Tag Archives: San Nicolás

Les coses que es mouen de lloc

Quan passegem per una ciutat sempre ens dóna la sensació que les coses han estat al seu lloc tota la vida però ens oblidem que les ciutats es mouen, que tenen vida i per tant es renoven, a vegades seguint el sentit de la moda i d’altres per les pressions veïnals.

Quan l’Estat li va encarregar a Lola Mora que esculpís una font per decorar la Plaza de Mayo just davant de la Catedral, ningú s’esperava que aquesta dona, de principis del s.XX pogués fer la font que va ffuente-de-las-nereidaser. Quan el 1902 va arribar la font procedent de Gènova, materials i trasllat pagat per la Nació, la sorpresa va ser majúscula. L’obra arribava desmuntada en caixes i es tractava que la mateixa Lola, que havia arribat uns dies abans d’Itàlia, la muntés a Buenos Aires. Però l’obra no va tenir la rebuda que l’autora esperava. El pecat? Que hi havia figures femenines despullades. La ciutat que volia ser cosmopolita va xocar amb la tradició carca espanyola. Així que, la font, després de molt esperar, va acabar entre les actuals Leandro N. Alem, Perón i Sarmiento. Però aquest no va ser el seu lloc definitiu, ja que el 1918, Charles Thays va dissenyar el desaparegut balneari de Costanera Sur, a Puerto Madero, i la font es va traslladar en aquell lloc allunyat de la ciutat, que amb el temps ha acabat essent una de les zones altes i fins i tot, ha estat declarada Bien de Interés Histórico Nacional.

Fa uns anys, a Argentina es comprava per catàleg, ja que la ciutat progressava a un ritme més ràpid que els seus habitants. Així va ser com el 1886 es van comprar dues fonts, a la companyia francesa Du Val D’Osne, per tal de decorar la Plaza de Mayo, malgrat que en aquell temps la ciutat no tenia aigua corrent per posar-les en funcionament. En remodelar la plaça i deixar-la amb l’aspecte actual, les fonts es van reubicar i fins i tot es van modificar. Després de rodar per diferents llocs de la ciutat, avui les fonts les podem contemplar passejant per la 9 de Julio. Una està a 9 de Julio i Córdoba i l’altra a 9 de Julio i Avenida de Mayo.

escultures-piramideEls altres elements de la Plaza de Mayo que s’han reubicat són les escultures que decoraven la Pirámide de Mayo i fins i tot la piràmide. La piràmide va ser el primer monument patrici que va tenir la ciutat i es va construir el 1811 per commemorar la Revolución de Mayo de l’any anterior. El 1856 es va decidir modificar la Pirámide i donar-li un estil més senyorial i el 1912 es va traslladar uns metres d’on es trobava originàriament, ja que la plaça de 1811 estava dividia en dues, la Plaza de la Victoria i la Plaza del Fuerte. La nova Pirámide estava encapçalada per la figura al·legòrica de l’Argentina representada per una estàtua de la Llibertat amb un barret frigi. L’autor de l’escultura va ser el francès Joseph Dobourdiueu. Aquest també va esculpir quatre figures per decorar la base que representaven la Industria, el Comerç, les Ciencies i les Arts. Aquestes escultures no van tenir gaire sort perquè el 1873, a causa del seu mal estat de conservació, es van retirar però es van substituir per quatre de marbre de Carrara que representaven la Geografia, l’Astronomia, la Navegació i la Indústria. Aquestes escultures, que eren reciclades del Banco Provincia ubicat al carrer San Martín van decorar la Pirámide fins al 1912 que es van retirar i es van guardar en un dipòsit municipal. Van haver de passar 60 anys fins a veure la llum de nou, per ser ubicades a Alsina, davant del Convento de Santo Domingo.

Hi ha altres monuments que s’han mogut del seu lloc original, per exemple el de la Caputxeta Vermella que el 1937 es va comprar i ubicar a la Plaza Lavalle però el 1972 es va traslladar als Bosques de Palermo.

George Canning també va ser traslladat i el motiu del trasllat està directament relacionat amb la història d’Argentina. Resulta que el monument al polític britànic es trobava a la Plaza Britania, l’actual Plaza Fuerza Aérea Argentina, a Retiro, on hi ha la Torre Monumental, el regal que la comunitat britànica va fer a Argentina per celebrar el Centenario de la Revolución. El 1982 va esclatar la guerra de Las Malvinas entre aquests dos països, un dels gestos del govern va ser canviar el nom de la plaça, l’altre el va fer la societat i és que van agafar l’escultura realitzada per Alberto Lagos i la van llençar al riu. Passat el temps es va “pescar” el monument i es va traslladar a prop de l’ambaixada britànica, a Recoleta. Avui la podem veure als Bajos de Recoleta, però a la imatge li falta una mà.

La font de las Nereidas no va ser l’única que va rebre un menyspreu per mostrar dones despullades. La comunitat catalana va regalar a Buenos Aires una font, la Fuente de la Doncella, obra del barceloní Josep Llimona i Bruguera, que va ser inaugurada el 1931 per una comissió presidida pel senyor Escany, al parc Rivadavia, a Caballito. El conjunt de l’escultura és una dona nua, recolzada a la font. Resulta que uns anys després es va instal·lar davant de la font un santuari a la Verge de Luján i, evidentment, a les ments cristianes no els hi va semblar correcte que la verge, vegues una dona despullada. Així que el cura va gestionar la retirada de la font i després de passar-se una temporada als dipòsits municipals va ser instal·lada a la Plaza San Martín, a Retiro. El 2010 les gestions realitzades pels veïns de Caballito, van acabar amb la font retornar al seu parc.

trenEls més grans de la ciutat recorden que al hall de l’estació Constitución hi havia maquetes de màquines de tren que funcionaven en posar-hi una moneda. Actualment podem trobar una d’aquestes maquetes al Museo Nacional del Ferrocarril que encara funciona i una altra a l’entrada de l’edifici de la facultat d’enginyeria de la UBA, de las Heras, on hi ha el Museo de Ciencias y Técnica.

Un dels canvis més recordats, per ser recent, és el del Monumento a Colón. L’obra de l’italià Arnaldo Zocchi fou un regal de la comunitat italiana a Argentina per celebrar el Centeniario de la Revolución de Mayo. Tot i que la pedra fonamental es va posar el 1910, el monument en si no es va inaugurar fins al 1921, a darrera de la Casa Rosada, on comença l’avinguda Colón. El 2013 va esclatar la polèmica quan el govern nacional va decidir traslladar al “descobridor” d’Amèrica i substituir-lo per una de les dones que va lluitar per la independència, Juana Azurduy. Colón va ser traslladar a prop del Aeroparque Jorge Newbery.


Mercats de Buenos Aires

caballito_mercado-progresoUna de les millors maneres de conèixer els costums d’una població és visitant els seus mercats i fins i tot, quan no se’n troben gaires, també podem saber molt sobre la manera de viure del lloc. Comencem amb una veritat, a la ciutat de Buenos Aires, ja no queden gaires mercats on comprar menjar. En una ciutat on fa poc més de 70 anys n’hi havia més de 40 ara en queden menys de 10.

Un dels mercats més famosos de barri és el que podem trobar a Caballito, a la Plaza Primera Junta, el Mercado del Progreso, amb algunes parades encara obertes i que es complementa amb el que hi ha sobre Rojas, just travessant l’avinguda Rivadavia. Aquest mercat va ser inaugurat el 1889 per la Sociedad de Progreso de Caballito i actualment, a part de les típiques parades, també en té de productes gurmet que el converteixen en un dels més visitats de la ciutat.

san-nicolas_mercadoA Belgrano també hi ha obert el mercat, a Ciudad de la Paz i Juramento, però en aquest cas està més apagat que el de Caballito. Aquest terreny, donat per l’empresari Rafael Hernández a finals del s.XIX és on s’hi va construir l’edifici de la Feria Modelo Belgrano i anteriorment era on José Hernández, l’escriptor del Martín Fierro, hi tenia la casa.

Un altre mercat de barri és el que trobem a Cordoba i Callao, al barri de San Nicolás, el Mercado San Nicolás, al seu interior ens hi espera la verduleria, la carnisseria i la peixateria però moltes de les parades estan tancades fent que el mercat no es trobi en el seu millor moment.

Del mateix estil que l’anterior hi ha el Mercado de San Juan, al barri de Boedo, sobre l’avinguda San Juan, gairebé amb l’avinguda Boedo. Aquest mercat, al qual ja només queden pocs negocis, entre ells la peixataria, alguna carnisseria, la verduleria i fins i tot una botiga de formatges va obrir les seves portes el 1895.

El barri veí de San Cristóbal també manté les portes obertes del seu mercat, el qual va obrir les portes el 1882. El mercat, que es troba a Independecia i Entre Ríos, segueix mantenint l’estil de barri obrer.

boedo_mercadoA causa de la dificultat de mantenir els mercats veïnals oberts, el govern de la ciutat ha posat en marxa les “Ferias Itinerantes de Abastecimiento Barrial” que les podem trobar a les places i als parcs de cada barri un dia en concret de la setmana. Aquestes fires és el més semblant als nostres mercats de carrer i fins i tot hi venen peix i carn en camions refrigerats.

A Buenos Aires els edificis més èpics de mercat han sigut reconvertits, com el Abasto que ara és un centre comercial i un supermercat. Si bé, ja no hi ha les parades típiques, les escales que porten a la planta alta del supermercat tenen fotografies de com era el Abasto quan servia per abastir a la població. Aquest mercat va ser inaugurat el 1893 davant de la necessitat de proveir fruites i verdures a la població de la zona que havia crescut considerablement amb les immigracions de finals del s.XIX. Anys després, durant la dècada de 1930 l’edifici es va quedar petit i l’arquitecte eslovè Viktor Sulčič va ser l’encarregat de construir-ne un de nou que s’adaptés a les noves necessitats.

Un altre mercat reconvertit és el de Colegiales, actualment un mercat de puces, on s’hi pot comprar tot d’objectes de segona mà i antiguitats.

Però sense cap mena de dubte, el mercat més famós de la ciutat és el Mercat de San Telmo on, entre les botigues d’antiguitats, encara hi sobreviuen les parades de tota la vida i un bar i fins i tot els voltants del mercat conserven bars amb l’encant porteño, com el bar La Coruña, reobert fa relativament poc i el Pedro Telmo.


Una ruta per l’arquitectura industrial pels barris del sud

A la ciutat de Buenos Aires hi queden molts edificis que són símbol de la història industrial del país, iniciada entre finals del segle XIX i principis del segle XX i fomentada amb l’arribada dels immigrants europeus.

Un dels edificis més fotografiats d’arquitectura industrial és la fàbrica ” Bizcochos Canale” que separa el barri de La Boca, el de Barracas i el de San Telmo, davant del Parque Lezama. El 1875 el genovès José Canale va obrir una pastisseria a l’actual cantonada entre Defensa i Cochabamba. Com que el negoci li va funcionar de meravella es va traslladar a l’edifici que avui és reutilitzat com a oficines públiques de diferents ministeris de la ciutat.

barracas_ex-fabrica-cruz-de-maltaSeguint per Martín García, ja al barri de Barracas, arribarem a l’ex edifici de Cruz de Malta, avui l’oficina d’un banc i de diverses oficines particulars. Cruz de Malta és una marca de yerba mate.

A San Telmo també han reaprofitat l’edifici d’estil anglès de la fàbrica Nobleza Piccardo “43”, una marca de cigarretes, en el Museo de Artes Moderno de Buenos Aires, el MAMBA, on damunt de la porta encara s’hi pot veure el 43 esculpit en pedra. L’edifici, de 1918, es va haver d’aptar a les característiques necessàries per allotjar-hi art modern, per exemple es van crear subsòls i fins i tot es va treballar amb l’equip d’arqueologia, ja que hi van trobar restes del que seria una de les cases més antigues de la ciutat, la casa del Naranjo. L’empresa de Piccardo y Compañía data de 1898 i estava ubicada en unes golfes de l’actual carrer Mitre. Durant uns anys, les cigarretes s’embolicaven i s’empaquetaven a mà però el ràpid creixement va fer que es traslladessin a aquest edifici de l’avinguda San Juan al 350 i s’industrialitzes el procés.

Seguint pels barris del sud i per Barracas de nou, podem trobar diversos edificis industrials. Un exemple és la fàbrica Bagley, a General Hornos 238, actualment és coneguda per la marca de galetes però a finals de 1800 fabricava la beguda alcohòlica Hesperirina, la qual també es consumeix el dia d’avui. El nord-americà Melville Sewell Bagley va ser el fundador de l’empresa Bagley. Tot i haver reutilitzat l’edifici per diferents espais comercials, al subsòl encara es mantenen objectes de l’antiga fàbrica. Avui en dia és un dels edificis que es pot visitar durant el OpenHouse.

On avui hi ha una botiga de bricolatge i un supermercat, seguint a Barracas, antigament, hi havia la fàbrica de xocolates Águila-Saint. Abel Saint va obrir una botiga on venia cafè torrat i després va passar a fabricar xocolates. El negoci va ser tan favorable que es va haver de traslladar a un terreny de 4000 metres a Barracas.

barracas_edificio-barracas-centralEl 1883, de l’associació de Juan Etchegaray, fabricant d’espardenyes, i l’escocès Robert Fraser, productor de màquines i teles, va sorgir l’empresa Alpargatas, que el 1890 es va inaugurar, a l’actual Avinguda Regimiento Patricios, 1053 l’edifici que ha sigut reciclat com a lofts i oficines.

L’altre edifici industrial emblemàtic del barri de Barracas és el que hi ha al principi del carrer Lanín. Avui es coneix com Barracas Central i és un edifici comercial i d’habitatges, però antigament era la fàbrica tèxtil Piccaluga. L’edifici és obra de l’arquitecte Domingo Donati i data de principis del segle XX.

La Fábrica Noel, també de xocolata i dolços, estava a l’avinguda Regimiento Patricios, al 1570, i l’edifici data de 1926. Aquesta fàbrica era d’una família basca, que van arribar al país a principis del s.XIX i ben aviat van crear l’empresa familiar, fundada pel pare Benito i seguida pels fills. La família es va convertir en un dels referents de la burgesia porteña, fins i tot Carlos Noel va ser intendent de la ciutat. El fill Martín Noel, que era arquitecte i va dissenyar el palau familiar a Retiro, l’actual Museo de Arte Hispanoamericano Isaac Fernandez Blanco, també va ser l’encarregat de dirigir la fàbrica però el 1994 va ser adquirida per Arcor, com la de Bagley.

Un altre exemple de reciclatge curiós és l’edifici El Forjador, a Perú 535 que actualment és una discoteca. El seu interior va ser dissenyat per Eiffel. Aquesta estructura era fàbrica d’eines de camp.


Galeria Güemes

galerias-guemesL’edifici de les Galeries Güemes és un passatge de 116 metres que comunica el carrer Florida amb el San Martín al barri de San Nicolás, un edifici d’oficines, d’habitatges, un teatre i un centre comercial. Al moment de la inauguració, el 1915, era l’edifici més alt de la ciutat, amb 87 m d’alt. Les Galeries, obra de l’arquitecte Terencio Gianotti, el mateix de la Confiteria El Molino a l’avinguda Callao, i promocionada per Emilio San Miguel i David Ovejero, estaven destinades a diferents usos, al subsòl hi havia un teatre i un restaurant i a la planta baixa edificis comercials. Del primer al sisè nivell hi havia oficines i més amunt pisos de lloguer. Al pis catorzè hi havia una confiteria amb vistes a tota la ciutat però la joia es trobava al mirador de la planta superior.

La construcció de l’edifici va començar el 1912 però problemes econòmics i l’inici de la Primera Guerra Mundial en van dificultar la seva construcció. L’edifici comptava amb les comoditats més luxoses del moment, com un ascensor, calefacció i refrigeració i un sistema de tubs pneumàtics que servien per repartir el correu a l’interior de l’edifici. Molts dels materials de decoració provenien d’Europa. Actualment les galeries són un exemple de l’arquitectura art nouveu de Buenos Aires. El 2000 va ser declarada lloc d’interès cultural. Avui en dia manté el seu aire aristocràtic i al subsòl hi ha una empresa que ofereix el clàssic “cena-tango-show”.galerias-guemes-2

El nom de l’edifici rendeix homenatge a Martín Güemes, un salteny igual que els promotors, que va participar activament durant les batalles de la independència. Gràcies a Julio Cortázar podem comunicar Buenos Aires amb París a través de les Galerías Güemes tot llegint el conte “El otro cielo”.0010_galerias-guemes-3

Fa cosa d’uns anys van reobrir el mirador, de dilluns a divendres de 9:20 a 12h i de 15 a 17.40h, des del qual es pot veure bona part del centre de la ciutat, en especials els edificis col·loquialment coneguts com la “colmena” i “los alfiles”. Si esteu atents a l’agenda pot ser que trobeu visites guiades gratuïtes, ja que el preu per pujar-hi no és gaire econòmic ($50 (2016)). Això sí, si hi pugeu, no us deixeu la càmera, com em va passar a mi…

 


Monuments per a tots els gustos

victima-violecia-futbolA Buenos Aires hi ha espai per a tot. Potser no és una ciutat tan cosmopolita com algunes de les capitals europees però us ben asseguro que no us hi avorrireu pas, ja que pel carrer sempre hi ha coses que no t’esperes. Una de les coses que no t’esperes és la gran quantitat de monuments que hi podem trobar, alguns diuen, que són més de dos mil i sobre temes tan variats que van des de polítics fins a personatges de contes infantils i de maneres tan variades com bust, estàtues, plaques, monòlits, fonts, etc.

En alguna entrada anterior, com a la Ruta dels Governants i Presidents d’Argentina des del virregnat fins als radicals, ja vam recórrer els monuments i les escultures que homenatjaven als homes que van tenir l’honor de formar part de la història del país. Així podem trobar-nos des del mateix Rei Carles III, el rei espanyol que creà el virregnat del Río de la Plata o Juan Domingo Perón amb l’escultura que es va inaugurar el 2015, curiosament en mans de Mauricio Macri. Alguns d’ells els podem veure muntats a cavall, com Urquiza o Rosas, altres en escultures com Lavalle o Hipólito Yrigoyen i altres en bust, per exemple repetint monument a la ciutat pel cas de Perón i Yrigoyen.

Si parlem de personalitats històriques del país, no ens podem oblidar dels homes que la Pàtria, és a dir, José de San Martín, Manuel Belgrano, Mariano Moreno o Juan José Castelli. I evidentment no ens podem deixar a Pedro de Mendoza i a Juan de Garay, els dos fundadors de la ciutat. Però tampoc podem passar per alt els monuments que recorden un moment èpic del país, com per exemple la Pirámide de Mayo, el monument a la Primera Junta i els famosos Hitos a la Argentinidad. Aquests últims recorden el moment de les invasions angleses que van marcar un abans i un després a la història del país, ja que van ser els detonants de la Revolución de Mayo i per extensió de la Independència Nacional. En podem trobar a la Plaza San Martín, a Chacarita o la Plaza Miserere, a Once.

fuente-de-las-nereidasEl que no t’esperes és que entre aquests més de 2000 monuments, dedicats a les dones no n’hi hagi gaires, però la veritat és que això no sorprèn si per veure noms de dones a les plaques dels carrers hem d’anar fins a Puerto Madero, un dels barris més moderns de la ciutat. Fa, relativament poc, que es va inaugurar el monument a Juana Azurduy, no sense polèmica, ja que va ocupar el lloc que Colón presidia d’ençà que el 1921 va ser inaugurat. Per cert, el descobridor d’Amèrica es troba davant del riu, a costanera Norte. Afortunadament, una de dones més rellevants en la vida pública argentina, sí que té el seu monument, en aquest cas, Eva Perón ens la podem trobar a Recoleta, molt a prop del Papa Juan Pablo II. Parlant de religió, la Mare Teresa de Calcuta també té una escultura, la podem veure al Parque Lezama, a San Telmo.

Ja que hi ha poques dones representades a la ciutat, volem aprofitar el moment per citar a Lola Mora, una de les escultores més importants del món i que té una de les fonts monumentals més boniques del país a Puerto Madero, la Fuente de la Nereidas.

Buenos Aires no només viu de política i d’història, sinó que també d’art i per tant també hi ha monuments als seus artistes més destacats, com per exemple Ruben Darío o Jorge Luís Borges, que el trobem assentat en un banc dels jardins de la Biblioteca Nacional.

Un altre grup de monuments curiosos, importants i que no t’esperes són els que els països del món van entregar a Argentina per celebrar el Centenario de la Revolución. Un dels més destacats és el “monumento de los españoles” o el Monumento a la Carta Magna y las Cuatro Regiones Argentina, però no podem deixar de nomenar el que va reglar Alemanya, França, Itàlia, Estats Units, Anglaterra, la columna meteorològica dels austro-húngar, ubicat al Jardín Botànico, i un dels més atrevits, el de Suïssa.

Per si no hi hagués suficients monuments, els darrers anys, des del Gobierno de la Ciudad, s’han entretingut a crear “Paseos de…”, com per exemple el Paseo del Tango, el de la Historieta, el de la Gloria i el dels Artistas. El primer, que es troba al pasaje Carlos Gardel, darrere del Shopping Abasto, a Balvanera, està dedicat als artistes que han destacat en aquest gènere musical tan porteño i s’hi han sumat, al costat de l’escultura del seu representat més famos, Carlos Gardel, altres tan destacats com Tita Merello, Aníbal Troilo i Roberto Goyeneche. El Paseo de la Historieta és un dels més divertits i és que pels carrers de Monserrat i Puerto Madero ens hi esperen escultures dels personatges gràfics més rellevants de les vinyetes argentines. El Paseo de la Gloria, a Puerto Madero, ens donarà a conèixer esportistes de la talla de Manuel Fangio, Mani Ginobilli i, evidentment, Leo Messi. I per Avenida Corrientes, ens trobarem amb diversos personatges televisius del món argentí, tot i que desafortunadament, acostumen a trobar-se en mal estat degut a actes vandàlics.

El que tampoc t’esperes és que el Cementerio de Recoleta sigui el segon cementiri més important del país i això és degut a la importància de la gent que hi ha enterrada i de les obres d’art que s’hi poden trobar. Moltes de les quals, no estan exposades al públic sinó que es troben digues de les voltes i panteons. El que sí que s’ha de dir és que, malgrat no poder-les contemplar totes, la visita val realment la pena, les obres d’art que hi ha a l’aire lliure són magnífiques. D’una manera no tan notarial, també podem anar a passejar pel Cementerio de la Chacarita on podrem veure-hi escultures a alguns dels artistes que hi descansen, com Osvaldo Pugliese o Carlos Gardel. I en sortir del cementiri, al Parque de los Andes, el monument Los Andes.

0024_el-atletaTal com hem dit al principi, hi ha monuments dedicats a tot tipus d’actes, com per exemple, la pilota de la Plaza Lavalle, el dels taxistes de Puerto Madero o el del Guardacostas. La Caputxeta Vermella que ens espera als Bosques de Palermo o als esports, com El Arquero. També n’hi ha a la música amb la representació de les simfonies de Beethoven que decoren el Jardín Botànico. O fins i tot que hi hagi una flor gegant que s’obra i es tanca amb la llum del sol, com és el cas de la Floralis Genérica, als Bajos de Recoleta.

És d’esperar que amb tants monuments com hi ha, molts no siguin d’artistes argentins però el que potser no t’esperes és que n’hi hagi d’artistes tan famosos com Rodin, del qual podem veure una rèplica del Pensador a la Plaza del Congreso i el monument a Sarmiento, als Bosques de Parlermo i el que tampoc t’esperes és que hi hagi força representació catalana dins dels escultors exposats pel museu a l’aire lliure que s’ha convertit Buenos Aires.

No ens podem oblidar del que, segurament, és el monument més representatiu de la ciutat, el Obelisco. El que molta gent, potser no sap, és que representa el quart centenari de la primera fundació de la ciutat, la de Pedro de Mendoza. Algun dia, haurem de dedicar-li una entrada completa.

Com ja veieu, si de monuments parlem, no acabarem. Algunes de les zones on més densitat n’hi ha és a la Plaza del Congreso, a la Plaza Lavalle, al Jardín Botánico i als Bosques de Palermo. Potser haurem de seguir la serie de “Els monuments més importats” que havíem iniciat amb Monserrat.

 


L'art de volar

Blog de viajes independiente y con mochila que pretende relatar información y rutas alternativas, motivar a otros viajeros, ayudar y participar en crear un mundo dónde se pueda soñar y viajar libremente.

Travelingmylife

Blog de viatjes, fotografia y experiencias

elViatger.com

Blog de viatges i fotografia d'Isma Monfort

Bona Vida

Rutes, llocs i racons per no quedar-se a casa