Tag Archives: Belgrano

Mercats de Buenos Aires

caballito_mercado-progresoUna de les millors maneres de conèixer els costums d’una població és visitant els seus mercats i fins i tot, quan no se’n troben gaires, també podem saber molt sobre la manera de viure del lloc. Comencem amb una veritat, a la ciutat de Buenos Aires, ja no queden gaires mercats on comprar menjar. En una ciutat on fa poc més de 70 anys n’hi havia més de 40 ara en queden menys de 10.

Un dels mercats més famosos de barri és el que podem trobar a Caballito, a la Plaza Primera Junta, el Mercado del Progreso, amb algunes parades encara obertes i que es complementa amb el que hi ha sobre Rojas, just travessant l’avinguda Rivadavia. Aquest mercat va ser inaugurat el 1889 per la Sociedad de Progreso de Caballito i actualment, a part de les típiques parades, també en té de productes gurmet que el converteixen en un dels més visitats de la ciutat.

san-nicolas_mercadoA Belgrano també hi ha obert el mercat, a Ciudad de la Paz i Juramento, però en aquest cas està més apagat que el de Caballito. Aquest terreny, donat per l’empresari Rafael Hernández a finals del s.XIX és on s’hi va construir l’edifici de la Feria Modelo Belgrano i anteriorment era on José Hernández, l’escriptor del Martín Fierro, hi tenia la casa.

Un altre mercat de barri és el que trobem a Cordoba i Callao, al barri de San Nicolás, el Mercado San Nicolás, al seu interior ens hi espera la verduleria, la carnisseria i la peixateria però moltes de les parades estan tancades fent que el mercat no es trobi en el seu millor moment.

Del mateix estil que l’anterior hi ha el Mercado de San Juan, al barri de Boedo, sobre l’avinguda San Juan, gairebé amb l’avinguda Boedo. Aquest mercat, al qual ja només queden pocs negocis, entre ells la peixataria, alguna carnisseria, la verduleria i fins i tot una botiga de formatges va obrir les seves portes el 1895.

El barri veí de San Cristóbal també manté les portes obertes del seu mercat, el qual va obrir les portes el 1882. El mercat, que es troba a Independecia i Entre Ríos, segueix mantenint l’estil de barri obrer.

boedo_mercadoA causa de la dificultat de mantenir els mercats veïnals oberts, el govern de la ciutat ha posat en marxa les “Ferias Itinerantes de Abastecimiento Barrial” que les podem trobar a les places i als parcs de cada barri un dia en concret de la setmana. Aquestes fires és el més semblant als nostres mercats de carrer i fins i tot hi venen peix i carn en camions refrigerats.

A Buenos Aires els edificis més èpics de mercat han sigut reconvertits, com el Abasto que ara és un centre comercial i un supermercat. Si bé, ja no hi ha les parades típiques, les escales que porten a la planta alta del supermercat tenen fotografies de com era el Abasto quan servia per abastir a la població. Aquest mercat va ser inaugurat el 1893 davant de la necessitat de proveir fruites i verdures a la població de la zona que havia crescut considerablement amb les immigracions de finals del s.XIX. Anys després, durant la dècada de 1930 l’edifici es va quedar petit i l’arquitecte eslovè Viktor Sulčič va ser l’encarregat de construir-ne un de nou que s’adaptés a les noves necessitats.

Un altre mercat reconvertit és el de Colegiales, actualment un mercat de puces, on s’hi pot comprar tot d’objectes de segona mà i antiguitats.

Però sense cap mena de dubte, el mercat més famós de la ciutat és el Mercat de San Telmo on, entre les botigues d’antiguitats, encara hi sobreviuen les parades de tota la vida i un bar i fins i tot els voltants del mercat conserven bars amb l’encant porteño, com el bar La Coruña, reobert fa relativament poc i el Pedro Telmo.

Anuncis

Dos ocells d’un tret

Casa Museo Ricardo RojasA Buenos Aires hi ha una opció molt interessant per resoldre dues coses d’una vegada, els museus-casa, és a dir, aquells museus que estan ubicats en un edifici, generalment històric. O sigui que es pot aprendre sobre el tema del museu i visitar l’interior d’un habitatge.

Per tant, a part d’aprendre sobre la col·lecció en concret del museu en qüestió, podem contemplar l’interior de vivendes porteñes i no us penseu, moltes vegades, aquest fet és tant o potser més, interessant que la pròpia col·lecció. Buenos Aires té una arquitectura molt particular. Algunes cases segueixen un estil arquitectònic típic de les ciutats colonials, altres tenen una particularitat pròpia, com els conventillos o els ph i les que menys, són autèntics palaus europeus, des dels materials fins a la decoració, tot portat amb vaixell a la gran metròpolis de principis de 1900.

Per exemple, si volem veure una casa típica de l’arquitectura colonial, hem d’anar a l’antiga casa de Sarmiento al carrer Sarmiento 1251, actualment encara no és un museu però hi ha plans per obrir-la al públic al juliol de 2016. Avui en dia es pot visitar els seus dos patis interiors, on totes les habitacions hi tenien una porta que hi desembocava i a part, tenen una o dues portes més que la comuniquen amb les habitacions del costat, o sigui, que no hi havia passadissos.

Museo Casa Carlos GardelSi volem veure un típic pH, podem anar al Museo Casa Carlos Gardel, a Jean Jaures al 735, a la zona del Abasto. Aquí va viure-hi el cantant i avui, tot passejant pel seu habitatge podem contemplar objectes que formaren part de la seva vida.

Una casa molt particular és la del Museo Ricardo Rojas, en aquest estret carrer de Palermo, sembla que ens traslladem a Perú i Bolívia i és que l’escriptor va fer construir-se una casa seguint l’estil cusqueny i incaic. Aquest museu sí que és més sobre la casa que sobre Ricardo Rojas.

Hi ha dues cases més que s’han reciclat com a museu i avui expliquen la vida dels homes de la patria, aquestes són el Museo Mitre i el Museo Sarmiento. El primer, a San Martin 336, recorre la vida del polític argentí a la seva casa i el segona, a Belgrano, fa el propi amb el pare de l’educació argentina en una casa que va ser l’antiga municipalitat del poble de Belgrano i on es va signar la llei de Federalització del país.

També a Belgrano, podem recorre l’habitatge de Larreta i el de Rogelio Yrurtia. El Museo de Arte Español exposa gran part de la col·lecció privada de Enrique Larreta a la que fou la seva casa. El lloc és ideal, fins hi tot hi ha un patí andalús. Rogelio Yrurtia, per la seva part, té un museu a la casa on va treballar i viure-hi gran part de la seva vida. Una casa que segueix l’arquitectura típica d’un pati interior i sense passadís.

Si visitem el museu de Armas de la Nación, a la Plaza San Martín, estarem recorrent les habitacions de la casa d’una de les famílies més importants de la ciutat, el Palacio Paz, el propietari del Diari La Premsa, l’edifici principal del qual és l’actual Casa de la Cultura, a Avenida de Mayo.

Tenim la sort de poder veure l’interior d’altres palaus de Buenos Aires, a través de la visita a un museu, així si visitem el Museo Casa Isaac Fernández Blanco i el Museo de Arte Hispanoaméricano Isaac Fernández Blanco estem entrant a l’interior de dues casones històriques. La primera és la casa on va viure Isaac Fernández Blanco, un col·leccionista que va tenir la idea d’obrir el primer museu privat del país del 1921. La segona, on s’hi exposa gran part de la col·lecció privada de Fernández Blanco, era el Palacio Noel, ubicat a Retiro.

Per fer-nos a la idea del que seria una quinta argentina, hem d’anar fins al barri de Saavedra i entrar al Museo Histórico Cornelio de Saavedra. L’habitatge es troba dins del parc que en el seu moment era el part del terreny de la chacra de Luis María Saavedra el 1870. Recorrent la història del país estarem recorrent la típica casa en forma de U. Si volem seguir amb la història del país i a la vegada recorrent un típic palau, hem d’anar al Parque Lezama, a San Telmo, on hi ha el Museo Histórico Nacional a l’antiga casa de la família Lezama.

Museo Nacional de Arte DecorativoSense cap mena de dubte, la joia del post és el Museo Nacional de Arte Decorativo. Un museu d’art decoratiu ubicat en un palau de principi del s.XX a Palermo Chico. Així podem contemplar les peces d’art del museu i veure l’interior d’una casa de família adinerada porteña, que per ser sincers, la casa buida, ja és un museu per si sola.

Al final la llista ha quedat llarga i segurament, amb el temps, s’allargarà una mica més. Ens hem saltat algun museu com el Museo Casa Dr. Alfredo Palacios o el Museo Evita però és que en aquest cas, les cases no són gaire significatives.

I el que no t’esperes és que aquests 2×1 que us proposem, en moltes ocasions sigui gratuït i és que molts dels museus de Buenos Aires són gratis i els que no, tenen un dia a la setmana on l’entrada és gratuïta. Així que els dies de pluja no hi ha excusa, si no és per la col·lecció que ens presenten és per veure arquitectura.

Ens queda per un altre dia els edificis públics o privats reciclats com a museus.


Història de Buenos Aires a través dels seus edificis

La ciutat de Buenos Aires es va fundar el 1580 per Juan de Garay i formava part del Virregnat del Perú. La seva funció era protegir el mar i els rius per evitar l’entrada de pirates que volguessin arribar a Potosí i Lima.

Monserrat_Altos de ElorriagaEl nucli urbà estava format per illes, cada una d’elles dividida en quatre solars que es van entregar als homes que van acompanyar a Garay. La plaça principal fou l’actual Plaza de Mayo on es van repartir els terrenys més importants. On avui hi ha la Casa Rosada, hi havia el Fuerte de San Miguel, les ruïnes del qual podem contemplar si entrem al Museo del Bicentenario. Davant d’ell hi havia el Cabildo. El terreny per l’església era la mateixa ubicació on hi ha la Catedral però aquesta és relativament nova. On avui hi ha el Banco de la Nación, era el terreny que s’havia quedat Garay. La ciutat, que seguia l’estil de les altres ciutats de la colònia, va anar creixent a l’oest d’aquesta plaça que en els seus inicis eren dues places, sempre en forma quadricular.

El 1776 es va crear el Virregnat del Riu de la Plata i Buenos Aires va passar a ser-ne la capital. Així va començar a ser una ciutat comercial bolcada totalment al port, que es trobava darrere de la Casa Rosada, on després de tirar a terra el fort, s’hi va construir la duana Taylor. També al Museo del Bicentenario s’hi poden veure les restes. Una de les cases més antigues que queden en peu de l’època és l’anomenada Casa del Vierrey a Liniers.

Recoleta_La IslaLes famílies més importants tenien les cases a prop del port per poder veure des del seu balcó l’arribada dels vaixells. Un exemple d’aquestes són los “Altos de Elorriaga” sobre el carrer Defensa amb Alzina. Aquestes tres edificacions, situades en una de les zones privilegiades de la ciutat, ja que des de dalt de tot podien veure el port i per tant l’entrada de mercaderies, eren de la família Elorriga. És una de les cases particulars més antigues de la ciutat, data de 1812. Moltes d’aquestes families tenien cases als afores de la ciutat, als actuals barris de Retiro, Recoleta, Belgrano i Palermo.

El 1826, sota la direcció de Bernardino Rivadavia es va produir l’ampliació d’alguns carrers, com les actuals Corrientes, Córdoba, Santa Fe, Belgrano i Independencia, amb l’objectiu de deixar enrere l’herència colonial. En aquell moment, la ciutat acaba a Callao, després era pura estepa. Un plànol de 1830, elaborat per Bacle, mostra com la plaça de Mayo encara estava dividida per la galeria i eren dues places, la Plaza del 25 de Mayo i la Plaza de la Victoria. El carrer Defensa era el carrer Reconquista i el que avui és el carrer Reconquista era el carrer de la Paz. Encara no existia l’avinguda de mayo i el carrer principal era el carrer de la Plata, l’actual Rivadavia. Una de les places més importants era la Plaza del Parque, l’actual Plaza Lavalle, on hi ha el Teatro Colón. Per aquell moment ja existia la Plaza San Martín tot i que es deia Plaza de Marte i el camino Real ja era conegut coma Santa Fe.

El 1853 es va produir una nova reforma a la ciutat, la qual ja havia crescut una mica i arribava a Plaza Miserere. Després no hi havia res més urbanitzat tret dels pobles de Belgrano, fundat el 1866 i Flores, que data de 1801, que no es van annexar a la ciutat fins a finals del s.XIX i avui situats gairebé al centre dels límits urbans. També hi havia les quintes de Almagro i Caballito. El camino real, l’actual avinguda Cabildo, unia els pobles de Belgrano amb San Isidro i San Fernando, que avui formen part de província. El tren no va arribar a aquestes zones fins a la dècada del 1860.

A partir de 1860 es van dur a terme grans obres a la ciutat per convertir-se en una gran ciutat, ja que era la seu del poder econòmic del país al tenir el port i l’duana. L’arribada dels immigrants europeus va ajudar a augmentar la població i a modernitzar la ciutat. A finals del s.XIX es van instal·lar a l’actual Barracas i Avellaneda, ja fora dels límits de la ciutat, industries metal·lúrgiques i indústries frigorífiques, aprofitant l’aigua del Riachuelo i l’arribada del ferrocarril Roca.

Retiro_Edificio Parques NaturalesL’augment de població va deixar en evidencia la manca de salubritat de la ciutat i va ocasionar l’epidèmia de còlera de 1869 i la febre groga de 1871. Així les altes classes van deixar les seves cases del sud de la ciutat, que van llogar als immigrants i es van traslladar als afores de la ciutat en autèntics palaus construïts amb materials europeus. Aquestes cases llogades es van convertir en els famosos conventillos de San Telmo i La Boca, cases amb moltes habitacions i habitacions amb molts inquilins. El 1869 es va crear la primera xarxa d’aigua corrent, d’extensió limitada.

A prop del port i la duana, van sorgir els primers bancs i prostíbuls, a l’actual City. També aprop del final del Riachuelo es van anar instal·lant els immigrants que arribaven i que primerament passaven uns dies a l’hotel d’immigrants.

Les estacions terminals de la ciutat, Retiro al nord, Miserere a l’oest i Constitición al Sud van ajudar a ampliar la ciutat i unir els pobles, que a la llarga quedarien annexats a Buenos Aires.

Entre la dècada de 1870 i 1880, l’arribada d’immigrants i la xarxa de ferrocarrils van anar convertint a Buenos Aires en una ciutat cada vegada més gran i més moderna. Es van obrir nous carrers, es van empedrar alguns dels principals i es van construir hospitals i escoles. Va arribar el tramvia a cavall, es van instal·lar comerços i van canviar el costum i els gustos de la gent. El 1880 Buenos Aires va passar a ser Capital Federal del país. Els preparatius pel Centenario de la Revolución van ajudar al creixement de la ciutat i la seva europeïtzació, es van rebre monuments de les ciutats europees, com el França o Espanya. Es va tallar part del Cabildo i es van expropiar cases per tal d’obrir una avinguda al més pur estil de les europees, la Avenida de Mayo; es van crear serveis sanitaris, clavegueres, il·luminació elèctrica i es van construir grans edificis per les terminals ferroviàries amb materials portats d’Europa i muntats al país. Es va construir el Teatro Colón, la Casa Rosada, el Palacio del Congreso i es va començar a treballar a traslladar el port i cobrir els terrenys per obrir el barri de Puerto Madero. La vida pública també va canviar i es van anar creant grans parcs i places, així el 1875 es va crear el Parque Tres de Febrero en els terrenys on hi havia hagut la quinta de Rosas.

Corrientes i CallaoA principis de segle es canvien els cavalls del tramvia per l’electricitat i el 1913 s’inaugura la primera línia de metro de Llatino Amèrica, la línia A, que anava de Plaza de Mayo a Plaza Miserere i un any després fins a Caballito i que encara avui les estacions mantenen l’estil d’aquella època. I per ser sincers, fins fa dos o tres anys, encara hi circulava el metro, amb 100 anys de vida! Uns vagons totalment de fusta. També a principis del s.XX arriben els primers cotxes i el 1920 el transport públic automotor, així que el creixement de la ciutat es va fer cada vegada més accessible, ja que marxar lluny del centre, ja no era tan lluny. També de principis de s.XX són la gran majoria de palaus que hi ha per Retiro, Recoleta i Palermo, com el Palacio Paz, el Ortiz Basualdo o el Errázuriz Alvear, així com totes les ambaixades de la zona de Recoleta i Palermo Chico.

Palermo_Zona dels outletsL’extensió del ferrocarril va ajudar a dividir els terrenys per on passava i vendre’ls, així van anar sorgint els barris com Almagro, Colghlan, Villa Urquiza i tants d’altres, tots al voltant de la plaça principal on hi ha acostuma a haver l’església. Buenos Aires creixia i es modernitzava al ritme de les ciutats més importants del món, el model agroexportador ajudava a aquest fet. Molts dels palaus i edificis de l’època estan construïts i decorats amb materials i objecte procedents d’Europa. La necessitat de poblar el país va fomentar l’entrada dels immigrants amb cultures, idiomes i idees diferents.

La crisi del model agroexportador, a partir de 1929 va comportar la necessitat de tenir una indústria nacional substitutiva d’importacions. Malgrat tot, Argentina seguia lligada a les importacions, si bé ara no importava manufactures sí que havia de fer entrar al país carbó, maquinaria i recanvis. La indústria va canviar l’organització socioespacial del país i la gent es va traslladar del camp, on ja no hi havia tanta feina, cap als afores de les grans ciutats on es van instal·lar les indústries, així és com canvia la ciutat una altra vegada, ja que deixa de créixer com a tal i creix el cordó metropolità que l’envolta, el cono urbano. Les primeres indústries es van instal·lar al sud de la província, les pròximes cap a la zona oest, al voltant de Barracas_Fabricala General Paz i ja el 1960 va sortir el pol industrial de la zona nord. La gran immigració interior va comportar la construcció d’edificis als afores de la ciutat i de villes i en canvi, a Capital van destacar les construccions de propietat horitzontal, els ph. Aquests són edificis però en lloc de créixer cap a dalt, ho feien en horitzontal. Es caracteritzen per pisos que tenen un pati interior, on no hi ha passadís i totes les habitacions tenen dues o tres portes, una que dóna al pati i les altres connecten amb les altres habitacions. Aquest estil de cases, molt buscades avui en dia, destaquen a barris com Almagro, Boedo o Caballito, és a dir, a barris obrers. Algunes d’aquestes cases, s’han reciclat en bars, sobretot al barri de Almagro.


Recorregut Complet per Belgrano

El barri de Belgrano potser no està dins de les coses imprescindibles si teniu poc temps per visitar Buenos Aires però per si a cas, nosaltres us preparem la ruta. El dia escollit? jo us recomano dijous ja que dos dels seus museus tenen entrada gratuïta, el Museo Histórico Sarmiento i el Museo de Arte Español.

La següent ruta està pensada per tot un dia, potser dedicar tot un dia a Belgrano, si no esteu molts dies per Baires, és exagerar. De fet turísticament parlant, amb mitja jornada n’hi ha prou. Els imprescindibles serien la Redonda, el Museo Sarmiento, si us agrada la història, les barrancas de Belgrano i el barri xinès. L’altre museu que és recomanable és el de Arte Español Enrique Larreta.

Plaza BelgranoSi estiguéssim en l’època de la colònia, hauríem de creuar Belgrano per poder anar cap al Alto Perú, l’actual Bolívia. El camí que seguiríem seria el Camino Real, que actualment és l’avinguda Cabildo. Així que no sembla mala idea començar la ruta en aquesta via, concretament a Cabildo amb Juramento, que a més a més hi ha una  de les sortides del metro.

Anirem baixant per Juramento fins que ens trobem amb la plaça Belgrano, que està envoltada dels edificis més importants del barri. En un costat ens quedarà la “Redonda”, l’església Immaculada Concepción inspirada amb el panteó de Roma. Sobre Juramento tindrem el primer museu totalment recomanable per entrar, sobretot si ja portes un temps vivint a Argentina, es tracta del Museo de Arte Español Enrique Larreta. El mateix edifici ja és un museu en si, data del 1886 fou, posteriorment la casa d’Enrique Larreta el qual la va anar decorant amb obres d’art d’origen espanyol. Actualment passejar pel museu és com passejar per la casa, la decoració i les sales estan ambientades com a tal i conserva un esplèndid jardí andalus que potser el lloc ideal per treure l’esmorzar, l’entrepà si anem a la catalana, les mediaslunas i el mate si estem fent un dia argentí.

Amb les forces recuperades donarem un tomb per la plaça Belgrano on al bell mig hi trobarem una escultura del pròcer argentí creador de la bandera i un dels líders de la Revolución de Mayo. Si fos cap de setmana, la plaça estaria ocupada per una fira d’artesans amb tot d’objectes de cuir, mates, roba, etc.

També sobre Juramento ens trobarem amb l’altre museu gratuït els dijous, el Museo Histórico Sarmiento on ja l’edifici és sinònim d’història perquè el  1880 va ser la seu del govern federal, quan el barri de Belgrano era un poble. Jo recomano entrar-hi per poder conèixer més sobre la vida de Sarmiento, el president-professor i així a poc a poc, anar-nos endinsant en la història d’Argentina.

Desprès de tota aquesta part cultural ens toca un relax mental així que us recomano seguir caminant per Juramento fins que arribem a les barrancas de Belgrano on entre arbres centenaris hi trobarem una rèplica de l’estàtua de la Llibertat. Si fa bon temps podrem descansar una estona i fins i tot si és l’hora de dinar us proposo dues opcions, una és creuar l’av.Virrey Vertis, on tocant de l’estació Belgrano C hi ha un bar amb entrepans d’allò més econòmics que ens podrem emportar i menjar al parc o l’altra, si us agrada el menjar asiàtic, haureu de seguir llegint.

Suposem que heu dinat a les barrancas si fos dimarts podeu anar per O’Higgins fins al 2390 on hi ha el Museo Casa de Yrurtia, perquè especifico el dimarts? perquè és gratuït. Si és un altre dia de la setmana haureu de pagar uns $10 per veure la casa i l’obra de l’escultor Rogelio Yrurtia, autor d’obres com el mausoleu de Rivadavia a plaça Miserere o el Monumento Canto al Trabajo ubicat davant de la Facultat de Ingeniería a San Telmo. A més també descobrirem com hagués pogut ser Buenos Aires si s’haguessin dut a terme alguns dels seus projectes que mai van veure la llum.

Barrio ChinoPer últim ens queda el barri xinès, així que haurem de creuar les vies i passejar pels carrers que queden entre Arribeños, Mendoza, Montañeses, Olazábal i Juramento. Es coneix com el barri xinès però en realitat hauria de ser el barri oriental o com a mínim el barri taiwanès ja que fou la primera comunitat que es va instal·lar en aquesta zona. Avui hi podrem trobar un seguit de botigues “Tot a 100” amb detalls orientals, restaurants asiàtics i supermercats. Si no hem menjat al parc és perquè em seguit la idea de menjar diferent, així que per aquí tindrem una gran quantitat de restaurants per escollir, des dels més chetos fins als típics “xinos”, podrem menjar al carrer i fins hi tot ens podem menjar un choripan envoltats de caràcters xinesos o en un restaurant inca-peruà. Si ja em menjat us torno a proposar dues opcions, estirar la tarda fins a l’hora de sopar descobrint els carreronets que hi formen el barri xinès i fins i tot passejar per la zona que queda creuant l’av.Libertador o entrar a algun dels supermercats i comprar els ingredients per cuinar asiàtic a casa. A la majoria dels supermercats venen peix i marisc, verdures típiques de l’altra part del món, productes, utensilis i ingredients per cuinar a casa o menjar precuinat per acabar de fer-lo a casa, fins i tot venen rolls de sushi, si és que no teniu ganes de fer-lo. A més a més venen una gran quantitat de productes d’importació d’altres països com l’Estrella o la Voll Damm!

Així que si decidim comprar, ja ens podem dirigir cap a casa que ens toca cuinar per acabar el dia en la versió més xinesa possible. Si estirem la tarda per sopar pel barri xinès podem arribar-nos a l’estadi de futbol del River Plate, el Monumental i podrem entrar al museu de l’equip de futbol.

El Monumental


La Buenos Aires en l’època d’esplendor

A finals del s.XIX i principis del XX, Argentina i la seva societat estaven canviant. La generació del ’80 es caracteritzava, entre altres coses, per ser antiespanyola i per tant volia deixar enrerra tot el que recordès a l’època colonial i així constuir una nova societat, una nova ciutat i un nou país. La seva idea era tenir un país o almenys la part que a ells els interessava, al nivell de les grans ciutats mundials i per això miraven a Europa però principalment a Anglaterra i pel que fa la part arquitectònica a Itàlia i al seu característic renaixentisme italià i a França amb a la Belle Époque. Cap al 1852 però sobretot a partir de 1880 es comença a formar l’idea d’Estat, s’obren les portes als immigrants per tal de poblar el país i als capitals estrangers per poder construir les infrastructures que es necessitaven, com el ferrocarril o el telèfon. Argentina, amb la seva capital al cap davant, s’havia de preprar per als nous serveis, com la llum i el gas, així que durant aquests quaranta, cincuanta anys es convinà la construcció de cases i palaus particulars amb la d’edificis governamentals, funcionals i de serveis sanitaris com les usines elèctriques, estacions de ferrocarrils o ponts.  A més a més, la ciutat s’estava preparant per la celebració del centenari de la Revolución de Mayo, que seria el 1910 i que li hauria de servir com a finestra al món. També va ser moment de l’arribada dels cotxes i de la formació dels primers clubs de futbol, com Boca el 1905 i River quatre anys abans.

De fet, a mitjans del s.XIX Buenos Aires encara tenia un estil força colonial, amb carrers de pedra i carros estirats per cavalls, cases d’adob i palla, algunes que ja tenien dos pisos destacant els famosos “Altos de Elorriaga” al carrer Defensa. Fins i tot tenia molt pocs monuments, els primers van ser la Pirámide de Mayo de la plaza de Mayo i el monument eqüestre de San Martín, tot i que una mica diferent del que contemplem avui. L’altre pròcer que tingué un monument a Buenos Aires abans del 1900, fou Manuel Belgrano, un any desprès del de San Martín, el 1863, a l’anomenada, en aquell moment Plaza 25 de Mayo o sigui l’actual Plaza de Mayo.

Palacio PazCom hem comentat, el segle XIX es volia acomiadar de Buenos Aires renovant la ciutat, passant de ser un gran poble a ciutat moderna, així que es van derruir símbols colonials com la recova que tallava l’actual plaça de mayo en dues i que servia a la vegada de mercat i l’aduana de Taylor, darrere de l’actual Casa Rosada, que no havia arribat a complir el mig segle de vida. El Cabildo es va salvar, però va patir una sèrie de mutilacions per tal de poder obrir les avingudes que avui l’envolten. L’intendent de Buenos Aires del moment, de fet el primer de la ciutat, el que per nosaltres seria l’alcalde, fou Torcuato de Alvear que passaria a la història per ser el propulsor del canvi de fisonomia de la ciutat, per exemple seria l’impulsor de la creació de la Avenida de Mayo, el canvi de la Plaza San Martín o la Avenida Alvear. També fou qui formentar el canvi de l’actual Plaza de Mayo o la construcció de noves places. Molts dels arquitectes del moment serien estrangers o alguns argentins que havien anat a estudiar a Paris, principalment. Del moment destaquen Norbert Maillart, arquitecte del Palacio de Correos o del Palacio de Justicia o Alejandro Chistropherser, fill d’un consol de Noruega nascut a Càdiz i arquitecte de molts dels palaus particulars de l’alta societat com el de la família Anchorena, avui anomenat Palacio San Martín. Com a referents de l’arquitectura italiana tenim a Francesco Tamburini que va participar en la reforma de la Casa Rosada durant la segona presidència de Roca, al 1880 i a Vittorio Meano, l’alumne de Tamburini i que va treballar en el Teatro Colón i dissenyar el Palacio de Congresos de la Nación Argentina.

D’aquesta època d’esplendor d’Argentina, fomentada per la política d’exportació de matèria prima, destaquen edificis tan excepcionals Palacio de las Aguascom la seva pròpia història, per exemple el Palacio de las Aguas que va ser construït amb l’objectiu de ser un tanc d’emmagatzematge d’aigua de 72 milions de litres i que va ser totalment construït a Europa i muntat peça a peça, com si es tractés d’un trencaclosques a Argentina. Igualment passa amb l’estació de Retiro, la més gran de Llatinoamericà al seu moment construit totalment a Anglaterra i muntada al territori argentí. Com ja hem comentat, les facilitats a l’entrada d’immigrants per tal de poblar el país, però les polítiques argentines que ja havien repartit totes les terres van fomentar que molts dels nou vinguts s’haguessin de quedar a la ciutat, ja que amb tantes obres, com a mínim tenien treball. La ciutat necessitava créixer i construir infraestructura, ja que l’aglutinament d’immigrants als barris de La Boca i de San Telmo va agreujar la crisi higiènica derivant en diverses epidèmies. Per tant, el govern tenia la necessitat de construir sistemes higiènics, tancs d’emmagatzematge d’aigua, usines elèctriques, noves cases, carrers i barris.

Les famílies benestants també estaven en el seu moment de màxima esplendor i es disputaven el títol de riquesa segons el palau que construïen, cada un era més gran i més majestuós que l’anterior, la majoria d’ells a Retiro i Recoleta. Així es deixava enrere l’arquitectura colonial sense ornaments per passar unes cases amb decoracions tant a l’interior com a l’exterior. Es començava a donar importància als materials utilitzats, molts d’ells portats des d’Europa com el marbre de carrara i fins i tot els utensilis, mobles i objectes de decoració també es feien portar del vell continent. Només per nomenar alguns dels palaus de l’època tenim el Palacio Ortiz Basualdo, l’actual ambaixada de França, l’actual Palacio de Gobierno de la Ciudad Autònoma de Buenos Aires ubicat a Plaza de Mayo que ens serveix com a exemple de l’arquitectura eclèctica que parlàvem abans, un edifici d’estil renaixentista italià amb accents alemanys i coronaments francesos, terres espanyols i interior a l’estil romà. També pertany a finals del 1800 l’edifici de La Prensa, és a dir la Casa de la Cultura d’avui en dia, que era la seu del diari propietat de José C.Paz o el Palacio Paz, a la Plaza San Martín, del mateix propietari que l’anterior, la residència familiar que avui és utilitzada pel Circulo Militar.

Jardí BotanicLa ciutat no només va canviar des del punt de vista arquitectònic sinó que es va començar a posar interès en les places i els parcs i el principal encarregat de canviar el paisatge de Buenos Aires fou Charles Thays del qui ja n’hem parlat en nombroses ocasions per haver sigut el responsable de per exemple las Barracas de Belgrano, el Jardín Botànico de Palermo, el Parque Centenario, el Parque Patricios entre molts altres mentre exercia el seu càrrec de director de pacs i jardins durant la intenciencia de Torcuato de Alvear. Molts d’aquest parc i jardins es van decorar amb escultures i monuments, la gran majoria també obra d’artistes europeus i molts d’ells amb materials europeus. La idea del moment era homenatjar als pròcers i a més a més, anar sembrant la idea de nacionalisme argentí als immigrants, molts d’ells espanyols i italians que es quedarien a la ciutat davant de la necessitat d’obrers per a la construcció. D’aquesta època destaquen monuments com el de Sarmiento encarregat a Rodín i que podem veure als Bosques de Palermo, el de Torcuato de Alvear que data de 1900, el del General Carlos María de Alvear o el de Bartolomé Mitre, tots tres a Recoleta o l’altra obra de Auguste Rodín que trobem pels carrers de Buenos Aires, el Pensador, aquesta a la Plaza del Congreso.

Per tant, podem concloure que la Buenos Aires de 1900 era una ciutat americana europeïtzada, de fet s’ha guanyat el sobrenom de la París de Sud-amèrica, sobrenom que us deixaré jutjar a vosaltres mateixos.


Judaísmo para Dummies

¡Bienvenidos! Esperamos que este sitio sea de utilidad para todos, como herramienta para acercarnos al Creador y vivir el Judaísmo con alegría cada día.

Fuet, mate i arròs

Turisme per Àsia

Xanet Xanet .Com

Blog de viatges, experiències i aventures en català

areveure.cat

t'ajuda a preparar el teu viatge, t'acompanya quan l'estàs fent i fa que no l'oblidis a la tornada.