Tag Archives: dijous

Les coses que es mouen de lloc

Quan passegem per una ciutat sempre ens dóna la sensació que les coses han estat al seu lloc tota la vida però ens oblidem que les ciutats es mouen, que tenen vida i per tant es renoven, a vegades seguint el sentit de la moda i d’altres per les pressions veïnals.

Quan l’Estat li va encarregar a Lola Mora que esculpís una font per decorar la Plaza de Mayo just davant de la Catedral, ningú s’esperava que aquesta dona, de principis del s.XX pogués fer la font que va ffuente-de-las-nereidaser. Quan el 1902 va arribar la font procedent de Gènova, materials i trasllat pagat per la Nació, la sorpresa va ser majúscula. L’obra arribava desmuntada en caixes i es tractava que la mateixa Lola, que havia arribat uns dies abans d’Itàlia, la muntés a Buenos Aires. Però l’obra no va tenir la rebuda que l’autora esperava. El pecat? Que hi havia figures femenines despullades. La ciutat que volia ser cosmopolita va xocar amb la tradició carca espanyola. Així que, la font, després de molt esperar, va acabar entre les actuals Leandro N. Alem, Perón i Sarmiento. Però aquest no va ser el seu lloc definitiu, ja que el 1918, Charles Thays va dissenyar el desaparegut balneari de Costanera Sur, a Puerto Madero, i la font es va traslladar en aquell lloc allunyat de la ciutat, que amb el temps ha acabat essent una de les zones altes i fins i tot, ha estat declarada Bien de Interés Histórico Nacional.

Fa uns anys, a Argentina es comprava per catàleg, ja que la ciutat progressava a un ritme més ràpid que els seus habitants. Així va ser com el 1886 es van comprar dues fonts, a la companyia francesa Du Val D’Osne, per tal de decorar la Plaza de Mayo, malgrat que en aquell temps la ciutat no tenia aigua corrent per posar-les en funcionament. En remodelar la plaça i deixar-la amb l’aspecte actual, les fonts es van reubicar i fins i tot es van modificar. Després de rodar per diferents llocs de la ciutat, avui les fonts les podem contemplar passejant per la 9 de Julio. Una està a 9 de Julio i Córdoba i l’altra a 9 de Julio i Avenida de Mayo.

escultures-piramideEls altres elements de la Plaza de Mayo que s’han reubicat són les escultures que decoraven la Pirámide de Mayo i fins i tot la piràmide. La piràmide va ser el primer monument patrici que va tenir la ciutat i es va construir el 1811 per commemorar la Revolución de Mayo de l’any anterior. El 1856 es va decidir modificar la Pirámide i donar-li un estil més senyorial i el 1912 es va traslladar uns metres d’on es trobava originàriament, ja que la plaça de 1811 estava dividia en dues, la Plaza de la Victoria i la Plaza del Fuerte. La nova Pirámide estava encapçalada per la figura al·legòrica de l’Argentina representada per una estàtua de la Llibertat amb un barret frigi. L’autor de l’escultura va ser el francès Joseph Dobourdiueu. Aquest també va esculpir quatre figures per decorar la base que representaven la Industria, el Comerç, les Ciencies i les Arts. Aquestes escultures no van tenir gaire sort perquè el 1873, a causa del seu mal estat de conservació, es van retirar però es van substituir per quatre de marbre de Carrara que representaven la Geografia, l’Astronomia, la Navegació i la Indústria. Aquestes escultures, que eren reciclades del Banco Provincia ubicat al carrer San Martín van decorar la Pirámide fins al 1912 que es van retirar i es van guardar en un dipòsit municipal. Van haver de passar 60 anys fins a veure la llum de nou, per ser ubicades a Alsina, davant del Convento de Santo Domingo.

Hi ha altres monuments que s’han mogut del seu lloc original, per exemple el de la Caputxeta Vermella que el 1937 es va comprar i ubicar a la Plaza Lavalle però el 1972 es va traslladar als Bosques de Palermo.

George Canning també va ser traslladat i el motiu del trasllat està directament relacionat amb la història d’Argentina. Resulta que el monument al polític britànic es trobava a la Plaza Britania, l’actual Plaza Fuerza Aérea Argentina, a Retiro, on hi ha la Torre Monumental, el regal que la comunitat britànica va fer a Argentina per celebrar el Centenario de la Revolución. El 1982 va esclatar la guerra de Las Malvinas entre aquests dos països, un dels gestos del govern va ser canviar el nom de la plaça, l’altre el va fer la societat i és que van agafar l’escultura realitzada per Alberto Lagos i la van llençar al riu. Passat el temps es va “pescar” el monument i es va traslladar a prop de l’ambaixada britànica, a Recoleta. Avui la podem veure als Bajos de Recoleta, però a la imatge li falta una mà.

La font de las Nereidas no va ser l’única que va rebre un menyspreu per mostrar dones despullades. La comunitat catalana va regalar a Buenos Aires una font, la Fuente de la Doncella, obra del barceloní Josep Llimona i Bruguera, que va ser inaugurada el 1931 per una comissió presidida pel senyor Escany, al parc Rivadavia, a Caballito. El conjunt de l’escultura és una dona nua, recolzada a la font. Resulta que uns anys després es va instal·lar davant de la font un santuari a la Verge de Luján i, evidentment, a les ments cristianes no els hi va semblar correcte que la verge, vegues una dona despullada. Així que el cura va gestionar la retirada de la font i després de passar-se una temporada als dipòsits municipals va ser instal·lada a la Plaza San Martín, a Retiro. El 2010 les gestions realitzades pels veïns de Caballito, van acabar amb la font retornar al seu parc.

trenEls més grans de la ciutat recorden que al hall de l’estació Constitución hi havia maquetes de màquines de tren que funcionaven en posar-hi una moneda. Actualment podem trobar una d’aquestes maquetes al Museo Nacional del Ferrocarril que encara funciona i una altra a l’entrada de l’edifici de la facultat d’enginyeria de la UBA, de las Heras, on hi ha el Museo de Ciencias y Técnica.

Un dels canvis més recordats, per ser recent, és el del Monumento a Colón. L’obra de l’italià Arnaldo Zocchi fou un regal de la comunitat italiana a Argentina per celebrar el Centeniario de la Revolución de Mayo. Tot i que la pedra fonamental es va posar el 1910, el monument en si no es va inaugurar fins al 1921, a darrera de la Casa Rosada, on comença l’avinguda Colón. El 2013 va esclatar la polèmica quan el govern nacional va decidir traslladar al “descobridor” d’Amèrica i substituir-lo per una de les dones que va lluitar per la independència, Juana Azurduy. Colón va ser traslladar a prop del Aeroparque Jorge Newbery.

Anuncis

Recorregut complet per Retiro

monumento-canadaRetiro és un d’aquells barris de Buenos Aires que s’han de visitar quan hi estem de turisme, almenys la Plaza San Martín i la part del Microcentro. Però és que Retiro té altres racons interessants que amb una mica de temps podem anar descobrint.

Si volem fer la ruta gratuïtament. hem de tenir en compte que el Museo de Arte Hispanoamericano Isaac Fernandez Blanco té entrada gratis els dimecres i els dijous i que les visites guiades a l’interior del Palacio San Martín són els dimarts i dijous.

Començarem el matí a la Plaza Canadá on hi ha un tòtem que el país del nord va regalar a Argentina per simbolitzar el punt en comú que tenen els dos país amb els indígenes. D’aquí, anirem caminant cap a la plaça de la Fuerza de la Armada Argentina on hi ha la Torre Monumental, el regal que va fer la comunitat britànica a Argentina per la celebració del Centenario.

Pel camí haurem passat per l’estació de trens de Retiro, que en realitat són tres estacions, la Retiro Mitre, la Retiro Belgrano i la Retiro San Martín. L’edifici que bé es mereix que hi entrem és el de Mitre, una obra mestra de l’enginyeria industrial de principis del s.XX. Aquest edifici, l’interior del qual és un exponent de la indústria estacio-trens-retirodel ferro d’Anglaterra, va ser portat a peces des de l’illa britànica i muntat a Argentina. Si és l’hora d’esmorzar, podem fer un café con leche y tres medialunas al cafè notable Retiro que trobem dins de l’estació. Si volem aprendre una mica més sobre la història dels ferrocarrils a Argentina, podem visitar el Museo Nacional Ferroviario Raúl Scalabrini Ortiz que és gratis i està obert de dilluns a diumenge.

Tota aquesta zona és terrenys guanyats al riu i és que no fa tant de temps, els immigrants procedents d’Europa desembarcaven a prop d’on avui hi ha l’estació d’autobusos i tenien la possibilitat d’allotjar-se fins a cinc dies a l’antic Hotel de los Immigrantes, avui un museu que recorda les peripècies que havien de fer els nouvinguts per adaptar-se a un país tan llunyà. El museu està obert de dimarts a diumenge amb entrada gratuïta.

torre-inglesesLa Torre dels anglesos que hem comentat anteriorment està encarada al monument que recorda als caiguts durant la Guerra de les Malvines de 1982, una casualitat una mica desafortunada. El monument es troba al principi del barranc natural que Charles Thays va convertir en la Plaza San Martín i que durant l’època d’esplendor, les famílies més benestants hi tenien el seu palau. Dos exemples de palaus de principis del s.XX que podem visitar actualment són el Palacio Paz, del director del diari la Paz, que avui forma part del Circulo Militar i han adaptat una part com a Museo de Armas de la Nación Tte. Gral. Pablo Riccheri. El museu està obert de dilluns a divendres però s’ha de pagar una mínima entrada. La Noche de los Museos es pot visitar gratuïtament i si aquest tema us agrada, us recomanem totalment la visita, ja que té una col·lecció molt extensa. L’altre palau de la plaça que podem visitar i que manté una mica millor l’ambient de palau és el Palacio San Martín on els dimarts i els dijous fan visites guiades. Avui en dia, el palau és la seu protocol·lària del Ministeri de Relacions Exteriors però antigament era la casa dels Anchorena. De fet, exteriorment sembla un únic palau però al seu interior hi ha tres cossos clarament diferenciats que corresponien a la mare, Mercedes de Anchorena i a dos dels seus fills. Al jardí interior hi ha un tros de l’autèntic mur de Berlín.

monumento-de-las-malvinasLa Plaza San Martín, el lloc on el Libertador, va formar el seu exèrcit de Granaderos a Caballo ha variat molt durant tota la història de la ciutat. Aquí s’hi dugueren a terme batalles durant les invasions angleses, és on hi havia la plaça de toros durant la colònia i fins i tot els Anchorena la van voler fer el jardí del seu palau. Un altre edifici que crida l’atenció i que és totalment diferents dels comentats anteriorment és l’edifici Kavanagh, que en el seu moment, 1936, era l’edifici de formigó armat més gran de Sud-Amèrica i que a més a més incloïa avenços pel seu temps com ascensors i aire condicionat. Encara avui en dia, és un dels edificis més cars del país.

Un altre palau que avui s’ha recuperat com a museu és el Palacio Noel que compta amb la col·lecció del Museo de Arte Hispanoamericano Isaac Fernandez Blanco. Aquest museu, que està obert de dimarts a diumenge té entrada gratuïta el dimecres i el dijous. El palau crida l’atenció respecte la gran majoria de palaus que ens podem trobar per Buenos Aires de principis del s.XX, ja que és dels pocs que mantenen l’arquitectura colonial. Això és perquè Martín Noel va voler mantenir l’esperit de les tradicions espanyoles, en lloc de mirar a França com feien la majoria dels seus companys de classe burgesa.

Si seguim pujant per Santa Fe, arribarem a travessar la 9 de Julio, l’avinguda més ampla de la ciutat i desviant-nos el just, arribarem a la Plaza Libertad. Si ens agafa l’hora de dinar, podem anar a la clàssica pizzeria El Cuartito i fer un parell de talls de pizza amb fainà. En sortir podem arribar-nos als límits del barri, on a la cantonada de Córdoba i Libertad s’hi aixeca el Teatro Nacional Cervantes. al seu interior podem visitar, gratuïtament, el petit museu del teatre.

museo-immigracionEl pròxim pas és caminar per 9 de Julio direcció a la Plaza Carlos Pellegrini, presidida pel monument al qui fou president de la República Argentina i que dóna nom a la plaça. Aquí hi ha l’ambaixada de Brazil i la de França, totes dues recuperen palaus de 1900 però la de França, el Palacio Ortiz Basualdo, es pot visitar interiorment durant la setmana de França a Argentina. En aquesta plaça hi comença l’avinguda Alvear, l’avinguda per la que molts porteños us diran que Buenos Aires és la Paris de Sud America.

Per seguir estirant les cames, baixarem per Cerrito, passant pel costat del Jockey Club, fins a la Plaza Soldati i la Isidro Ruiz Moreno, totes dues decorades amb escultures modernes. Per descansar una mica, anirem a una de les millors places de la ciutat, no només perquè acostuma a estar buida, perquè acostuma a estar en bon estat i que a part és molt tranquila, ja que gairebé no se sent el soroll de cotxes, sinó perquè ens traurà una rialla quan vegem que a la paret del darrere de la casa que dóna a Arroyo hi ha quatre barres vermelles, que al mig de la plaça hi ha una Font de Canaletes i per si fos poc, que la plaça s’anomena Plaza Cataluña (només ens va faltar una mica d’esfoç a canviar la ñ). A part és curiós que la paret de l’altre edifici que envolta la plaça té les finestres pintades de tal manera que sembla que hi hagi d’aparèixer algú a l’altre costat en qualsevol moment.

basilica-sagrado-sacramentoEl dia s’acaba però de Retiro encara ens queda una part, la zona de la City, on podem trobar algun bar per fer una cervesa o per sopar entre els carrers Reconquista, Córdoba, Carlos Pellegrini i Santa Fe. El que no podem marxar del barri sense entrar a la Basílica del Santísimo Sacramento. Si ens parem al Palacio Anchorena, actual Palacio San Martin, el Kavanagh impedeix veure aquesta esplèndida església, que ha quedat anxovada en els estrets carrerons. Aquest fet és interessant, ja que al seu voltant hi ha crescut la llegenda que el gratacel es va construir precisament en aquest lloc, per aquest motiu, tapar l’església. Es diu que Mercedes de Anchorena va fer que l’amor entre el seu fill i Corina Kavanagh fracasses. Aquesta, per venjança, va construir l’edifici més alt del país per tapar l’església que Mercedes havia finançat per poder ser enterrada a l’altar i que podia contemplar des de la seva habitació. Sembla que la història s’ha quedat en llegenda, ja que les dates no coincideixen, però si més no, és curiosa.

Deixem l’enllaç al tríptic.


Una ruta de l’Art Nouveau

Al post de “Una ruta del Modernisme: Av.Rivadavia” ja vam parlar dels edificis modernistes o art nouveau que podem trobar a Buenos Aires però ens vam centrar amb l’avinguda Rivadavia. Ara pretenem estendre la ruta a tota la ciutat buscant edificis d’aquest estil característic de l’Europa de finals de 1800 i que va arribar a Argentina durant l’època d’esplendor del país. De fet, la capital Argentina va ser el màxim exponent d’aquest art a Sud-amèrica, amb uns 200 edificis que segueixen aquest estil arquitectònic, fet reconegut el 2014 amb el títol de la capital de l’art nouveua de Sud-amèrica. L’art nouveau a França, el modernisme a Catalunya, el Sezession a Viena, Nieuwe Kunst a Holanda, el Liberty a Italia o el Jugensdstil a Alemanya tenen representants a la ciutat del riu de La Plata, essent així de les poques ciutats mundials on es pot veure les diferents característiques d’aquest estil, segons la seva ciutat d’origen.

club-espanol

Club Español

D’Holanda tenim a Enrique Folker, l’arquitecte que va dissenyar l’edifici del Club Español, que podem contemplar a Bernardo de Irigoyen, a prop de l’avinguda de Mayo, al barri de Monserrat. L’edifici data de 1911 i és un dels exemples de modernisme català de la ciutat, tot i que també manté tracés més característiques dels arquitectes francesos. De l’edifici destaca la cúpula de color daurat i coure amb la figura del geni alat, obres de l’escultor barceloní Torquat Tasso i Nadal, el qual té altres obres per la ciutat, tal com en vam parlar a l’entrada especial d’escultors catalans. Torquat va esculpir també altes figures de l’edifici com La Recolección i La Navegación.

Seguint pel barri de Monserrant, però aquesta vegada passejant per l’avinguda de Mayo, ens trobarem amb el Palacio Barolo, finançat per l’empresari italià Luis Barolo. Aquest edifici, inaugurat el 1922, va ser l’edifici més alt de la ciutat fins que es va construir el Kavanagh, a Retiro. L’arquitecte d’un dels edificis més espectaculars de la ciutat, fou Mario Palantini, va intentar crear un homenatge a Dante Alighieri i a la seva obra mestra, la Divina Comedia, amb contínues referencies. Per exemple, les tres parts que es poden diferenciar a l’edifici representen l’infern, el paradís i el purgatori.

casa-calise

Casa Calise

Virginio Colombo també és un referent de l’estil liberty a Buenos Aires, com el seu compatriota Palantini. Aquest milanès va arribar a Buenos Aires el 1906 contractat pel ministeri d’obres públiques per decorar el Palacio de Justicia, de l’arquitecte Norberto Maillart. Una de les seves cases més característiques que segueixen l’estil liberty és la Casa Calise, a Hipólito Yrigoyen, 2567, una verdadera joia de Balvanera, desconeguda pel gran públic; però el seu edifici més famós és la Casa de los Pavos Reales, a l’avinguda Rivadavia. A l’avinguda Corrientes, entre Paso i Larrea, també podem contemplar una obra d’aquest magnífic arquitecte, es tracta de la Casa Grimoldi, que duu el nom de l’empresari que el va contractar, Alberto Grimoldi.

Per últim, com a referent del liberty, hem d’anomenar Francesco Gianotti, el qual té a Buenos Aires dos exponents. El primer, la Confiteria El Molino, a Rivadavia i Callao, al costat del Palacio del Congreso. El segon, la Galeria Güemes, que a part de transportar-nos a Paris amb el conte de Cortazar “El otro Cielo”, també ens fa viatjar a Europa amb el seu estil art nouveau. Aquesta galeria que connecta els carrers Florida i San Martín, al barri de San Nicolás, data de 1915 i també va ser l’edifici més alt al seu moment.

Tornant a l’avinguda de Mayo, posiblement l’avinguda més espanyola de la ciutat, ens trobem amb el Hotel Chile, a l’encreuament amb Santiago del Estero. Desafortunadament, l’edifici que va dissenyar l’arquitecte Louis Dubois, el 1904 i que es va convertir en un dels màxims representants de l’art nouveau francès, per les corbes que decoren la seva façana, va patir un incendi el 1988, destruint part de la façana i la cúpula.

Hotel Chile

Hotel Chile

El poc que queda del Palau Costagta, obra del francès Alfred Massue, també serveix com a exemple de l’art nouveau. Aquesta torre mirador, ara coneguda com a Mirador Massue, es troba a la Plaza Lavalle, al barri de San Nicolás.

Per veure representants del jugendstil, hem d’anar a l’avinguda Belgrano amb Perú, on ens hi espera l’edifici de l’arquitecte danès Morten F.Rönnow, anomenat Otto Wulff. Aquest edifici va ser projectat per ser la seu diplomàtica de l’imperi autro-húngar i data de 1914. Si bé, no està a la ruta típica entre Monserrat i San Telmo, la impressionant façana mereix que ens desviem. Vuit atlants, que representen els oficis que van participar en la construcció de l’edifici, per exemple fusters i paletes, de cinc metres cada un, mantenen, des del segon pis, la resta de l’edifici que acaba amb dues cúpules coronades que representen l’emperador d’Austria Franz Joseph I i la seva dona, l’emperadriu d’Austria, Elisabeth Amalie Eugenie Herzogin in Bayern, la Sissí.

Com si fos un reflex de la barreja de Buenos Aires, a l’avinguda de Mayo, també hi trobem un representant de l’estil jugendstil, el Palacio Vera. L’arquitecte Oskar Ranzenhofer va ser l’encarregat de dissenyar aquest edifici que podem trobar entre Chacabuco i Piedras, inaugurat el 1910 per la Infanta Isabel de Borbón, que havia viatjat a Argentina per celebrar el Centenario de la Revolución.

Palacio Vera

Palacio Vera

També hi ha arquitectes argentins que van utilitzar aquest estil, com és el cas de Julián García Núñez, que va estudiar a Barcelona tenint de professor a Lluís Domènech i Montaner, i de retorn a la seva ciutat va dissenyar l’antic Hospital Español, el 1906, que es troba a l’avinguda de Belgrano. Com a prova de qui fou el seu professor tenim un edifici que només de veure’l pensarem en Catalunya, tant per l’estil arquitectònic com per la Senyera que hi ha al seu balcó; el Casal de Catalunya, a San Telmo.

A Recoleta, trobem un exemple curiós d’art nouveau. Hem d’entrar al Cementerio de Recoleta i buscar la tomba de Rufina Cambaceres realitzada per Richard Aigner. Aquesta preciosa volta ens deixarà bocabadats per dos aspectes, la seva arquitectura que reflecteix de manera magistral la languidesa de Rufina i que combina amb la història que hi ha darrere de la mort d’aquesta jove el dia del seu dinovè aniversari.

L’art nouveau a Buenos Aires va durar més que a Europa, en aquest cas fins al 1920, i l’estil que havia substituït l’academicisme després va ser substituït pel neocolonial i per l’art déco.


Art al Subte

Avui farem una cosa que no ens esperem, ens embotirem al subte, el primer metro de Llatinoamèrica i anirem recorrent diverses estacions de cada una de les seves línies, descobrint els murals que les decoren i així aprendrem sobre la història d’Argentina, els seus paisatges, els seus símbols i els personatges que ha fet gran el país. En total hi ha unes 450 intervencions de més de 200 artistes diferents, recollides en un llibre, que converteixen els túnels del metro en una de les galeries més grans del món i més econòmiques, ja que només s’ha de pagar el bitllet per viatjar. Perfecte per un dia de pluja!

linia-a_peruLa línia A, que recorre Rivadavia, construïda per la companyia Anglo Argentina i que fou la primera, té doble valor afegir. Si bé fa uns anys que van enretirar els primitius trens de fusta, les estacions encara mantenen l’encant del 1913, com per exemple la de Perú que fins i tot han mantingut els cartells antics. A l’estació de San Pedrito, a Flores, hi ha imatges dels veïns del barri o a Catro Barros es rendeix homenatge a la boxa, ja que per anar a la federació de boxa, s’ha de baixar en aquesta estació. Un altre exemple és l’estació de Piedras ens fa recórrer la ciutat a través dels seus cafès. A part de les comentades anteriorment, la majora de les estacions estan dedicades a pintors argentins, com si es tractés d’un museu d’art argentí, podem anar descobrint obres de Marta Minujín que ha decorat la parada Sáenz Peña, que està a prop del seu taller o a Río de Janeiro podem veure obres de Benito Quinquela Martín, el pintor de La Boca.

La línia B, la que segueix Corrientes i Trinvirato, va ser construïda el 1930 per la companyia Ferrocarril Terminal Central de Buenos Aires. És una de les que s’ha decorat recentment i s’ha procurat que els temes estiguin relacionats amb les estacions i amb la cultura argentina. Per exemple, la de Pasteur, ara Pasteur-Amia, està decorada amb historietes i il·lustracions relacionades amb el cas de l’atemptat de l’Amia, que encara no està resolt. L’estació de Carlos Gardel té imatges del cantant i de la zona del Abasto. La següent, la de Medrano està decorada amb escenes de diferents balls. En altres estacions podem trobar murals que fan referencia als pobles originaris, a la pampa humida com la de Malabia o per exemple a Dorrego on s’ha pintat un bosc. Si anem a l’estació Los Incas, tenim cartells que ens expliquen sobre les diferents cultures precolombines i a l’estació Tronador, els vitralls ens expliquen la història del barri. Si volem endinsar-nos a la literatura, la de Angel Gallardo està dedicada al text de Eduardo Galeano “Los Nadies”.

liniaa_quinquela

A continuació es van construir les altres tres, la C, la D i la E. Totes tres per l’empresa Compañía Hispano Argentina de Obras Públicas y Finanzas durant la dècada dels 30-40.

La línia C, data de 1933 i uneix les estacions de tren de Retiro i Constitución. Aquesta línia se la coneix com “el subte de los españoles”, ja que la majoria de les seves estacions estan decorades amb murals ceràmics realitzats per Martín S. Noel i pel català Manuel Escasany que va nàixer a Cardona el 1869 que representen paisatges i ciutats d’Espanya com Bilbao, Navarra i Catalunya, en homenatge al poble espanyol per la seva contribució en el desenvolupament d’Argentina.

linia-d_congresoLa línia D, que va ser posterior, data entre 1935 i 1949, segueix l’avinguda Santa Fe i la seva continuació en l’avinguda Cabildo, també segueix la tècnica dels murals ceràmics, però aquesta vegada representen motius argentins. Aquests murals van ser realitzats, en la seva majoria, per Alfredo Guido, Rodolfo Franco i Léonie Matthis de Villar. Per exemple a Congreso de Tucumán hi ha un mural ceràmic que representa la Cuesta de Chacabuco i la Reconquista de Buenos Aires, en mans dels anglesos. Actualment s’han restaurat alguns murals i s’han redecorat algunes estacions com la de José Hernández on podem veure gegantografies de Leonel Messi. A l’estació de Plaza Italia, podem contemplar a terra dos murals de les obres de Benito Quinquela Martín i les pintures, decorades com animals, ens recorden que aquesta parada és la que correspon al zoo de la ciutat, bé ara, ecoparc.

linia-e_gral-urquizaEntre el 1940 i el 1944 es va construir la línia E. En aquest cas els murals de Léonie Matthis de Villar, Otto Durá, Rodolfo Franco i Alfredo Guido van ser els encarregats de plasmar escenes de la història d’Argentina com per exemple, a l’estació Urquiza, on es mostra la batalla de Caseros i l’entrada del General Urquiza a Buenos Aires, tots dos obra de Léonie Matthis. A l’estació Jujuy podem viatjar fins aquesta terra a través dels paisatges i de les activitats econòmiques típiques de la zona, representades en els murals de Alejandro Sirio.

Per últim, la línia H, la més nova i la que fa d’unió a les altres línies a l’altura de Entre Rios i Pueyrrédon, té estacions dedicades a cantants, músics i compositors del tango com Discépolo, Piazzolla i Tita Merello.

Però és que no només les estacions estan decorades, sinó que fins i tot els passadissos que connecten les estacions com per exemple, el més representatiu, el de la A i la D, que està decorat amb el personatge de còmic més famós del país, La Mafalda de Quino.


Els momuments més importants de Retiro

Retiro és un barri amb dues cares, la part de Plaza San Martín cap a Recoleta i la part de Plaza San Martín cap a l’estació de trens. La primera part és una de les zones altes de la ciutat, de les més cares del país i l’altra zona és de les més pobres, on s’ha de vigilar amb les pertinències i fins i tot, darrere de l’estació hi comença una villa.

Per fer aquesta ruta d’una manera més pràctica començarem a la Plaza Canadá on ens espera un Tótem procedent de la Columbia Britànica de Canadà que representa el símbol de la visió indígena que tenen tant Argentina com Canadà.

D’allí ens n’anem cap a la plaça Fuerza Aérea Argentina on destaca la Torre Monumental, el regal que la comunitat britànica va fer a retiro_monumento-a-l-n-aleml’Argentina per celebrar el seu centenari. Aquest monument es troba just davant del que rendeix homenatge als caiguts durant la Guerra de les Malvines, precisament la guerra que va enfrontar Argentina i Anglaterra el 1982.

Ben a prop, hi ha el monument al polític radical Leando N. Alem, de l’argentí Pedro Zonza Briano inaugurat el 1925. El polític està representat en bronze en posició d’avançar i està acompanyat dels grups al·legòrics de la Pàtria, representada amb una dona i els seus fills i la Joventut Radical, representat amb un jove despullat.

Si anem pel carrer San Martín ens trobarem amb un curiós gegant ou, titulat Nosotros Afuera, que és una rèplica de l’ou de guix i fusta de Federico Peralta Ramos amb el qual va guanyar el premi nacional de l’institut Di Tella el 1965. Una mica més amunt hi trobem el monument al poeta argentí José Esteban Antonio Andres Echeverría Espinosa, Esteban Echeverría pels amics, obra de Torquat Tasso, un barceloní que va deixar empremta a la ciutat.

retiro_ouLa Plaza San Martín té diversos monuments entre els quals destaca el del Pròcer que dóna nom a la plaça. El general el podem contemplar, representat en bronze, dalt del seu cavall senyalant els Andes, en record de la gran gesta que va propiciar a obtenir la independència de Chile. Malgrat tot, la posició del monument no és la correcta i ja no senyala aquesta magnífica serralada. El monument al General San Martín y a los Ejércitos de la Independencia combina el bronze per les figures i el granit vermell per la base. Acompanyant la figura eqüestre del general hi ha quatre moments claus de la vida del Libertador representats en relleu, el Cruce de los Andes, la Proclamació de la independència de Perú, la Batalla de Salta i la Toma de Montevideo i tres més a la part elevada de la base que representen el Combate de San Lorenzo, la batalla de Chacabuco i la de Maipú. Aquest monument és, en realitat, un dos per un. La primera part, el pròcer i el cavall data de 1862 és obra del francès Lous Joseph Daumas, qui ja n’havia fet un abans per Chile, i fou el primer monument eqüestre d’Argentina. Els grups escultòrics i els relleus que l’acompanyen són obra de l’alemany Gustav Eberlein i es van posar pel centenari de la Revolución, el 1910. La curiositat rau en què Gustav va realitzar les obres a Alemanya i com que no tenia informació històrica sobre Argentina, va representar una flora i una fauna no acord amb la sud-americana, els uniformes dels militars semblen més napoleònics que sanmartinians i algunes de les escenes representades als relleus no són fidels a la realitat. Les quatre figures que acompanyen al General són la Partida, representada per un soldat i un civil, la Batalla que està representada pel soldat caigut, la Victòria que és la figura femenina alada que corona al soldat i el Retorn, que el soldat s’abraça amb dona.

retiro_la-dudaLa Plaza San Martín, que en l’època anterior a la Independecia, s’anomenava Campo de Marte fou on José de San Martín va organitzar el seu exèrcit de los Granaderos a Caballo i així ho recorda avui el relleu de Enrique Luis Savio, ubicat a la plaça el 1993. Aquí també hi podem trobar una obra ade Louis Henri Cordier, una escultura de 1906 titulada La Duda. Mitjançant el marbre de Carrara es representa aquest estat amb la figura d’un jove i un vell que mediten sobre la lectura de la Bíblia.

Per seguir veient escultures a Retiro, hem de creuar la Avenida 9 de Julio i anar cap a Cerrito, a les places Isidro Ruiz Moreno i Soldati on hi ha algunes de les escultures més abstractes de la ciutat. Un exemple són els quatre cavalls que hi ha davant de l’hotel Four Seasons, la Sirena del Río de la Plata o l’Ala Dorada. També hi ha la Ninfa Acostada de Pablo Curatella Manés i la Obligación de Alejandro Marmo, que es troba molt a prop de La Fuerza de la Naturaleza, obra de l’escultor Eduardo Waxemberg qui també és l’autor de l’obra Desencuentro. Fins i tot, en aquesta zona hi podem trobar un homenatge als jocs olímpics amb la representació de les seves anelles fetes per Rogelio Polesello.

A la Plazoleta Carlos Pellegrini, davant de l’Embaixa de França i de Brasil, hi ha el Monument a Carlos Pellegrini, qui fou president de la nació entre el 1890 i el 1892. El grup escultòric representa al president acompanyat de figures al·legòriques de la República, la Justícia i el Progrés. Tot el conjunt està realitzat en marbre de Carrara i bronze per l’escultor francès Feliz Coutan.

Al costat de l’Embaixada de França, hi ha la Plaza Cataluña, on ens espera una Font de Canaletes regal de Barcelona.


Fuet, mate i arròs

Turisme per Àsia

Xanet Xanet .Com

Blog de viatges, experiències i aventures en català

areveure.cat

t'ajuda a preparar el teu viatge, t'acompanya quan l'estàs fent i fa que no l'oblidis a la tornada.

L'art de volar

Blog de viajes independiente y con mochila que pretende relatar información y rutas alternativas, motivar a otros viajeros, ayudar y participar en crear un mundo dónde se pueda soñar y viajar libremente.