Tag Archives: Retiro

Les coses que es mouen de lloc

Quan passegem per una ciutat sempre ens dóna la sensació que les coses han estat al seu lloc tota la vida però ens oblidem que les ciutats es mouen, que tenen vida i per tant es renoven, a vegades seguint el sentit de la moda i d’altres per les pressions veïnals.

Quan l’Estat li va encarregar a Lola Mora que esculpís una font per decorar la Plaza de Mayo just davant de la Catedral, ningú s’esperava que aquesta dona, de principis del s.XX pogués fer la font que va ffuente-de-las-nereidaser. Quan el 1902 va arribar la font procedent de Gènova, materials i trasllat pagat per la Nació, la sorpresa va ser majúscula. L’obra arribava desmuntada en caixes i es tractava que la mateixa Lola, que havia arribat uns dies abans d’Itàlia, la muntés a Buenos Aires. Però l’obra no va tenir la rebuda que l’autora esperava. El pecat? Que hi havia figures femenines despullades. La ciutat que volia ser cosmopolita va xocar amb la tradició carca espanyola. Així que, la font, després de molt esperar, va acabar entre les actuals Leandro N. Alem, Perón i Sarmiento. Però aquest no va ser el seu lloc definitiu, ja que el 1918, Charles Thays va dissenyar el desaparegut balneari de Costanera Sur, a Puerto Madero, i la font es va traslladar en aquell lloc allunyat de la ciutat, que amb el temps ha acabat essent una de les zones altes i fins i tot, ha estat declarada Bien de Interés Histórico Nacional.

Fa uns anys, a Argentina es comprava per catàleg, ja que la ciutat progressava a un ritme més ràpid que els seus habitants. Així va ser com el 1886 es van comprar dues fonts, a la companyia francesa Du Val D’Osne, per tal de decorar la Plaza de Mayo, malgrat que en aquell temps la ciutat no tenia aigua corrent per posar-les en funcionament. En remodelar la plaça i deixar-la amb l’aspecte actual, les fonts es van reubicar i fins i tot es van modificar. Després de rodar per diferents llocs de la ciutat, avui les fonts les podem contemplar passejant per la 9 de Julio. Una està a 9 de Julio i Córdoba i l’altra a 9 de Julio i Avenida de Mayo.

escultures-piramideEls altres elements de la Plaza de Mayo que s’han reubicat són les escultures que decoraven la Pirámide de Mayo i fins i tot la piràmide. La piràmide va ser el primer monument patrici que va tenir la ciutat i es va construir el 1811 per commemorar la Revolución de Mayo de l’any anterior. El 1856 es va decidir modificar la Pirámide i donar-li un estil més senyorial i el 1912 es va traslladar uns metres d’on es trobava originàriament, ja que la plaça de 1811 estava dividia en dues, la Plaza de la Victoria i la Plaza del Fuerte. La nova Pirámide estava encapçalada per la figura al·legòrica de l’Argentina representada per una estàtua de la Llibertat amb un barret frigi. L’autor de l’escultura va ser el francès Joseph Dobourdiueu. Aquest també va esculpir quatre figures per decorar la base que representaven la Industria, el Comerç, les Ciencies i les Arts. Aquestes escultures no van tenir gaire sort perquè el 1873, a causa del seu mal estat de conservació, es van retirar però es van substituir per quatre de marbre de Carrara que representaven la Geografia, l’Astronomia, la Navegació i la Indústria. Aquestes escultures, que eren reciclades del Banco Provincia ubicat al carrer San Martín van decorar la Pirámide fins al 1912 que es van retirar i es van guardar en un dipòsit municipal. Van haver de passar 60 anys fins a veure la llum de nou, per ser ubicades a Alsina, davant del Convento de Santo Domingo.

Hi ha altres monuments que s’han mogut del seu lloc original, per exemple el de la Caputxeta Vermella que el 1937 es va comprar i ubicar a la Plaza Lavalle però el 1972 es va traslladar als Bosques de Palermo.

George Canning també va ser traslladat i el motiu del trasllat està directament relacionat amb la història d’Argentina. Resulta que el monument al polític britànic es trobava a la Plaza Britania, l’actual Plaza Fuerza Aérea Argentina, a Retiro, on hi ha la Torre Monumental, el regal que la comunitat britànica va fer a Argentina per celebrar el Centenario de la Revolución. El 1982 va esclatar la guerra de Las Malvinas entre aquests dos països, un dels gestos del govern va ser canviar el nom de la plaça, l’altre el va fer la societat i és que van agafar l’escultura realitzada per Alberto Lagos i la van llençar al riu. Passat el temps es va “pescar” el monument i es va traslladar a prop de l’ambaixada britànica, a Recoleta. Avui la podem veure als Bajos de Recoleta, però a la imatge li falta una mà.

La font de las Nereidas no va ser l’única que va rebre un menyspreu per mostrar dones despullades. La comunitat catalana va regalar a Buenos Aires una font, la Fuente de la Doncella, obra del barceloní Josep Llimona i Bruguera, que va ser inaugurada el 1931 per una comissió presidida pel senyor Escany, al parc Rivadavia, a Caballito. El conjunt de l’escultura és una dona nua, recolzada a la font. Resulta que uns anys després es va instal·lar davant de la font un santuari a la Verge de Luján i, evidentment, a les ments cristianes no els hi va semblar correcte que la verge, vegues una dona despullada. Així que el cura va gestionar la retirada de la font i després de passar-se una temporada als dipòsits municipals va ser instal·lada a la Plaza San Martín, a Retiro. El 2010 les gestions realitzades pels veïns de Caballito, van acabar amb la font retornar al seu parc.

trenEls més grans de la ciutat recorden que al hall de l’estació Constitución hi havia maquetes de màquines de tren que funcionaven en posar-hi una moneda. Actualment podem trobar una d’aquestes maquetes al Museo Nacional del Ferrocarril que encara funciona i una altra a l’entrada de l’edifici de la facultat d’enginyeria de la UBA, de las Heras, on hi ha el Museo de Ciencias y Técnica.

Un dels canvis més recordats, per ser recent, és el del Monumento a Colón. L’obra de l’italià Arnaldo Zocchi fou un regal de la comunitat italiana a Argentina per celebrar el Centeniario de la Revolución de Mayo. Tot i que la pedra fonamental es va posar el 1910, el monument en si no es va inaugurar fins al 1921, a darrera de la Casa Rosada, on comença l’avinguda Colón. El 2013 va esclatar la polèmica quan el govern nacional va decidir traslladar al “descobridor” d’Amèrica i substituir-lo per una de les dones que va lluitar per la independència, Juana Azurduy. Colón va ser traslladar a prop del Aeroparque Jorge Newbery.


Recorregut complet per Retiro

monumento-canadaRetiro és un d’aquells barris de Buenos Aires que s’han de visitar quan hi estem de turisme, almenys la Plaza San Martín i la part del Microcentro. Però és que Retiro té altres racons interessants que amb una mica de temps podem anar descobrint.

Si volem fer la ruta gratuïtament. hem de tenir en compte que el Museo de Arte Hispanoamericano Isaac Fernandez Blanco té entrada gratis els dimecres i els dijous i que les visites guiades a l’interior del Palacio San Martín són els dimarts i dijous.

Començarem el matí a la Plaza Canadá on hi ha un tòtem que el país del nord va regalar a Argentina per simbolitzar el punt en comú que tenen els dos país amb els indígenes. D’aquí, anirem caminant cap a la plaça de la Fuerza de la Armada Argentina on hi ha la Torre Monumental, el regal que va fer la comunitat britànica a Argentina per la celebració del Centenario.

Pel camí haurem passat per l’estació de trens de Retiro, que en realitat són tres estacions, la Retiro Mitre, la Retiro Belgrano i la Retiro San Martín. L’edifici que bé es mereix que hi entrem és el de Mitre, una obra mestra de l’enginyeria industrial de principis del s.XX. Aquest edifici, l’interior del qual és un exponent de la indústria estacio-trens-retirodel ferro d’Anglaterra, va ser portat a peces des de l’illa britànica i muntat a Argentina. Si és l’hora d’esmorzar, podem fer un café con leche y tres medialunas al cafè notable Retiro que trobem dins de l’estació. Si volem aprendre una mica més sobre la història dels ferrocarrils a Argentina, podem visitar el Museo Nacional Ferroviario Raúl Scalabrini Ortiz que és gratis i està obert de dilluns a diumenge.

Tota aquesta zona és terrenys guanyats al riu i és que no fa tant de temps, els immigrants procedents d’Europa desembarcaven a prop d’on avui hi ha l’estació d’autobusos i tenien la possibilitat d’allotjar-se fins a cinc dies a l’antic Hotel de los Immigrantes, avui un museu que recorda les peripècies que havien de fer els nouvinguts per adaptar-se a un país tan llunyà. El museu està obert de dimarts a diumenge amb entrada gratuïta.

torre-inglesesLa Torre dels anglesos que hem comentat anteriorment està encarada al monument que recorda als caiguts durant la Guerra de les Malvines de 1982, una casualitat una mica desafortunada. El monument es troba al principi del barranc natural que Charles Thays va convertir en la Plaza San Martín i que durant l’època d’esplendor, les famílies més benestants hi tenien el seu palau. Dos exemples de palaus de principis del s.XX que podem visitar actualment són el Palacio Paz, del director del diari la Paz, que avui forma part del Circulo Militar i han adaptat una part com a Museo de Armas de la Nación Tte. Gral. Pablo Riccheri. El museu està obert de dilluns a divendres però s’ha de pagar una mínima entrada. La Noche de los Museos es pot visitar gratuïtament i si aquest tema us agrada, us recomanem totalment la visita, ja que té una col·lecció molt extensa. L’altre palau de la plaça que podem visitar i que manté una mica millor l’ambient de palau és el Palacio San Martín on els dimarts i els dijous fan visites guiades. Avui en dia, el palau és la seu protocol·lària del Ministeri de Relacions Exteriors però antigament era la casa dels Anchorena. De fet, exteriorment sembla un únic palau però al seu interior hi ha tres cossos clarament diferenciats que corresponien a la mare, Mercedes de Anchorena i a dos dels seus fills. Al jardí interior hi ha un tros de l’autèntic mur de Berlín.

monumento-de-las-malvinasLa Plaza San Martín, el lloc on el Libertador, va formar el seu exèrcit de Granaderos a Caballo ha variat molt durant tota la història de la ciutat. Aquí s’hi dugueren a terme batalles durant les invasions angleses, és on hi havia la plaça de toros durant la colònia i fins i tot els Anchorena la van voler fer el jardí del seu palau. Un altre edifici que crida l’atenció i que és totalment diferents dels comentats anteriorment és l’edifici Kavanagh, que en el seu moment, 1936, era l’edifici de formigó armat més gran de Sud-Amèrica i que a més a més incloïa avenços pel seu temps com ascensors i aire condicionat. Encara avui en dia, és un dels edificis més cars del país.

Un altre palau que avui s’ha recuperat com a museu és el Palacio Noel que compta amb la col·lecció del Museo de Arte Hispanoamericano Isaac Fernandez Blanco. Aquest museu, que està obert de dimarts a diumenge té entrada gratuïta el dimecres i el dijous. El palau crida l’atenció respecte la gran majoria de palaus que ens podem trobar per Buenos Aires de principis del s.XX, ja que és dels pocs que mantenen l’arquitectura colonial. Això és perquè Martín Noel va voler mantenir l’esperit de les tradicions espanyoles, en lloc de mirar a França com feien la majoria dels seus companys de classe burgesa.

Si seguim pujant per Santa Fe, arribarem a travessar la 9 de Julio, l’avinguda més ampla de la ciutat i desviant-nos el just, arribarem a la Plaza Libertad. Si ens agafa l’hora de dinar, podem anar a la clàssica pizzeria El Cuartito i fer un parell de talls de pizza amb fainà. En sortir podem arribar-nos als límits del barri, on a la cantonada de Córdoba i Libertad s’hi aixeca el Teatro Nacional Cervantes. al seu interior podem visitar, gratuïtament, el petit museu del teatre.

museo-immigracionEl pròxim pas és caminar per 9 de Julio direcció a la Plaza Carlos Pellegrini, presidida pel monument al qui fou president de la República Argentina i que dóna nom a la plaça. Aquí hi ha l’ambaixada de Brazil i la de França, totes dues recuperen palaus de 1900 però la de França, el Palacio Ortiz Basualdo, es pot visitar interiorment durant la setmana de França a Argentina. En aquesta plaça hi comença l’avinguda Alvear, l’avinguda per la que molts porteños us diran que Buenos Aires és la Paris de Sud America.

Per seguir estirant les cames, baixarem per Cerrito, passant pel costat del Jockey Club, fins a la Plaza Soldati i la Isidro Ruiz Moreno, totes dues decorades amb escultures modernes. Per descansar una mica, anirem a una de les millors places de la ciutat, no només perquè acostuma a estar buida, perquè acostuma a estar en bon estat i que a part és molt tranquila, ja que gairebé no se sent el soroll de cotxes, sinó perquè ens traurà una rialla quan vegem que a la paret del darrere de la casa que dóna a Arroyo hi ha quatre barres vermelles, que al mig de la plaça hi ha una Font de Canaletes i per si fos poc, que la plaça s’anomena Plaza Cataluña (només ens va faltar una mica d’esfoç a canviar la ñ). A part és curiós que la paret de l’altre edifici que envolta la plaça té les finestres pintades de tal manera que sembla que hi hagi d’aparèixer algú a l’altre costat en qualsevol moment.

basilica-sagrado-sacramentoEl dia s’acaba però de Retiro encara ens queda una part, la zona de la City, on podem trobar algun bar per fer una cervesa o per sopar entre els carrers Reconquista, Córdoba, Carlos Pellegrini i Santa Fe. El que no podem marxar del barri sense entrar a la Basílica del Santísimo Sacramento. Si ens parem al Palacio Anchorena, actual Palacio San Martin, el Kavanagh impedeix veure aquesta esplèndida església, que ha quedat anxovada en els estrets carrerons. Aquest fet és interessant, ja que al seu voltant hi ha crescut la llegenda que el gratacel es va construir precisament en aquest lloc, per aquest motiu, tapar l’església. Es diu que Mercedes de Anchorena va fer que l’amor entre el seu fill i Corina Kavanagh fracasses. Aquesta, per venjança, va construir l’edifici més alt del país per tapar l’església que Mercedes havia finançat per poder ser enterrada a l’altar i que podia contemplar des de la seva habitació. Sembla que la història s’ha quedat en llegenda, ja que les dates no coincideixen, però si més no, és curiosa.

Deixem l’enllaç al tríptic.


Els momuments més importants de Retiro

Retiro és un barri amb dues cares, la part de Plaza San Martín cap a Recoleta i la part de Plaza San Martín cap a l’estació de trens. La primera part és una de les zones altes de la ciutat, de les més cares del país i l’altra zona és de les més pobres, on s’ha de vigilar amb les pertinències i fins i tot, darrere de l’estació hi comença una villa.

Per fer aquesta ruta d’una manera més pràctica començarem a la Plaza Canadá on ens espera un Tótem procedent de la Columbia Britànica de Canadà que representa el símbol de la visió indígena que tenen tant Argentina com Canadà.

D’allí ens n’anem cap a la plaça Fuerza Aérea Argentina on destaca la Torre Monumental, el regal que la comunitat britànica va fer a retiro_monumento-a-l-n-aleml’Argentina per celebrar el seu centenari. Aquest monument es troba just davant del que rendeix homenatge als caiguts durant la Guerra de les Malvines, precisament la guerra que va enfrontar Argentina i Anglaterra el 1982.

Ben a prop, hi ha el monument al polític radical Leando N. Alem, de l’argentí Pedro Zonza Briano inaugurat el 1925. El polític està representat en bronze en posició d’avançar i està acompanyat dels grups al·legòrics de la Pàtria, representada amb una dona i els seus fills i la Joventut Radical, representat amb un jove despullat.

Si anem pel carrer San Martín ens trobarem amb un curiós gegant ou, titulat Nosotros Afuera, que és una rèplica de l’ou de guix i fusta de Federico Peralta Ramos amb el qual va guanyar el premi nacional de l’institut Di Tella el 1965. Una mica més amunt hi trobem el monument al poeta argentí José Esteban Antonio Andres Echeverría Espinosa, Esteban Echeverría pels amics, obra de Torquat Tasso, un barceloní que va deixar empremta a la ciutat.

retiro_ouLa Plaza San Martín té diversos monuments entre els quals destaca el del Pròcer que dóna nom a la plaça. El general el podem contemplar, representat en bronze, dalt del seu cavall senyalant els Andes, en record de la gran gesta que va propiciar a obtenir la independència de Chile. Malgrat tot, la posició del monument no és la correcta i ja no senyala aquesta magnífica serralada. El monument al General San Martín y a los Ejércitos de la Independencia combina el bronze per les figures i el granit vermell per la base. Acompanyant la figura eqüestre del general hi ha quatre moments claus de la vida del Libertador representats en relleu, el Cruce de los Andes, la Proclamació de la independència de Perú, la Batalla de Salta i la Toma de Montevideo i tres més a la part elevada de la base que representen el Combate de San Lorenzo, la batalla de Chacabuco i la de Maipú. Aquest monument és, en realitat, un dos per un. La primera part, el pròcer i el cavall data de 1862 és obra del francès Lous Joseph Daumas, qui ja n’havia fet un abans per Chile, i fou el primer monument eqüestre d’Argentina. Els grups escultòrics i els relleus que l’acompanyen són obra de l’alemany Gustav Eberlein i es van posar pel centenari de la Revolución, el 1910. La curiositat rau en què Gustav va realitzar les obres a Alemanya i com que no tenia informació històrica sobre Argentina, va representar una flora i una fauna no acord amb la sud-americana, els uniformes dels militars semblen més napoleònics que sanmartinians i algunes de les escenes representades als relleus no són fidels a la realitat. Les quatre figures que acompanyen al General són la Partida, representada per un soldat i un civil, la Batalla que està representada pel soldat caigut, la Victòria que és la figura femenina alada que corona al soldat i el Retorn, que el soldat s’abraça amb dona.

retiro_la-dudaLa Plaza San Martín, que en l’època anterior a la Independecia, s’anomenava Campo de Marte fou on José de San Martín va organitzar el seu exèrcit de los Granaderos a Caballo i així ho recorda avui el relleu de Enrique Luis Savio, ubicat a la plaça el 1993. Aquí també hi podem trobar una obra ade Louis Henri Cordier, una escultura de 1906 titulada La Duda. Mitjançant el marbre de Carrara es representa aquest estat amb la figura d’un jove i un vell que mediten sobre la lectura de la Bíblia.

Per seguir veient escultures a Retiro, hem de creuar la Avenida 9 de Julio i anar cap a Cerrito, a les places Isidro Ruiz Moreno i Soldati on hi ha algunes de les escultures més abstractes de la ciutat. Un exemple són els quatre cavalls que hi ha davant de l’hotel Four Seasons, la Sirena del Río de la Plata o l’Ala Dorada. També hi ha la Ninfa Acostada de Pablo Curatella Manés i la Obligación de Alejandro Marmo, que es troba molt a prop de La Fuerza de la Naturaleza, obra de l’escultor Eduardo Waxemberg qui també és l’autor de l’obra Desencuentro. Fins i tot, en aquesta zona hi podem trobar un homenatge als jocs olímpics amb la representació de les seves anelles fetes per Rogelio Polesello.

A la Plazoleta Carlos Pellegrini, davant de l’Embaixa de França i de Brasil, hi ha el Monument a Carlos Pellegrini, qui fou president de la nació entre el 1890 i el 1892. El grup escultòric representa al president acompanyat de figures al·legòriques de la República, la Justícia i el Progrés. Tot el conjunt està realitzat en marbre de Carrara i bronze per l’escultor francès Feliz Coutan.

Al costat de l’Embaixada de França, hi ha la Plaza Cataluña, on ens espera una Font de Canaletes regal de Barcelona.


Monuments del Centenario

Buenos Aires té una cosa curiosa i és que el 1910, quan van celebrar el Centenario de la Revolución de Mayo, moltes de les comunitats que havien sigut rebudes a Argentina buscant una segona oportunitat, li van regalar un monument. En aquell temps, Buenos Aires estava de renovació i es volia desfer del seu passat colonial per convertir-se en una ciutat d’esplendor. Per celebrar-ho van realitzar una festa amb tots els luxes del moment, fins i tot hi va anar la Infanta Isabel en representació de la monarquia espanyola. Per aquells temps Argentina vivia dues realitats ben diferents, per un costat la riquesa del model agroexportador i per l’altre la pobresa dels immigrants i obrers que es reflectia en les nombres vagues. La festa havia de servir per donar al món una sensació de progrés, riquesa i prosperitat, tot i que l’Estat havia decretat la Llei de setge, a causa de les revoltes populars, moltes incitades per idees anarquistes. Argentina mostrava la nova avinguda de Mayo i l’edifici de la Immobiliaria, presentava el Teatro Colón, Charles Thays reformava el parc Tres de Febrero i inaugurava el Parque Centenario, s’acabava l’edifici del Congreso de la Nación i el Palacio de Tribunales. En fi, que l’únic que faltava eren monuments per acabar d’embellir la “Paris de Sudamèrica”.

palermo_monumento-de-los-espanolesUn dels monuments més famosos de la ciutat és el de “los españoles” però que en realitat s’anomena La Carta Magna y las Cuatro Regiones Argentinas. La història d’aquest monument gairebé necessita una entrada a part. El monument, que fa de rotonda a Sarmiento i Libertador, als Bosques de Palermo, a Palermo, fou obra de l’escultor català Agustí Querol. Tot i haver de celebrar el centenari, la torre de 24,5 metres d’altura no es va inaugurar fins al 1927. Durant les celebracions del Centenario la Infanta Isabel de Borbón, va posar la pedra inaugural però, com ja hem comentat, l’obra no es va acabar fins a 17 anys després. Resulta que el vaixell que portava les peces de marbre de Carrara, procedent de Barcelona, el 1917 es va enfonsar. Però és que abans hi va haver un vaga a les pedreres de Carrara que va endarrerir més les obres i per si fos poc, el 1914, es va trencar el braç de la figura durant una tormenta. Tot i que aquí no van acabar les desgracies perquè l’arquitecte Querol va morir el 1909 quan només havia fet els esborranys, l’obra la va continuar Cipriano Folgueras però finalment la va acabar Antonio Molinari. El regal va ser finançat pels espanyols que vivien a Argentina i representa la República envoltada de les al·legories del Treball, Els Andes, el Río de la Plata, i les regions de La Pampa i el Chaco.

Un altre monument que va rebre la ciutat i que també té una història mogudeta és la de la comunitat d’Itàlia i el monument en qüestió és el Cristòfol Colón. El regal va ser, en part, finançat per Antonio Devoto i per immigrants italians i fou obra de Arnaldo Zocchi. Colón també va trigar a ser inaugurat, el 1910 es va posar la primera pedra però la seva inauguració es va endarrerir fins al 1921. En aquest cas, el monument, que també és de marbre de Carrara, va ser construït a Itàlia i després desmuntat per transportar-lo a Buenos Aires i muntar-lo com un trencaclosques. En total són 623 tones i 26 metres d’alt. Al cap damunt de la columna hi ha el “descobridor” d’Amèrica que en aquest cas, no senyala enlloc perquè ja ha arribat al lloc i a la base hi ha els grups escultòrics que representen la Ciència, el Geni, l’Oceà i la Civilització. La idea original és que el monument fos un museu dedicat a Colón i per això hi ha una porta a la seva base que duy a una habitació, però això no ha arribat a passar mail. La part moguda de la seva història, es remunta al 2013 quan es va decidir moure’l del seu lloc original, la plaça de darrere de la Casa Rosada, a l’avinguda Colón, dissenyada per Charles Thays i es va traslladar a Costanera Norte, gairebé davant de l’aeroparc.

Una altra de les obres que han causat discòrdia és la Torre Monumental o Torre de los Ingleses, regal de la comunitat britànica. La torre està ubicada a Retiro, a la Plaza de las Fuerza Aérea Argentina però es troba davant del monument que rendeix homenatge als caiguts durant la guerra de les Malvines, que va ser precisament contra Anglaterra. Curiosament als altres casos, els plànols del monument van ser presentats a Buenos Aires però, com sempre, els materials i el personal tècnic es va portar d’Anglaterra. En aquest cas, la pedra fonamental no es va posar durant les celebracions, a causa de la mort del rei de Gran Bretanya i la torre no es va inaugurar fins al 1916, entre altres motius, per la Guerra Mundial. Com a símbols de Gran Bretanya s’hi pot veure la rosa de la Casa de Tudor dels anglesos, el drac de Gales i el trèvol d’Irlanda. En total són 75,50 metres d’altura repartits en vuit pisos. Aquest monument té una curiositat i és que s’hi poden llegir dues frases en francès “Dieu est mon droit” i “Honni soit qui mal y pense”, l’explicació pot ser que en aquell temps, l’idioma de la reialesa era el francès.

recoleta_monumento-francia-a-la-argentinaEl monument dels francesos també és un dels coneguts de la ciutat, ja que està ubicat en una de les zones que més agraden als porteños. El podem trobar a Recoleta, la zona dels Baixos, tota una zona dissenyada, també, per Charles Thays. El monument s’anomena Francia a la Argentina. L’escultura és de marbre i granit i està encapçalat per dues figures al·legòriques a França i Argentina, guiades per l’àngel de la Gloria. Pels voltants de la columna hi ha escenes importants de la història del país gal i de l’argentí com la presa de la Bastilla o la Primera Junta, respectivament. També hi ha figures que representen la Industria, les Arts, l’Agricultura i la Ciència. L’escultura fou obra de Edmond Peynot, inaugurada el 1910 i va ser el primer regal estranger amb motiu del Centenari.

Un dels monuments que passen més desapercebuts és la columna Metereològica donada per l’imperi Austro-Húngar. Avui en dia el podem veure al Jardín Botánico, obra de Charles Thays però la pedra fonamental es va posar a Alsina i Perú el 1910. El 1911 es va inaugurar i posteriorment es va traslladar a Rodriguez Peña i Paraguay per arribar finalment, al lloc actual. El monument consisteix en una columna de marbre blanc i està coronada per una esfera de bronze que representa la volta estel·lar i al seu interior hi ha una altra esfera que representa la Terra amb els continents.

palermo_fuente-de-los-alemanesEls alemanys també van regalar un monument per celebrar el Centenario. En aquest cas és una font, la Fuente Riqueza Agropecuaria o la Fuente de los Alemanes, que podem trobar a la Plaza Alemania a la zona de Palermo coneguda com Palermo Chico. L’escultor fou Gustav Adolf Bredow i el material també és marbre de Carrara, complementat amb lava de Roma. Les estàtues principals representen l’Agricultura i la Ramaderia, els dos pilars de l’economia argentina de finals de segle XIX i principis del XX.

Possiblement, el monument menys reconegut és el de Suïssa i això es deu a la seva ubicació i el fet que estigui en un lloc tan remot de la ciutat potser es deu a l’agosarat del monument, que encara avui li crida l’atenció a molta gent i és que les figures al·legòriques d’Argentina i Suïssa estan despullades i es fan un petó. L’autor fou Paul Sales Amhlen.

El Nord-Americans també van regalar un monument a Argentina i com no podia ser menys, van regalar-ne un de ben propi. Ni més ni menys que sobre una base de pedra hi ha la figura de bronze de Jorge Washington. El monument, obra de Charles Keck, es troba al Bosque de Palermo, davant de l’ambaixada dels Estats Units.

palermo_imperio-austro-hungaro


Una ruta per l’arquitectura industrial pels barris del sud

A la ciutat de Buenos Aires hi queden molts edificis que són símbol de la història industrial del país, iniciada entre finals del segle XIX i principis del segle XX i fomentada amb l’arribada dels immigrants europeus.

Un dels edificis més fotografiats d’arquitectura industrial és la fàbrica ” Bizcochos Canale” que separa el barri de La Boca, el de Barracas i el de San Telmo, davant del Parque Lezama. El 1875 el genovès José Canale va obrir una pastisseria a l’actual cantonada entre Defensa i Cochabamba. Com que el negoci li va funcionar de meravella es va traslladar a l’edifici que avui és reutilitzat com a oficines públiques de diferents ministeris de la ciutat.

barracas_ex-fabrica-cruz-de-maltaSeguint per Martín García, ja al barri de Barracas, arribarem a l’ex edifici de Cruz de Malta, avui l’oficina d’un banc i de diverses oficines particulars. Cruz de Malta és una marca de yerba mate.

A San Telmo també han reaprofitat l’edifici d’estil anglès de la fàbrica Nobleza Piccardo “43”, una marca de cigarretes, en el Museo de Artes Moderno de Buenos Aires, el MAMBA, on damunt de la porta encara s’hi pot veure el 43 esculpit en pedra. L’edifici, de 1918, es va haver d’aptar a les característiques necessàries per allotjar-hi art modern, per exemple es van crear subsòls i fins i tot es va treballar amb l’equip d’arqueologia, ja que hi van trobar restes del que seria una de les cases més antigues de la ciutat, la casa del Naranjo. L’empresa de Piccardo y Compañía data de 1898 i estava ubicada en unes golfes de l’actual carrer Mitre. Durant uns anys, les cigarretes s’embolicaven i s’empaquetaven a mà però el ràpid creixement va fer que es traslladessin a aquest edifici de l’avinguda San Juan al 350 i s’industrialitzes el procés.

Seguint pels barris del sud i per Barracas de nou, podem trobar diversos edificis industrials. Un exemple és la fàbrica Bagley, a General Hornos 238, actualment és coneguda per la marca de galetes però a finals de 1800 fabricava la beguda alcohòlica Hesperirina, la qual també es consumeix el dia d’avui. El nord-americà Melville Sewell Bagley va ser el fundador de l’empresa Bagley. Tot i haver reutilitzat l’edifici per diferents espais comercials, al subsòl encara es mantenen objectes de l’antiga fàbrica. Avui en dia és un dels edificis que es pot visitar durant el OpenHouse.

On avui hi ha una botiga de bricolatge i un supermercat, seguint a Barracas, antigament, hi havia la fàbrica de xocolates Águila-Saint. Abel Saint va obrir una botiga on venia cafè torrat i després va passar a fabricar xocolates. El negoci va ser tan favorable que es va haver de traslladar a un terreny de 4000 metres a Barracas.

barracas_edificio-barracas-centralEl 1883, de l’associació de Juan Etchegaray, fabricant d’espardenyes, i l’escocès Robert Fraser, productor de màquines i teles, va sorgir l’empresa Alpargatas, que el 1890 es va inaugurar, a l’actual Avinguda Regimiento Patricios, 1053 l’edifici que ha sigut reciclat com a lofts i oficines.

L’altre edifici industrial emblemàtic del barri de Barracas és el que hi ha al principi del carrer Lanín. Avui es coneix com Barracas Central i és un edifici comercial i d’habitatges, però antigament era la fàbrica tèxtil Piccaluga. L’edifici és obra de l’arquitecte Domingo Donati i data de principis del segle XX.

La Fábrica Noel, també de xocolata i dolços, estava a l’avinguda Regimiento Patricios, al 1570, i l’edifici data de 1926. Aquesta fàbrica era d’una família basca, que van arribar al país a principis del s.XIX i ben aviat van crear l’empresa familiar, fundada pel pare Benito i seguida pels fills. La família es va convertir en un dels referents de la burgesia porteña, fins i tot Carlos Noel va ser intendent de la ciutat. El fill Martín Noel, que era arquitecte i va dissenyar el palau familiar a Retiro, l’actual Museo de Arte Hispanoamericano Isaac Fernandez Blanco, també va ser l’encarregat de dirigir la fàbrica però el 1994 va ser adquirida per Arcor, com la de Bagley.

Un altre exemple de reciclatge curiós és l’edifici El Forjador, a Perú 535 que actualment és una discoteca. El seu interior va ser dissenyat per Eiffel. Aquesta estructura era fàbrica d’eines de camp.


L'art de volar

Blog de viajes independiente y con mochila que pretende relatar información y rutas alternativas, motivar a otros viajeros, ayudar y participar en crear un mundo dónde se pueda soñar y viajar libremente.

voltantsenses3

Blog de viatges, fotografia i experiències

elViatger.com

Blog de viatges i fotografia d'Isma Monfort

Bona Vida

Rutes, llocs i racons per no quedar-se a casa