hi ha obert el mercat, a Ciudad de la Paz i Juramento, però en aquest cas està més apagat que el de Caballito. Aquest terreny, donat per l’empresari Rafael Hernández a finals del s.XIX és on s’hi va construir l’edifici de la Feria Modelo Belgrano i anteriorment era on José Hernández, l’escriptor del Martín Fierro, hi tenia la casa.

Un altre mercat de barri és el que trobem a Cordoba i Callao, al barri de San Nicolás, el Mercado San Nicolás, al seu interior ens hi espera la verduleria, la carnisseria i la peixateria però moltes de les parades estan tancades fent que el mercat no es trobi en el seu millor moment.

Del mateix estil que l’anterior hi ha el Mercado de San Juan, al barri de Boedo, sobre l’avinguda San Juan, gairebé amb l’avinguda Boedo. Aquest mercat, al qual ja només queden pocs negocis, entre ells la peixataria, alguna carnisseria, la verduleria i fins i tot una botiga de formatges va obrir les seves portes el 1895.

El barri veí de San Cristóbal també manté les portes obertes del seu mercat, el qual va obrir les portes el 1882. El mercat, que es troba a Independecia i Entre Ríos, segueix mantenint l’estil de barri obrer.

boedo_mercadoA causa de la dificultat de mantenir els mercats veïnals oberts, el govern de la ciutat ha posat en marxa les “Ferias Itinerantes de Abastecimiento Barrial” que les podem trobar a les places i als parcs de cada barri un dia en concret de la setmana. Aquestes fires és el més semblant als nostres mercats de carrer i fins i tot hi venen peix i carn en camions refrigerats.

A Buenos Aires els edificis més èpics de mercat han sigut reconvertits, com el Abasto que ara és un centre comercial i un supermercat. Si bé, ja no hi ha les parades típiques, les escales que porten a la planta alta del supermercat tenen fotografies de com era el Abasto quan servia per abastir a la població. Aquest mercat va ser inaugurat el 1893 davant de la necessitat de proveir fruites i verdures a la població de la zona que havia crescut considerablement amb les immigracions de finals del s.XIX. Anys després, durant la dècada de 1930 l’edifici es va quedar petit i l’arquitecte eslovè Viktor Sulčič va ser l’encarregat de construir-ne un de nou que s’adaptés a les noves necessitats.

Un altre mercat reconvertit és el de Colegiales, actualment un mercat de puces, on s’hi pot comprar tot d’objectes de segona mà i antiguitats.

Però sense cap mena de dubte, el mercat més famós de la ciutat és el Mercat de San Telmo on, entre les botigues d’antiguitats, encara hi sobreviuen les parades de tota la vida i un bar i fins i tot els voltants del mercat conserven bars amb l’encant porteño, com el bar La Coruña, reobert fa relativament poc i el Pedro Telmo.


Ruta de la història clàssica per Buenos Aires

Hi ha moltes coses que no t’esperes per Buenos Aires però de ben segur que no t’esperes que passejar per Buenos Aires no sigui només aprendre dels porteños i dels argentins, si no que també es pot aprendre de la història del món.

Per exemple si anem a Palermo, més concretament a la Plaza Italia podem veure una autèntica columna romana. La columna de 1,9 m d’alt i 55 cm de diàmetre del Imperi Romà va ser trobada al fòrum de Roma durant una excavació, per lo que se li atribueixen uns 2000 anys d’antiguitat. El fòrum romà era el centre de la ciutat, la plaça on hi havia els edificis públics més importants.

emperador-trajanoSeguint amb els romans podem contemplar la lloba Luperca amb Rómulo i Remo en dos punts diferents de la ciutat, una al Parque Lezama a San Telmo i l’altra al Jardín Botánico, a Palermo. L’escultura del parc fou un regal de la ciutat de Roma a Argentina per conmemorar el centenari de la revolució; la del jardí fou una rèplica de l’anterior. Segons la mitologia romana el rei de Alba Longa, Numitor va ser destronat pel seu germà Amuli. Aquest va ordenar prohibir que la filla de Numitor tingués descendencia, però aquesta, Rea Silvia, acabava de tenir dos fills petits del déu romà de la guerra, Mart. Per això va ordenar que els nadons Rómulo i Remo, els fills de Rea, fossin ofegats al riu Tíber. La cistella on anaven els nadons va flotar fins al mont Palatino i allí van ser trobats i amamantats per una lloba, posteriorment van ser criats per una familia de pastors. Resumint molt, al final Rómulo va matar a Remo per fundar Roma sobre el mont Palatino.

columna-persaEncara podem quedar-nos una estona més per la roma imperial i és que tenim un monument a l’emperador Trajano, a la Plaza Lavalle, rèplica del que hi ha al museu Popular de Nàpoles. Marco Ulpio Trajano fou un “sevillà” que va esser emperador de l’Imperí Romà des del 98 fins al 117.

Si volem canviar de cultura, ens n’anem a l’antiga Persia, avui en dia a Iran. La cultura persa utilitzava el toro com una representació de la virilitat i la mascunilitat. A Palermo, darrera del zoològic hi ha una rèplica d’una de les columnes de l’antic Palau de Ciri II, el Gran, a la ciutat de Persépolis de l’any 550 a.C. que el Sha de Persina va donar a Argentina el 1965.


Una ruta per l’arquitectura industrial pels barris del sud

A la ciutat de Buenos Aires hi queden molts edificis que són símbol de la història industrial del país, iniciada entre finals del segle XIX i principis del segle XX i fomentada amb l’arribada dels immigrants europeus.

Un dels edificis més fotografiats d’arquitectura industrial és la fàbrica ” Bizcochos Canale” que separa el barri de La Boca, el de Barracas i el de San Telmo, davant del Parque Lezama. El 1875 el genovès José Canale va obrir una pastisseria a l’actual cantonada entre Defensa i Cochabamba. Com que el negoci li va funcionar de meravella es va traslladar a l’edifici que avui és reutilitzat com a oficines públiques de diferents ministeris de la ciutat.

barracas_ex-fabrica-cruz-de-maltaSeguint per Martín García, ja al barri de Barracas, arribarem a l’ex edifici de Cruz de Malta, avui l’oficina d’un banc i de diverses oficines particulars. Cruz de Malta és una marca de yerba mate.

A San Telmo també han reaprofitat l’edifici d’estil anglès de la fàbrica Nobleza Piccardo “43”, una marca de cigarretes, en el Museo de Artes Moderno de Buenos Aires, el MAMBA, on damunt de la porta encara s’hi pot veure el 43 esculpit en pedra. L’edifici, de 1918, es va haver d’aptar a les característiques necessàries per allotjar-hi art modern, per exemple es van crear subsòls i fins i tot es va treballar amb l’equip d’arqueologia, ja que hi van trobar restes del que seria una de les cases més antigues de la ciutat, la casa del Naranjo. L’empresa de Piccardo y Compañía data de 1898 i estava ubicada en unes golfes de l’actual carrer Mitre. Durant uns anys, les cigarretes s’embolicaven i s’empaquetaven a mà però el ràpid creixement va fer que es traslladessin a aquest edifici de l’avinguda San Juan al 350 i s’industrialitzes el procés.

Seguint pels barris del sud i per Barracas de nou, podem trobar diversos edificis industrials. Un exemple és la fàbrica Bagley, a General Hornos 238, actualment és coneguda per la marca de galetes però a finals de 1800 fabricava la beguda alcohòlica Hesperirina, la qual també es consumeix el dia d’avui. El nord-americà Melville Sewell Bagley va ser el fundador de l’empresa Bagley. Tot i haver reutilitzat l’edifici per diferents espais comercials, al subsòl encara es mantenen objectes de l’antiga fàbrica. Avui en dia és un dels edificis que es pot visitar durant el OpenHouse.

On avui hi ha una botiga de bricolatge i un supermercat, seguint a Barracas, antigament, hi havia la fàbrica de xocolates Águila-Saint. Abel Saint va obrir una botiga on venia cafè torrat i després va passar a fabricar xocolates. El negoci va ser tan favorable que es va haver de traslladar a un terreny de 4000 metres a Barracas.

barracas_edificio-barracas-centralEl 1883, de l’associació de Juan Etchegaray, fabricant d’espardenyes, i l’escocès Robert Fraser, productor de màquines i teles, va sorgir l’empresa Alpargatas, que el 1890 es va inaugurar, a l’actual Avinguda Regimiento Patricios, 1053 l’edifici que ha sigut reciclat com a lofts i oficines.

L’altre edifici industrial emblemàtic del barri de Barracas és el que hi ha al principi del carrer Lanín. Avui es coneix com Barracas Central i és un edifici comercial i d’habitatges, però antigament era la fàbrica tèxtil Piccaluga. L’edifici és obra de l’arquitecte Domingo Donati i data de principis del segle XX.

La Fábrica Noel, també de xocolata i dolços, estava a l’avinguda Regimiento Patricios, al 1570, i l’edifici data de 1926. Aquesta fàbrica era d’una família basca, que van arribar al país a principis del s.XIX i ben aviat van crear l’empresa familiar, fundada pel pare Benito i seguida pels fills. La família es va convertir en un dels referents de la burgesia porteña, fins i tot Carlos Noel va ser intendent de la ciutat. El fill Martín Noel, que era arquitecte i va dissenyar el palau familiar a Retiro, l’actual Museo de Arte Hispanoamericano Isaac Fernandez Blanco, també va ser l’encarregat de dirigir la fàbrica però el 1994 va ser adquirida per Arcor, com la de Bagley.

Un altre exemple de reciclatge curiós és l’edifici El Forjador, a Perú 535 que actualment és una discoteca. El seu interior va ser dissenyat per Eiffel. Aquesta estructura era fàbrica d’eines de camp.


Judaísmo para Dummies

¡Bienvenidos! Esperamos que este sitio sea de utilidad para todos, como herramienta para acercarnos al Creador y vivir el Judaísmo con alegría cada día.

Fuet, mate i arròs

Turisme per Àsia

Xanet Xanet .Com

Blog de viatges, experiències i aventures en català

areveure.cat

t'ajuda a preparar el teu viatge, t'acompanya quan l'estàs fent i fa que no l'oblidis a la tornada.