Tag Archives: Monserrat

Les coses que es mouen de lloc

Quan passegem per una ciutat sempre ens dóna la sensació que les coses han estat al seu lloc tota la vida però ens oblidem que les ciutats es mouen, que tenen vida i per tant es renoven, a vegades seguint el sentit de la moda i d’altres per les pressions veïnals.

Quan l’Estat li va encarregar a Lola Mora que esculpís una font per decorar la Plaza de Mayo just davant de la Catedral, ningú s’esperava que aquesta dona, de principis del s.XX pogués fer la font que va ffuente-de-las-nereidaser. Quan el 1902 va arribar la font procedent de Gènova, materials i trasllat pagat per la Nació, la sorpresa va ser majúscula. L’obra arribava desmuntada en caixes i es tractava que la mateixa Lola, que havia arribat uns dies abans d’Itàlia, la muntés a Buenos Aires. Però l’obra no va tenir la rebuda que l’autora esperava. El pecat? Que hi havia figures femenines despullades. La ciutat que volia ser cosmopolita va xocar amb la tradició carca espanyola. Així que, la font, després de molt esperar, va acabar entre les actuals Leandro N. Alem, Perón i Sarmiento. Però aquest no va ser el seu lloc definitiu, ja que el 1918, Charles Thays va dissenyar el desaparegut balneari de Costanera Sur, a Puerto Madero, i la font es va traslladar en aquell lloc allunyat de la ciutat, que amb el temps ha acabat essent una de les zones altes i fins i tot, ha estat declarada Bien de Interés Histórico Nacional.

Fa uns anys, a Argentina es comprava per catàleg, ja que la ciutat progressava a un ritme més ràpid que els seus habitants. Així va ser com el 1886 es van comprar dues fonts, a la companyia francesa Du Val D’Osne, per tal de decorar la Plaza de Mayo, malgrat que en aquell temps la ciutat no tenia aigua corrent per posar-les en funcionament. En remodelar la plaça i deixar-la amb l’aspecte actual, les fonts es van reubicar i fins i tot es van modificar. Després de rodar per diferents llocs de la ciutat, avui les fonts les podem contemplar passejant per la 9 de Julio. Una està a 9 de Julio i Córdoba i l’altra a 9 de Julio i Avenida de Mayo.

escultures-piramideEls altres elements de la Plaza de Mayo que s’han reubicat són les escultures que decoraven la Pirámide de Mayo i fins i tot la piràmide. La piràmide va ser el primer monument patrici que va tenir la ciutat i es va construir el 1811 per commemorar la Revolución de Mayo de l’any anterior. El 1856 es va decidir modificar la Pirámide i donar-li un estil més senyorial i el 1912 es va traslladar uns metres d’on es trobava originàriament, ja que la plaça de 1811 estava dividia en dues, la Plaza de la Victoria i la Plaza del Fuerte. La nova Pirámide estava encapçalada per la figura al·legòrica de l’Argentina representada per una estàtua de la Llibertat amb un barret frigi. L’autor de l’escultura va ser el francès Joseph Dobourdiueu. Aquest també va esculpir quatre figures per decorar la base que representaven la Industria, el Comerç, les Ciencies i les Arts. Aquestes escultures no van tenir gaire sort perquè el 1873, a causa del seu mal estat de conservació, es van retirar però es van substituir per quatre de marbre de Carrara que representaven la Geografia, l’Astronomia, la Navegació i la Indústria. Aquestes escultures, que eren reciclades del Banco Provincia ubicat al carrer San Martín van decorar la Pirámide fins al 1912 que es van retirar i es van guardar en un dipòsit municipal. Van haver de passar 60 anys fins a veure la llum de nou, per ser ubicades a Alsina, davant del Convento de Santo Domingo.

Hi ha altres monuments que s’han mogut del seu lloc original, per exemple el de la Caputxeta Vermella que el 1937 es va comprar i ubicar a la Plaza Lavalle però el 1972 es va traslladar als Bosques de Palermo.

George Canning també va ser traslladat i el motiu del trasllat està directament relacionat amb la història d’Argentina. Resulta que el monument al polític britànic es trobava a la Plaza Britania, l’actual Plaza Fuerza Aérea Argentina, a Retiro, on hi ha la Torre Monumental, el regal que la comunitat britànica va fer a Argentina per celebrar el Centenario de la Revolución. El 1982 va esclatar la guerra de Las Malvinas entre aquests dos països, un dels gestos del govern va ser canviar el nom de la plaça, l’altre el va fer la societat i és que van agafar l’escultura realitzada per Alberto Lagos i la van llençar al riu. Passat el temps es va “pescar” el monument i es va traslladar a prop de l’ambaixada britànica, a Recoleta. Avui la podem veure als Bajos de Recoleta, però a la imatge li falta una mà.

La font de las Nereidas no va ser l’única que va rebre un menyspreu per mostrar dones despullades. La comunitat catalana va regalar a Buenos Aires una font, la Fuente de la Doncella, obra del barceloní Josep Llimona i Bruguera, que va ser inaugurada el 1931 per una comissió presidida pel senyor Escany, al parc Rivadavia, a Caballito. El conjunt de l’escultura és una dona nua, recolzada a la font. Resulta que uns anys després es va instal·lar davant de la font un santuari a la Verge de Luján i, evidentment, a les ments cristianes no els hi va semblar correcte que la verge, vegues una dona despullada. Així que el cura va gestionar la retirada de la font i després de passar-se una temporada als dipòsits municipals va ser instal·lada a la Plaza San Martín, a Retiro. El 2010 les gestions realitzades pels veïns de Caballito, van acabar amb la font retornar al seu parc.

trenEls més grans de la ciutat recorden que al hall de l’estació Constitución hi havia maquetes de màquines de tren que funcionaven en posar-hi una moneda. Actualment podem trobar una d’aquestes maquetes al Museo Nacional del Ferrocarril que encara funciona i una altra a l’entrada de l’edifici de la facultat d’enginyeria de la UBA, de las Heras, on hi ha el Museo de Ciencias y Técnica.

Un dels canvis més recordats, per ser recent, és el del Monumento a Colón. L’obra de l’italià Arnaldo Zocchi fou un regal de la comunitat italiana a Argentina per celebrar el Centeniario de la Revolución de Mayo. Tot i que la pedra fonamental es va posar el 1910, el monument en si no es va inaugurar fins al 1921, a darrera de la Casa Rosada, on comença l’avinguda Colón. El 2013 va esclatar la polèmica quan el govern nacional va decidir traslladar al “descobridor” d’Amèrica i substituir-lo per una de les dones que va lluitar per la independència, Juana Azurduy. Colón va ser traslladar a prop del Aeroparque Jorge Newbery.

Anuncis

Una ruta de l’Art Nouveau

Al post de “Una ruta del Modernisme: Av.Rivadavia” ja vam parlar dels edificis modernistes o art nouveau que podem trobar a Buenos Aires però ens vam centrar amb l’avinguda Rivadavia. Ara pretenem estendre la ruta a tota la ciutat buscant edificis d’aquest estil característic de l’Europa de finals de 1800 i que va arribar a Argentina durant l’època d’esplendor del país. De fet, la capital Argentina va ser el màxim exponent d’aquest art a Sud-amèrica, amb uns 200 edificis que segueixen aquest estil arquitectònic, fet reconegut el 2014 amb el títol de la capital de l’art nouveua de Sud-amèrica. L’art nouveau a França, el modernisme a Catalunya, el Sezession a Viena, Nieuwe Kunst a Holanda, el Liberty a Italia o el Jugensdstil a Alemanya tenen representants a la ciutat del riu de La Plata, essent així de les poques ciutats mundials on es pot veure les diferents característiques d’aquest estil, segons la seva ciutat d’origen.

club-espanol

Club Español

D’Holanda tenim a Enrique Folker, l’arquitecte que va dissenyar l’edifici del Club Español, que podem contemplar a Bernardo de Irigoyen, a prop de l’avinguda de Mayo, al barri de Monserrat. L’edifici data de 1911 i és un dels exemples de modernisme català de la ciutat, tot i que també manté tracés més característiques dels arquitectes francesos. De l’edifici destaca la cúpula de color daurat i coure amb la figura del geni alat, obres de l’escultor barceloní Torquat Tasso i Nadal, el qual té altres obres per la ciutat, tal com en vam parlar a l’entrada especial d’escultors catalans. Torquat va esculpir també altes figures de l’edifici com La Recolección i La Navegación.

Seguint pel barri de Monserrant, però aquesta vegada passejant per l’avinguda de Mayo, ens trobarem amb el Palacio Barolo, finançat per l’empresari italià Luis Barolo. Aquest edifici, inaugurat el 1922, va ser l’edifici més alt de la ciutat fins que es va construir el Kavanagh, a Retiro. L’arquitecte d’un dels edificis més espectaculars de la ciutat, fou Mario Palantini, va intentar crear un homenatge a Dante Alighieri i a la seva obra mestra, la Divina Comedia, amb contínues referencies. Per exemple, les tres parts que es poden diferenciar a l’edifici representen l’infern, el paradís i el purgatori.

casa-calise

Casa Calise

Virginio Colombo també és un referent de l’estil liberty a Buenos Aires, com el seu compatriota Palantini. Aquest milanès va arribar a Buenos Aires el 1906 contractat pel ministeri d’obres públiques per decorar el Palacio de Justicia, de l’arquitecte Norberto Maillart. Una de les seves cases més característiques que segueixen l’estil liberty és la Casa Calise, a Hipólito Yrigoyen, 2567, una verdadera joia de Balvanera, desconeguda pel gran públic; però el seu edifici més famós és la Casa de los Pavos Reales, a l’avinguda Rivadavia. A l’avinguda Corrientes, entre Paso i Larrea, també podem contemplar una obra d’aquest magnífic arquitecte, es tracta de la Casa Grimoldi, que duu el nom de l’empresari que el va contractar, Alberto Grimoldi.

Per últim, com a referent del liberty, hem d’anomenar Francesco Gianotti, el qual té a Buenos Aires dos exponents. El primer, la Confiteria El Molino, a Rivadavia i Callao, al costat del Palacio del Congreso. El segon, la Galeria Güemes, que a part de transportar-nos a Paris amb el conte de Cortazar “El otro Cielo”, també ens fa viatjar a Europa amb el seu estil art nouveau. Aquesta galeria que connecta els carrers Florida i San Martín, al barri de San Nicolás, data de 1915 i també va ser l’edifici més alt al seu moment.

Tornant a l’avinguda de Mayo, posiblement l’avinguda més espanyola de la ciutat, ens trobem amb el Hotel Chile, a l’encreuament amb Santiago del Estero. Desafortunadament, l’edifici que va dissenyar l’arquitecte Louis Dubois, el 1904 i que es va convertir en un dels màxims representants de l’art nouveau francès, per les corbes que decoren la seva façana, va patir un incendi el 1988, destruint part de la façana i la cúpula.

Hotel Chile

Hotel Chile

El poc que queda del Palau Costagta, obra del francès Alfred Massue, també serveix com a exemple de l’art nouveau. Aquesta torre mirador, ara coneguda com a Mirador Massue, es troba a la Plaza Lavalle, al barri de San Nicolás.

Per veure representants del jugendstil, hem d’anar a l’avinguda Belgrano amb Perú, on ens hi espera l’edifici de l’arquitecte danès Morten F.Rönnow, anomenat Otto Wulff. Aquest edifici va ser projectat per ser la seu diplomàtica de l’imperi autro-húngar i data de 1914. Si bé, no està a la ruta típica entre Monserrat i San Telmo, la impressionant façana mereix que ens desviem. Vuit atlants, que representen els oficis que van participar en la construcció de l’edifici, per exemple fusters i paletes, de cinc metres cada un, mantenen, des del segon pis, la resta de l’edifici que acaba amb dues cúpules coronades que representen l’emperador d’Austria Franz Joseph I i la seva dona, l’emperadriu d’Austria, Elisabeth Amalie Eugenie Herzogin in Bayern, la Sissí.

Com si fos un reflex de la barreja de Buenos Aires, a l’avinguda de Mayo, també hi trobem un representant de l’estil jugendstil, el Palacio Vera. L’arquitecte Oskar Ranzenhofer va ser l’encarregat de dissenyar aquest edifici que podem trobar entre Chacabuco i Piedras, inaugurat el 1910 per la Infanta Isabel de Borbón, que havia viatjat a Argentina per celebrar el Centenario de la Revolución.

Palacio Vera

Palacio Vera

També hi ha arquitectes argentins que van utilitzar aquest estil, com és el cas de Julián García Núñez, que va estudiar a Barcelona tenint de professor a Lluís Domènech i Montaner, i de retorn a la seva ciutat va dissenyar l’antic Hospital Español, el 1906, que es troba a l’avinguda de Belgrano. Com a prova de qui fou el seu professor tenim un edifici que només de veure’l pensarem en Catalunya, tant per l’estil arquitectònic com per la Senyera que hi ha al seu balcó; el Casal de Catalunya, a San Telmo.

A Recoleta, trobem un exemple curiós d’art nouveau. Hem d’entrar al Cementerio de Recoleta i buscar la tomba de Rufina Cambaceres realitzada per Richard Aigner. Aquesta preciosa volta ens deixarà bocabadats per dos aspectes, la seva arquitectura que reflecteix de manera magistral la languidesa de Rufina i que combina amb la història que hi ha darrere de la mort d’aquesta jove el dia del seu dinovè aniversari.

L’art nouveau a Buenos Aires va durar més que a Europa, en aquest cas fins al 1920, i l’estil que havia substituït l’academicisme després va ser substituït pel neocolonial i per l’art déco.


Avenida Belgrano

L’avinguda Belgrano és una de les avingudes que creua la ciutat per la seva part sud, potser per això no és tan recorreguda pels turistes com l’ avinguda Corrientes, la Rivadavia o la Santa Fe. L’avinguda comença al riu i va pujant pels barris de Puerto Madero, Monserrat, Balvanera i Almagro. Antigament s’anomenava Santo Domingo, després Pirán i finalment el nom del Manuel Belgrano.

Manuel Belgrano fou un dels líders de la Revolución de Mayo i creador de la bandera nacional, un home del qual ja n’hem parlat en nombroses ocasions i fins i tot del qual hem proposat una ruta per la ciutat per conèixe’l millor.

El primer edifici important que trobem sobre l’avinguda, tot i tenir entrada per Paseo Colón, és el de la duana, obra dels arquitectes Lanús i Hary. L’edifici, d’estil academicista francès, data de 1910 i el 2009 va ser declarat Monumento Histórico Nacional.

L’avinguda rendeix nom al Pròcer perquè allí fou on visqué i a part, sobre l’avinguda és on descansa. Concretament a l’atri del Convento de Santo Domingo, cantonada amb el carrer Defensa, hi ha el mausoleu, però Belgrano va demanar ser enterrat a terra, fora de l’església i encara avui s’hi veu una placa que ho recorda. Uns metres més amunt, una altra placa, aquesta vegada a la paret ens recorda que en aquella casa hi va viure i morir Belgrano.

otto-wulfSi seguim pujant per l’avinguda, al número 575 ens trobarem amb l’església Presbiteriana San Andrés del Centro, que data de 1894 i fou obra de Edwin Merry i Raynes. El temple dels escocesos va patir modificacions a la seva façana quan es va decidir ampliar el carrer Belgrano per transformar-lo en avinguda.

Ben a prop de l’església, si aixequem la vista cap al cel, ens cridarà l’atenció la façana de l’edifici Otto Wulf, d’art Jugendstil, és a dir, el modernisme alemany, acabada en dues torres amb corona que, segons es diu, representen l’emperador d’Austria Franz Joseph I i la seva dona, l’emperadriu d’Austria, Elisabeth Amalie Eugenie Herzogin in Bayern, la Sissí. L’arquitecte danès Morten Rönnow va ser el creador d’aquesta obra d’art inaugurada el 1914. Aquest solar és històric per la ciutat, ja que aquí hi havia la casa on vivia la família del virrei Joaquín del Pino i Rozas a principis del segle XIX. Passat el temps, a la casa hi va viure el bisbe Medrano i fins i tot el ministre de Portugal. A partir del 1878 va ser la seu de Montepío Municipal, l’empresa que posteriorment acabaria essent el Banco Ciudad de Buenos Aires. L’arquitecte Rönnow, abans de demolir la casa per construir-hi el seu edifici, va fer un rellevament de l’arquitectura colonial i el va entregar a l’escola d’arquitectura, així, avui en dia, es pot saber una mica més sobre l’arquitectura de la primera Buenos Aires.

A Belgrano amb Luís Saenz Peña hi ha la parròquia de Nuestra Señora de la Rábida, un edifici que tant crida l’atenció pel seu exterior com pel seu interior.

Una vegada s’ha travessat l’avinguda 9 de julio, comença un dels trams més curiosos de l’avinguda Belgrano i que reflecteixen el tarannà de Buenos Aires i és que gairebé totes les botigues que hi trobem són de mobles. Aquesta zona també va ser poblada per molts immigrants espanyols i entre ells hi havia el català Joan Pere Sierra que va donar diners per construir una església dedicada a la Moreneta. Al número 1151 hi ha l’església Nuestra Señora de Monserrat i al seu interior hi podem trobar una Senyera amb una Moreneta i evidentment, la imatge de l’altar major on hi ha una representació de les Muntanyes de Montserrat amb la Verge i el Nen.

Davant mateix hi ha el centre cultural basc, Laurak bat que per la seva arquitectura ens transportarà al País Vasc. Al seu interior hi fan activitats basques, com la pilota basca, músiques i balls populars, cursos d’idiomes i el bar.

Si seguim pujant per l’avinguda, creuarem Entre Ríos i entrarem al barri de Balvanera. En aquest tram és on trobem alguns dels edificis més bonics de l’avinguda i seguirem trobant signes de la presència espanyola per l’avinguda.

centro-gallego-rivadavia-amb-uriburuA la cantonada amb Pasco hi ha la Basílica de Santa Rosa de Lima, del famós Alexander Christophersen. El temple va ser inaugurat el 1934 i rendeix homenatge a la patrona de la Independencia del país.

En diagonal amb la basil·lica, trobem un altre punt espanyol, hi ha el Centro Gallego de Buenos Aires que és un hospital, biblioteca, teatre i centre social. Els representants d’associacions gallegues de 1900 es van ser els responsable de fundar aquest centre que tenia le funcions d’ajudar als immigrants que arriben al país, donar cursos d’alfabetització, oferir traball i assistència mèdica.

antiguo-hospital-espanolAl número 2975 hi ha l’antic Hospital Español, que data de 1906 i fou obra de Julián García Núñez. L’estil de l’edifici inicial recorda al modernisme català, però durant els anys 60 se’n va demolir una part per ampliar les instal·lacions. Aquesta institució va nàixer el 1852 amb la idea d’ajudar als espanyols que arribaven al país.

Desprès de creuar l’avinguda Boedo, ja al barri d’Almagro, l’avinguda es fa estreta i acaba morint abans de creuar-se amb l’avinguda La Plata.


Una ruta per l’arquitectura industrial pels barris del sud

A la ciutat de Buenos Aires hi queden molts edificis que són símbol de la història industrial del país, iniciada entre finals del segle XIX i principis del segle XX i fomentada amb l’arribada dels immigrants europeus.

Un dels edificis més fotografiats d’arquitectura industrial és la fàbrica ” Bizcochos Canale” que separa el barri de La Boca, el de Barracas i el de San Telmo, davant del Parque Lezama. El 1875 el genovès José Canale va obrir una pastisseria a l’actual cantonada entre Defensa i Cochabamba. Com que el negoci li va funcionar de meravella es va traslladar a l’edifici que avui és reutilitzat com a oficines públiques de diferents ministeris de la ciutat.

barracas_ex-fabrica-cruz-de-maltaSeguint per Martín García, ja al barri de Barracas, arribarem a l’ex edifici de Cruz de Malta, avui l’oficina d’un banc i de diverses oficines particulars. Cruz de Malta és una marca de yerba mate.

A San Telmo també han reaprofitat l’edifici d’estil anglès de la fàbrica Nobleza Piccardo “43”, una marca de cigarretes, en el Museo de Artes Moderno de Buenos Aires, el MAMBA, on damunt de la porta encara s’hi pot veure el 43 esculpit en pedra. L’edifici, de 1918, es va haver d’aptar a les característiques necessàries per allotjar-hi art modern, per exemple es van crear subsòls i fins i tot es va treballar amb l’equip d’arqueologia, ja que hi van trobar restes del que seria una de les cases més antigues de la ciutat, la casa del Naranjo. L’empresa de Piccardo y Compañía data de 1898 i estava ubicada en unes golfes de l’actual carrer Mitre. Durant uns anys, les cigarretes s’embolicaven i s’empaquetaven a mà però el ràpid creixement va fer que es traslladessin a aquest edifici de l’avinguda San Juan al 350 i s’industrialitzes el procés.

Seguint pels barris del sud i per Barracas de nou, podem trobar diversos edificis industrials. Un exemple és la fàbrica Bagley, a General Hornos 238, actualment és coneguda per la marca de galetes però a finals de 1800 fabricava la beguda alcohòlica Hesperirina, la qual també es consumeix el dia d’avui. El nord-americà Melville Sewell Bagley va ser el fundador de l’empresa Bagley. Tot i haver reutilitzat l’edifici per diferents espais comercials, al subsòl encara es mantenen objectes de l’antiga fàbrica. Avui en dia és un dels edificis que es pot visitar durant el OpenHouse.

On avui hi ha una botiga de bricolatge i un supermercat, seguint a Barracas, antigament, hi havia la fàbrica de xocolates Águila-Saint. Abel Saint va obrir una botiga on venia cafè torrat i després va passar a fabricar xocolates. El negoci va ser tan favorable que es va haver de traslladar a un terreny de 4000 metres a Barracas.

barracas_edificio-barracas-centralEl 1883, de l’associació de Juan Etchegaray, fabricant d’espardenyes, i l’escocès Robert Fraser, productor de màquines i teles, va sorgir l’empresa Alpargatas, que el 1890 es va inaugurar, a l’actual Avinguda Regimiento Patricios, 1053 l’edifici que ha sigut reciclat com a lofts i oficines.

L’altre edifici industrial emblemàtic del barri de Barracas és el que hi ha al principi del carrer Lanín. Avui es coneix com Barracas Central i és un edifici comercial i d’habitatges, però antigament era la fàbrica tèxtil Piccaluga. L’edifici és obra de l’arquitecte Domingo Donati i data de principis del segle XX.

La Fábrica Noel, també de xocolata i dolços, estava a l’avinguda Regimiento Patricios, al 1570, i l’edifici data de 1926. Aquesta fàbrica era d’una família basca, que van arribar al país a principis del s.XIX i ben aviat van crear l’empresa familiar, fundada pel pare Benito i seguida pels fills. La família es va convertir en un dels referents de la burgesia porteña, fins i tot Carlos Noel va ser intendent de la ciutat. El fill Martín Noel, que era arquitecte i va dissenyar el palau familiar a Retiro, l’actual Museo de Arte Hispanoamericano Isaac Fernandez Blanco, també va ser l’encarregat de dirigir la fàbrica però el 1994 va ser adquirida per Arcor, com la de Bagley.

Un altre exemple de reciclatge curiós és l’edifici El Forjador, a Perú 535 que actualment és una discoteca. El seu interior va ser dissenyat per Eiffel. Aquesta estructura era fàbrica d’eines de camp.


Monuments per a tots els gustos

victima-violecia-futbolA Buenos Aires hi ha espai per a tot. Potser no és una ciutat tan cosmopolita com algunes de les capitals europees però us ben asseguro que no us hi avorrireu pas, ja que pel carrer sempre hi ha coses que no t’esperes. Una de les coses que no t’esperes és la gran quantitat de monuments que hi podem trobar, alguns diuen, que són més de dos mil i sobre temes tan variats que van des de polítics fins a personatges de contes infantils i de maneres tan variades com bust, estàtues, plaques, monòlits, fonts, etc.

En alguna entrada anterior, com a la Ruta dels Governants i Presidents d’Argentina des del virregnat fins als radicals, ja vam recórrer els monuments i les escultures que homenatjaven als homes que van tenir l’honor de formar part de la història del país. Així podem trobar-nos des del mateix Rei Carles III, el rei espanyol que creà el virregnat del Río de la Plata o Juan Domingo Perón amb l’escultura que es va inaugurar el 2015, curiosament en mans de Mauricio Macri. Alguns d’ells els podem veure muntats a cavall, com Urquiza o Rosas, altres en escultures com Lavalle o Hipólito Yrigoyen i altres en bust, per exemple repetint monument a la ciutat pel cas de Perón i Yrigoyen.

Si parlem de personalitats històriques del país, no ens podem oblidar dels homes que la Pàtria, és a dir, José de San Martín, Manuel Belgrano, Mariano Moreno o Juan José Castelli. I evidentment no ens podem deixar a Pedro de Mendoza i a Juan de Garay, els dos fundadors de la ciutat. Però tampoc podem passar per alt els monuments que recorden un moment èpic del país, com per exemple la Pirámide de Mayo, el monument a la Primera Junta i els famosos Hitos a la Argentinidad. Aquests últims recorden el moment de les invasions angleses que van marcar un abans i un després a la història del país, ja que van ser els detonants de la Revolución de Mayo i per extensió de la Independència Nacional. En podem trobar a la Plaza San Martín, a Chacarita o la Plaza Miserere, a Once.

fuente-de-las-nereidasEl que no t’esperes és que entre aquests més de 2000 monuments, dedicats a les dones no n’hi hagi gaires, però la veritat és que això no sorprèn si per veure noms de dones a les plaques dels carrers hem d’anar fins a Puerto Madero, un dels barris més moderns de la ciutat. Fa, relativament poc, que es va inaugurar el monument a Juana Azurduy, no sense polèmica, ja que va ocupar el lloc que Colón presidia d’ençà que el 1921 va ser inaugurat. Per cert, el descobridor d’Amèrica es troba davant del riu, a costanera Norte. Afortunadament, una de dones més rellevants en la vida pública argentina, sí que té el seu monument, en aquest cas, Eva Perón ens la podem trobar a Recoleta, molt a prop del Papa Juan Pablo II. Parlant de religió, la Mare Teresa de Calcuta també té una escultura, la podem veure al Parque Lezama, a San Telmo.

Ja que hi ha poques dones representades a la ciutat, volem aprofitar el moment per citar a Lola Mora, una de les escultores més importants del món i que té una de les fonts monumentals més boniques del país a Puerto Madero, la Fuente de la Nereidas.

Buenos Aires no només viu de política i d’història, sinó que també d’art i per tant també hi ha monuments als seus artistes més destacats, com per exemple Ruben Darío o Jorge Luís Borges, que el trobem assentat en un banc dels jardins de la Biblioteca Nacional.

Un altre grup de monuments curiosos, importants i que no t’esperes són els que els països del món van entregar a Argentina per celebrar el Centenario de la Revolución. Un dels més destacats és el “monumento de los españoles” o el Monumento a la Carta Magna y las Cuatro Regiones Argentina, però no podem deixar de nomenar el que va reglar Alemanya, França, Itàlia, Estats Units, Anglaterra, la columna meteorològica dels austro-húngar, ubicat al Jardín Botànico, i un dels més atrevits, el de Suïssa.

Per si no hi hagués suficients monuments, els darrers anys, des del Gobierno de la Ciudad, s’han entretingut a crear “Paseos de…”, com per exemple el Paseo del Tango, el de la Historieta, el de la Gloria i el dels Artistas. El primer, que es troba al pasaje Carlos Gardel, darrere del Shopping Abasto, a Balvanera, està dedicat als artistes que han destacat en aquest gènere musical tan porteño i s’hi han sumat, al costat de l’escultura del seu representat més famos, Carlos Gardel, altres tan destacats com Tita Merello, Aníbal Troilo i Roberto Goyeneche. El Paseo de la Historieta és un dels més divertits i és que pels carrers de Monserrat i Puerto Madero ens hi esperen escultures dels personatges gràfics més rellevants de les vinyetes argentines. El Paseo de la Gloria, a Puerto Madero, ens donarà a conèixer esportistes de la talla de Manuel Fangio, Mani Ginobilli i, evidentment, Leo Messi. I per Avenida Corrientes, ens trobarem amb diversos personatges televisius del món argentí, tot i que desafortunadament, acostumen a trobar-se en mal estat degut a actes vandàlics.

El que tampoc t’esperes és que el Cementerio de Recoleta sigui el segon cementiri més important del país i això és degut a la importància de la gent que hi ha enterrada i de les obres d’art que s’hi poden trobar. Moltes de les quals, no estan exposades al públic sinó que es troben digues de les voltes i panteons. El que sí que s’ha de dir és que, malgrat no poder-les contemplar totes, la visita val realment la pena, les obres d’art que hi ha a l’aire lliure són magnífiques. D’una manera no tan notarial, també podem anar a passejar pel Cementerio de la Chacarita on podrem veure-hi escultures a alguns dels artistes que hi descansen, com Osvaldo Pugliese o Carlos Gardel. I en sortir del cementiri, al Parque de los Andes, el monument Los Andes.

0024_el-atletaTal com hem dit al principi, hi ha monuments dedicats a tot tipus d’actes, com per exemple, la pilota de la Plaza Lavalle, el dels taxistes de Puerto Madero o el del Guardacostas. La Caputxeta Vermella que ens espera als Bosques de Palermo o als esports, com El Arquero. També n’hi ha a la música amb la representació de les simfonies de Beethoven que decoren el Jardín Botànico. O fins i tot que hi hagi una flor gegant que s’obra i es tanca amb la llum del sol, com és el cas de la Floralis Genérica, als Bajos de Recoleta.

És d’esperar que amb tants monuments com hi ha, molts no siguin d’artistes argentins però el que potser no t’esperes és que n’hi hagi d’artistes tan famosos com Rodin, del qual podem veure una rèplica del Pensador a la Plaza del Congreso i el monument a Sarmiento, als Bosques de Parlermo i el que tampoc t’esperes és que hi hagi força representació catalana dins dels escultors exposats pel museu a l’aire lliure que s’ha convertit Buenos Aires.

No ens podem oblidar del que, segurament, és el monument més representatiu de la ciutat, el Obelisco. El que molta gent, potser no sap, és que representa el quart centenari de la primera fundació de la ciutat, la de Pedro de Mendoza. Algun dia, haurem de dedicar-li una entrada completa.

Com ja veieu, si de monuments parlem, no acabarem. Algunes de les zones on més densitat n’hi ha és a la Plaza del Congreso, a la Plaza Lavalle, al Jardín Botánico i als Bosques de Palermo. Potser haurem de seguir la serie de “Els monuments més importats” que havíem iniciat amb Monserrat.

 


Fuet, mate i arròs

Turisme per Àsia

Xanet Xanet .Com

Blog de viatges, experiències i aventures en català

areveure.cat

t'ajuda a preparar el teu viatge, t'acompanya quan l'estàs fent i fa que no l'oblidis a la tornada.

L'art de volar

Blog de viajes independiente y con mochila que pretende relatar información y rutas alternativas, motivar a otros viajeros, ayudar y participar en crear un mundo dónde se pueda soñar y viajar libremente.