Tag Archives: Recoleta

Les coses que es mouen de lloc

Quan passegem per una ciutat sempre ens dóna la sensació que les coses han estat al seu lloc tota la vida però ens oblidem que les ciutats es mouen, que tenen vida i per tant es renoven, a vegades seguint el sentit de la moda i d’altres per les pressions veïnals.

Quan l’Estat li va encarregar a Lola Mora que esculpís una font per decorar la Plaza de Mayo just davant de la Catedral, ningú s’esperava que aquesta dona, de principis del s.XX pogués fer la font que va ffuente-de-las-nereidaser. Quan el 1902 va arribar la font procedent de Gènova, materials i trasllat pagat per la Nació, la sorpresa va ser majúscula. L’obra arribava desmuntada en caixes i es tractava que la mateixa Lola, que havia arribat uns dies abans d’Itàlia, la muntés a Buenos Aires. Però l’obra no va tenir la rebuda que l’autora esperava. El pecat? Que hi havia figures femenines despullades. La ciutat que volia ser cosmopolita va xocar amb la tradició carca espanyola. Així que, la font, després de molt esperar, va acabar entre les actuals Leandro N. Alem, Perón i Sarmiento. Però aquest no va ser el seu lloc definitiu, ja que el 1918, Charles Thays va dissenyar el desaparegut balneari de Costanera Sur, a Puerto Madero, i la font es va traslladar en aquell lloc allunyat de la ciutat, que amb el temps ha acabat essent una de les zones altes i fins i tot, ha estat declarada Bien de Interés Histórico Nacional.

Fa uns anys, a Argentina es comprava per catàleg, ja que la ciutat progressava a un ritme més ràpid que els seus habitants. Així va ser com el 1886 es van comprar dues fonts, a la companyia francesa Du Val D’Osne, per tal de decorar la Plaza de Mayo, malgrat que en aquell temps la ciutat no tenia aigua corrent per posar-les en funcionament. En remodelar la plaça i deixar-la amb l’aspecte actual, les fonts es van reubicar i fins i tot es van modificar. Després de rodar per diferents llocs de la ciutat, avui les fonts les podem contemplar passejant per la 9 de Julio. Una està a 9 de Julio i Córdoba i l’altra a 9 de Julio i Avenida de Mayo.

escultures-piramideEls altres elements de la Plaza de Mayo que s’han reubicat són les escultures que decoraven la Pirámide de Mayo i fins i tot la piràmide. La piràmide va ser el primer monument patrici que va tenir la ciutat i es va construir el 1811 per commemorar la Revolución de Mayo de l’any anterior. El 1856 es va decidir modificar la Pirámide i donar-li un estil més senyorial i el 1912 es va traslladar uns metres d’on es trobava originàriament, ja que la plaça de 1811 estava dividia en dues, la Plaza de la Victoria i la Plaza del Fuerte. La nova Pirámide estava encapçalada per la figura al·legòrica de l’Argentina representada per una estàtua de la Llibertat amb un barret frigi. L’autor de l’escultura va ser el francès Joseph Dobourdiueu. Aquest també va esculpir quatre figures per decorar la base que representaven la Industria, el Comerç, les Ciencies i les Arts. Aquestes escultures no van tenir gaire sort perquè el 1873, a causa del seu mal estat de conservació, es van retirar però es van substituir per quatre de marbre de Carrara que representaven la Geografia, l’Astronomia, la Navegació i la Indústria. Aquestes escultures, que eren reciclades del Banco Provincia ubicat al carrer San Martín van decorar la Pirámide fins al 1912 que es van retirar i es van guardar en un dipòsit municipal. Van haver de passar 60 anys fins a veure la llum de nou, per ser ubicades a Alsina, davant del Convento de Santo Domingo.

Hi ha altres monuments que s’han mogut del seu lloc original, per exemple el de la Caputxeta Vermella que el 1937 es va comprar i ubicar a la Plaza Lavalle però el 1972 es va traslladar als Bosques de Palermo.

George Canning també va ser traslladat i el motiu del trasllat està directament relacionat amb la història d’Argentina. Resulta que el monument al polític britànic es trobava a la Plaza Britania, l’actual Plaza Fuerza Aérea Argentina, a Retiro, on hi ha la Torre Monumental, el regal que la comunitat britànica va fer a Argentina per celebrar el Centenario de la Revolución. El 1982 va esclatar la guerra de Las Malvinas entre aquests dos països, un dels gestos del govern va ser canviar el nom de la plaça, l’altre el va fer la societat i és que van agafar l’escultura realitzada per Alberto Lagos i la van llençar al riu. Passat el temps es va “pescar” el monument i es va traslladar a prop de l’ambaixada britànica, a Recoleta. Avui la podem veure als Bajos de Recoleta, però a la imatge li falta una mà.

La font de las Nereidas no va ser l’única que va rebre un menyspreu per mostrar dones despullades. La comunitat catalana va regalar a Buenos Aires una font, la Fuente de la Doncella, obra del barceloní Josep Llimona i Bruguera, que va ser inaugurada el 1931 per una comissió presidida pel senyor Escany, al parc Rivadavia, a Caballito. El conjunt de l’escultura és una dona nua, recolzada a la font. Resulta que uns anys després es va instal·lar davant de la font un santuari a la Verge de Luján i, evidentment, a les ments cristianes no els hi va semblar correcte que la verge, vegues una dona despullada. Així que el cura va gestionar la retirada de la font i després de passar-se una temporada als dipòsits municipals va ser instal·lada a la Plaza San Martín, a Retiro. El 2010 les gestions realitzades pels veïns de Caballito, van acabar amb la font retornar al seu parc.

trenEls més grans de la ciutat recorden que al hall de l’estació Constitución hi havia maquetes de màquines de tren que funcionaven en posar-hi una moneda. Actualment podem trobar una d’aquestes maquetes al Museo Nacional del Ferrocarril que encara funciona i una altra a l’entrada de l’edifici de la facultat d’enginyeria de la UBA, de las Heras, on hi ha el Museo de Ciencias y Técnica.

Un dels canvis més recordats, per ser recent, és el del Monumento a Colón. L’obra de l’italià Arnaldo Zocchi fou un regal de la comunitat italiana a Argentina per celebrar el Centeniario de la Revolución de Mayo. Tot i que la pedra fonamental es va posar el 1910, el monument en si no es va inaugurar fins al 1921, a darrera de la Casa Rosada, on comença l’avinguda Colón. El 2013 va esclatar la polèmica quan el govern nacional va decidir traslladar al “descobridor” d’Amèrica i substituir-lo per una de les dones que va lluitar per la independència, Juana Azurduy. Colón va ser traslladar a prop del Aeroparque Jorge Newbery.

Anuncis

Una ruta de l’Art Nouveau

Al post de “Una ruta del Modernisme: Av.Rivadavia” ja vam parlar dels edificis modernistes o art nouveau que podem trobar a Buenos Aires però ens vam centrar amb l’avinguda Rivadavia. Ara pretenem estendre la ruta a tota la ciutat buscant edificis d’aquest estil característic de l’Europa de finals de 1800 i que va arribar a Argentina durant l’època d’esplendor del país. De fet, la capital Argentina va ser el màxim exponent d’aquest art a Sud-amèrica, amb uns 200 edificis que segueixen aquest estil arquitectònic, fet reconegut el 2014 amb el títol de la capital de l’art nouveua de Sud-amèrica. L’art nouveau a França, el modernisme a Catalunya, el Sezession a Viena, Nieuwe Kunst a Holanda, el Liberty a Italia o el Jugensdstil a Alemanya tenen representants a la ciutat del riu de La Plata, essent així de les poques ciutats mundials on es pot veure les diferents característiques d’aquest estil, segons la seva ciutat d’origen.

club-espanol

Club Español

D’Holanda tenim a Enrique Folker, l’arquitecte que va dissenyar l’edifici del Club Español, que podem contemplar a Bernardo de Irigoyen, a prop de l’avinguda de Mayo, al barri de Monserrat. L’edifici data de 1911 i és un dels exemples de modernisme català de la ciutat, tot i que també manté tracés més característiques dels arquitectes francesos. De l’edifici destaca la cúpula de color daurat i coure amb la figura del geni alat, obres de l’escultor barceloní Torquat Tasso i Nadal, el qual té altres obres per la ciutat, tal com en vam parlar a l’entrada especial d’escultors catalans. Torquat va esculpir també altes figures de l’edifici com La Recolección i La Navegación.

Seguint pel barri de Monserrant, però aquesta vegada passejant per l’avinguda de Mayo, ens trobarem amb el Palacio Barolo, finançat per l’empresari italià Luis Barolo. Aquest edifici, inaugurat el 1922, va ser l’edifici més alt de la ciutat fins que es va construir el Kavanagh, a Retiro. L’arquitecte d’un dels edificis més espectaculars de la ciutat, fou Mario Palantini, va intentar crear un homenatge a Dante Alighieri i a la seva obra mestra, la Divina Comedia, amb contínues referencies. Per exemple, les tres parts que es poden diferenciar a l’edifici representen l’infern, el paradís i el purgatori.

casa-calise

Casa Calise

Virginio Colombo també és un referent de l’estil liberty a Buenos Aires, com el seu compatriota Palantini. Aquest milanès va arribar a Buenos Aires el 1906 contractat pel ministeri d’obres públiques per decorar el Palacio de Justicia, de l’arquitecte Norberto Maillart. Una de les seves cases més característiques que segueixen l’estil liberty és la Casa Calise, a Hipólito Yrigoyen, 2567, una verdadera joia de Balvanera, desconeguda pel gran públic; però el seu edifici més famós és la Casa de los Pavos Reales, a l’avinguda Rivadavia. A l’avinguda Corrientes, entre Paso i Larrea, també podem contemplar una obra d’aquest magnífic arquitecte, es tracta de la Casa Grimoldi, que duu el nom de l’empresari que el va contractar, Alberto Grimoldi.

Per últim, com a referent del liberty, hem d’anomenar Francesco Gianotti, el qual té a Buenos Aires dos exponents. El primer, la Confiteria El Molino, a Rivadavia i Callao, al costat del Palacio del Congreso. El segon, la Galeria Güemes, que a part de transportar-nos a Paris amb el conte de Cortazar “El otro Cielo”, també ens fa viatjar a Europa amb el seu estil art nouveau. Aquesta galeria que connecta els carrers Florida i San Martín, al barri de San Nicolás, data de 1915 i també va ser l’edifici més alt al seu moment.

Tornant a l’avinguda de Mayo, posiblement l’avinguda més espanyola de la ciutat, ens trobem amb el Hotel Chile, a l’encreuament amb Santiago del Estero. Desafortunadament, l’edifici que va dissenyar l’arquitecte Louis Dubois, el 1904 i que es va convertir en un dels màxims representants de l’art nouveau francès, per les corbes que decoren la seva façana, va patir un incendi el 1988, destruint part de la façana i la cúpula.

Hotel Chile

Hotel Chile

El poc que queda del Palau Costagta, obra del francès Alfred Massue, també serveix com a exemple de l’art nouveau. Aquesta torre mirador, ara coneguda com a Mirador Massue, es troba a la Plaza Lavalle, al barri de San Nicolás.

Per veure representants del jugendstil, hem d’anar a l’avinguda Belgrano amb Perú, on ens hi espera l’edifici de l’arquitecte danès Morten F.Rönnow, anomenat Otto Wulff. Aquest edifici va ser projectat per ser la seu diplomàtica de l’imperi autro-húngar i data de 1914. Si bé, no està a la ruta típica entre Monserrat i San Telmo, la impressionant façana mereix que ens desviem. Vuit atlants, que representen els oficis que van participar en la construcció de l’edifici, per exemple fusters i paletes, de cinc metres cada un, mantenen, des del segon pis, la resta de l’edifici que acaba amb dues cúpules coronades que representen l’emperador d’Austria Franz Joseph I i la seva dona, l’emperadriu d’Austria, Elisabeth Amalie Eugenie Herzogin in Bayern, la Sissí.

Com si fos un reflex de la barreja de Buenos Aires, a l’avinguda de Mayo, també hi trobem un representant de l’estil jugendstil, el Palacio Vera. L’arquitecte Oskar Ranzenhofer va ser l’encarregat de dissenyar aquest edifici que podem trobar entre Chacabuco i Piedras, inaugurat el 1910 per la Infanta Isabel de Borbón, que havia viatjat a Argentina per celebrar el Centenario de la Revolución.

Palacio Vera

Palacio Vera

També hi ha arquitectes argentins que van utilitzar aquest estil, com és el cas de Julián García Núñez, que va estudiar a Barcelona tenint de professor a Lluís Domènech i Montaner, i de retorn a la seva ciutat va dissenyar l’antic Hospital Español, el 1906, que es troba a l’avinguda de Belgrano. Com a prova de qui fou el seu professor tenim un edifici que només de veure’l pensarem en Catalunya, tant per l’estil arquitectònic com per la Senyera que hi ha al seu balcó; el Casal de Catalunya, a San Telmo.

A Recoleta, trobem un exemple curiós d’art nouveau. Hem d’entrar al Cementerio de Recoleta i buscar la tomba de Rufina Cambaceres realitzada per Richard Aigner. Aquesta preciosa volta ens deixarà bocabadats per dos aspectes, la seva arquitectura que reflecteix de manera magistral la languidesa de Rufina i que combina amb la història que hi ha darrere de la mort d’aquesta jove el dia del seu dinovè aniversari.

L’art nouveau a Buenos Aires va durar més que a Europa, en aquest cas fins al 1920, i l’estil que havia substituït l’academicisme després va ser substituït pel neocolonial i per l’art déco.


Plaza Rodríguez Peña

rodriguez-pena

La Plaza Rodríguez Peña no apareix en gairebé cap guia de viatge i moltes vegades passa desapercebuda als habitants de la ciutat. Quan et pares a mirar-la, aquest fet sorprèn, ja que, només l’edifici del Palacio Sarmiento, si estigués en una altra ubicació, ja l’haguéssim fotografiat en més d’una ocasió.

Aquesta plaça, que trobem a Recoleta, entre els carrers Callao, Paraguay, Rodríguez Peña i Marcelo T. de Alvear va ser renovada recentment. S’ha recuperat l’espai verd i s’han dedicat diverses zones al benestar dins la ciutat amb màquines de gimnàstica, taules de ping-pong i dues pistes de futbol-tenis. Aquest espai va ser creat el 1892 mitjançant una ordenança municipal per rebre homenatge a Nicolás Rodríguez Peña, un comerciant i militar que va participar en els actes de la Revolución de Mayo i fins i tot va ser membre del govern durant el Segundo Triunvirato.

La Plaza Rodríguez Peña va ser projectada pel director de Paseos, Parques y Jardines de la ciutat, que era ni més ni menys, que Charles Thays, el mateix que va participar en la conversió de la Plaza San Martín, les Barrancas de Belgrano o el Parque Centenario, entre molts altres espais verds de la ciutat. Tot aquest espai era de la família de Juan Antonio Rodríguez un comerciant espanyol de l’època de la colònia.

A l’interior de la plaça hi podem trobar diverses escultures i monuments. La que més destaca és la Bernardo Irigoyen, una obra de Mariano Benllieure i Gil, que data de 1934 i recorda al polític argentí de la primera meitat de 1800. El fill de Juan Antonio, Nicolás, té el seu monument de bronze en aquesta plaça, obra de l’escultor alemany Gustav Heinrich Eberlein. A l’altre costat, hi ha el bust de San Juan Bautista de La Salle, inaugurat el 1970, de l’artista Alejandro José Oliva. La petita joia de la plaça és la font de Luisa Isabel Isella de Motteau, titulada El Sediento. Aquesta font de marbre de Carrara representa un noi beguen de l’aigua que surt d’una roca.

palacio-sarmientoL’edifici principal de la plaça és el Palacio Sarmiento, també conegut com a Palacio Pizzurno, que és la seu del Ministerio de Educación de la Nación. El 2006 es va declarar a l’edifici Monumento Histórico Nacional. Obra de l’arquitecte Carlos Adolfo Altgelt conjuntament amb Hans Altgelt que data de finals del s.XIX havia de tenir, segons el testament de Petronilla Rodríguez, una església, una llar d’avis, un col·legi de l’ordre de les Serventes de Jesús Sacramental i una escola per a 700 noies. El fet és que mai va arribar a tenir aquest ús però sí que va funcionar com a seu provisora dels tribunals, mentre duressin les obres del Palacio de Justicia. I ja després sempre lligat a l’educació, per això porta el nom de Sarmiento, el pare de l’educació argentina. L’església que no es va arribar a construir a la zona projectada inicialment, és l’església del Carmen que avui trobem a Rodríguez Peña, al 840. El gallec Juan Antonio Rodriguez ja havia finançat la capella del Carmen, el 184o, que s’ubicava a l’actual plaça Rodriguez Peña però el creixement de la ciutat va fer que s’hagués de traslladar la parròquia a l’actual posició.


Monuments del Centenario

Buenos Aires té una cosa curiosa i és que el 1910, quan van celebrar el Centenario de la Revolución de Mayo, moltes de les comunitats que havien sigut rebudes a Argentina buscant una segona oportunitat, li van regalar un monument. En aquell temps, Buenos Aires estava de renovació i es volia desfer del seu passat colonial per convertir-se en una ciutat d’esplendor. Per celebrar-ho van realitzar una festa amb tots els luxes del moment, fins i tot hi va anar la Infanta Isabel en representació de la monarquia espanyola. Per aquells temps Argentina vivia dues realitats ben diferents, per un costat la riquesa del model agroexportador i per l’altre la pobresa dels immigrants i obrers que es reflectia en les nombres vagues. La festa havia de servir per donar al món una sensació de progrés, riquesa i prosperitat, tot i que l’Estat havia decretat la Llei de setge, a causa de les revoltes populars, moltes incitades per idees anarquistes. Argentina mostrava la nova avinguda de Mayo i l’edifici de la Immobiliaria, presentava el Teatro Colón, Charles Thays reformava el parc Tres de Febrero i inaugurava el Parque Centenario, s’acabava l’edifici del Congreso de la Nación i el Palacio de Tribunales. En fi, que l’únic que faltava eren monuments per acabar d’embellir la “Paris de Sudamèrica”.

palermo_monumento-de-los-espanolesUn dels monuments més famosos de la ciutat és el de “los españoles” però que en realitat s’anomena La Carta Magna y las Cuatro Regiones Argentinas. La història d’aquest monument gairebé necessita una entrada a part. El monument, que fa de rotonda a Sarmiento i Libertador, als Bosques de Palermo, a Palermo, fou obra de l’escultor català Agustí Querol. Tot i haver de celebrar el centenari, la torre de 24,5 metres d’altura no es va inaugurar fins al 1927. Durant les celebracions del Centenario la Infanta Isabel de Borbón, va posar la pedra inaugural però, com ja hem comentat, l’obra no es va acabar fins a 17 anys després. Resulta que el vaixell que portava les peces de marbre de Carrara, procedent de Barcelona, el 1917 es va enfonsar. Però és que abans hi va haver un vaga a les pedreres de Carrara que va endarrerir més les obres i per si fos poc, el 1914, es va trencar el braç de la figura durant una tormenta. Tot i que aquí no van acabar les desgracies perquè l’arquitecte Querol va morir el 1909 quan només havia fet els esborranys, l’obra la va continuar Cipriano Folgueras però finalment la va acabar Antonio Molinari. El regal va ser finançat pels espanyols que vivien a Argentina i representa la República envoltada de les al·legories del Treball, Els Andes, el Río de la Plata, i les regions de La Pampa i el Chaco.

Un altre monument que va rebre la ciutat i que també té una història mogudeta és la de la comunitat d’Itàlia i el monument en qüestió és el Cristòfol Colón. El regal va ser, en part, finançat per Antonio Devoto i per immigrants italians i fou obra de Arnaldo Zocchi. Colón també va trigar a ser inaugurat, el 1910 es va posar la primera pedra però la seva inauguració es va endarrerir fins al 1921. En aquest cas, el monument, que també és de marbre de Carrara, va ser construït a Itàlia i després desmuntat per transportar-lo a Buenos Aires i muntar-lo com un trencaclosques. En total són 623 tones i 26 metres d’alt. Al cap damunt de la columna hi ha el “descobridor” d’Amèrica que en aquest cas, no senyala enlloc perquè ja ha arribat al lloc i a la base hi ha els grups escultòrics que representen la Ciència, el Geni, l’Oceà i la Civilització. La idea original és que el monument fos un museu dedicat a Colón i per això hi ha una porta a la seva base que duy a una habitació, però això no ha arribat a passar mail. La part moguda de la seva història, es remunta al 2013 quan es va decidir moure’l del seu lloc original, la plaça de darrere de la Casa Rosada, a l’avinguda Colón, dissenyada per Charles Thays i es va traslladar a Costanera Norte, gairebé davant de l’aeroparc.

Una altra de les obres que han causat discòrdia és la Torre Monumental o Torre de los Ingleses, regal de la comunitat britànica. La torre està ubicada a Retiro, a la Plaza de las Fuerza Aérea Argentina però es troba davant del monument que rendeix homenatge als caiguts durant la guerra de les Malvines, que va ser precisament contra Anglaterra. Curiosament als altres casos, els plànols del monument van ser presentats a Buenos Aires però, com sempre, els materials i el personal tècnic es va portar d’Anglaterra. En aquest cas, la pedra fonamental no es va posar durant les celebracions, a causa de la mort del rei de Gran Bretanya i la torre no es va inaugurar fins al 1916, entre altres motius, per la Guerra Mundial. Com a símbols de Gran Bretanya s’hi pot veure la rosa de la Casa de Tudor dels anglesos, el drac de Gales i el trèvol d’Irlanda. En total són 75,50 metres d’altura repartits en vuit pisos. Aquest monument té una curiositat i és que s’hi poden llegir dues frases en francès “Dieu est mon droit” i “Honni soit qui mal y pense”, l’explicació pot ser que en aquell temps, l’idioma de la reialesa era el francès.

recoleta_monumento-francia-a-la-argentinaEl monument dels francesos també és un dels coneguts de la ciutat, ja que està ubicat en una de les zones que més agraden als porteños. El podem trobar a Recoleta, la zona dels Baixos, tota una zona dissenyada, també, per Charles Thays. El monument s’anomena Francia a la Argentina. L’escultura és de marbre i granit i està encapçalat per dues figures al·legòriques a França i Argentina, guiades per l’àngel de la Gloria. Pels voltants de la columna hi ha escenes importants de la història del país gal i de l’argentí com la presa de la Bastilla o la Primera Junta, respectivament. També hi ha figures que representen la Industria, les Arts, l’Agricultura i la Ciència. L’escultura fou obra de Edmond Peynot, inaugurada el 1910 i va ser el primer regal estranger amb motiu del Centenari.

Un dels monuments que passen més desapercebuts és la columna Metereològica donada per l’imperi Austro-Húngar. Avui en dia el podem veure al Jardín Botánico, obra de Charles Thays però la pedra fonamental es va posar a Alsina i Perú el 1910. El 1911 es va inaugurar i posteriorment es va traslladar a Rodriguez Peña i Paraguay per arribar finalment, al lloc actual. El monument consisteix en una columna de marbre blanc i està coronada per una esfera de bronze que representa la volta estel·lar i al seu interior hi ha una altra esfera que representa la Terra amb els continents.

palermo_fuente-de-los-alemanesEls alemanys també van regalar un monument per celebrar el Centenario. En aquest cas és una font, la Fuente Riqueza Agropecuaria o la Fuente de los Alemanes, que podem trobar a la Plaza Alemania a la zona de Palermo coneguda com Palermo Chico. L’escultor fou Gustav Adolf Bredow i el material també és marbre de Carrara, complementat amb lava de Roma. Les estàtues principals representen l’Agricultura i la Ramaderia, els dos pilars de l’economia argentina de finals de segle XIX i principis del XX.

Possiblement, el monument menys reconegut és el de Suïssa i això es deu a la seva ubicació i el fet que estigui en un lloc tan remot de la ciutat potser es deu a l’agosarat del monument, que encara avui li crida l’atenció a molta gent i és que les figures al·legòriques d’Argentina i Suïssa estan despullades i es fan un petó. L’autor fou Paul Sales Amhlen.

El Nord-Americans també van regalar un monument a Argentina i com no podia ser menys, van regalar-ne un de ben propi. Ni més ni menys que sobre una base de pedra hi ha la figura de bronze de Jorge Washington. El monument, obra de Charles Keck, es troba al Bosque de Palermo, davant de l’ambaixada dels Estats Units.

palermo_imperio-austro-hungaro


Una ruta per l’arquitectura industrial pels barris del sud

A la ciutat de Buenos Aires hi queden molts edificis que són símbol de la història industrial del país, iniciada entre finals del segle XIX i principis del segle XX i fomentada amb l’arribada dels immigrants europeus.

Un dels edificis més fotografiats d’arquitectura industrial és la fàbrica ” Bizcochos Canale” que separa el barri de La Boca, el de Barracas i el de San Telmo, davant del Parque Lezama. El 1875 el genovès José Canale va obrir una pastisseria a l’actual cantonada entre Defensa i Cochabamba. Com que el negoci li va funcionar de meravella es va traslladar a l’edifici que avui és reutilitzat com a oficines públiques de diferents ministeris de la ciutat.

barracas_ex-fabrica-cruz-de-maltaSeguint per Martín García, ja al barri de Barracas, arribarem a l’ex edifici de Cruz de Malta, avui l’oficina d’un banc i de diverses oficines particulars. Cruz de Malta és una marca de yerba mate.

A San Telmo també han reaprofitat l’edifici d’estil anglès de la fàbrica Nobleza Piccardo “43”, una marca de cigarretes, en el Museo de Artes Moderno de Buenos Aires, el MAMBA, on damunt de la porta encara s’hi pot veure el 43 esculpit en pedra. L’edifici, de 1918, es va haver d’aptar a les característiques necessàries per allotjar-hi art modern, per exemple es van crear subsòls i fins i tot es va treballar amb l’equip d’arqueologia, ja que hi van trobar restes del que seria una de les cases més antigues de la ciutat, la casa del Naranjo. L’empresa de Piccardo y Compañía data de 1898 i estava ubicada en unes golfes de l’actual carrer Mitre. Durant uns anys, les cigarretes s’embolicaven i s’empaquetaven a mà però el ràpid creixement va fer que es traslladessin a aquest edifici de l’avinguda San Juan al 350 i s’industrialitzes el procés.

Seguint pels barris del sud i per Barracas de nou, podem trobar diversos edificis industrials. Un exemple és la fàbrica Bagley, a General Hornos 238, actualment és coneguda per la marca de galetes però a finals de 1800 fabricava la beguda alcohòlica Hesperirina, la qual també es consumeix el dia d’avui. El nord-americà Melville Sewell Bagley va ser el fundador de l’empresa Bagley. Tot i haver reutilitzat l’edifici per diferents espais comercials, al subsòl encara es mantenen objectes de l’antiga fàbrica. Avui en dia és un dels edificis que es pot visitar durant el OpenHouse.

On avui hi ha una botiga de bricolatge i un supermercat, seguint a Barracas, antigament, hi havia la fàbrica de xocolates Águila-Saint. Abel Saint va obrir una botiga on venia cafè torrat i després va passar a fabricar xocolates. El negoci va ser tan favorable que es va haver de traslladar a un terreny de 4000 metres a Barracas.

barracas_edificio-barracas-centralEl 1883, de l’associació de Juan Etchegaray, fabricant d’espardenyes, i l’escocès Robert Fraser, productor de màquines i teles, va sorgir l’empresa Alpargatas, que el 1890 es va inaugurar, a l’actual Avinguda Regimiento Patricios, 1053 l’edifici que ha sigut reciclat com a lofts i oficines.

L’altre edifici industrial emblemàtic del barri de Barracas és el que hi ha al principi del carrer Lanín. Avui es coneix com Barracas Central i és un edifici comercial i d’habitatges, però antigament era la fàbrica tèxtil Piccaluga. L’edifici és obra de l’arquitecte Domingo Donati i data de principis del segle XX.

La Fábrica Noel, també de xocolata i dolços, estava a l’avinguda Regimiento Patricios, al 1570, i l’edifici data de 1926. Aquesta fàbrica era d’una família basca, que van arribar al país a principis del s.XIX i ben aviat van crear l’empresa familiar, fundada pel pare Benito i seguida pels fills. La família es va convertir en un dels referents de la burgesia porteña, fins i tot Carlos Noel va ser intendent de la ciutat. El fill Martín Noel, que era arquitecte i va dissenyar el palau familiar a Retiro, l’actual Museo de Arte Hispanoamericano Isaac Fernandez Blanco, també va ser l’encarregat de dirigir la fàbrica però el 1994 va ser adquirida per Arcor, com la de Bagley.

Un altre exemple de reciclatge curiós és l’edifici El Forjador, a Perú 535 que actualment és una discoteca. El seu interior va ser dissenyat per Eiffel. Aquesta estructura era fàbrica d’eines de camp.


Fuet, mate i arròs

Turisme per Àsia

Xanet Xanet .Com

Blog de viatges, experiències i aventures en català

areveure.cat

t'ajuda a preparar el teu viatge, t'acompanya quan l'estàs fent i fa que no l'oblidis a la tornada.

L'art de volar

Blog de viajes independiente y con mochila que pretende relatar información y rutas alternativas, motivar a otros viajeros, ayudar y participar en crear un mundo dónde se pueda soñar y viajar libremente.