Tag Archives: Balvanera

Una ruta de l’Art Nouveau

Al post de “Una ruta del Modernisme: Av.Rivadavia” ja vam parlar dels edificis modernistes o art nouveau que podem trobar a Buenos Aires però ens vam centrar amb l’avinguda Rivadavia. Ara pretenem estendre la ruta a tota la ciutat buscant edificis d’aquest estil característic de l’Europa de finals de 1800 i que va arribar a Argentina durant l’època d’esplendor del país. De fet, la capital Argentina va ser el màxim exponent d’aquest art a Sud-amèrica, amb uns 200 edificis que segueixen aquest estil arquitectònic, fet reconegut el 2014 amb el títol de la capital de l’art nouveua de Sud-amèrica. L’art nouveau a França, el modernisme a Catalunya, el Sezession a Viena, Nieuwe Kunst a Holanda, el Liberty a Italia o el Jugensdstil a Alemanya tenen representants a la ciutat del riu de La Plata, essent així de les poques ciutats mundials on es pot veure les diferents característiques d’aquest estil, segons la seva ciutat d’origen.

club-espanol

Club Español

D’Holanda tenim a Enrique Folker, l’arquitecte que va dissenyar l’edifici del Club Español, que podem contemplar a Bernardo de Irigoyen, a prop de l’avinguda de Mayo, al barri de Monserrat. L’edifici data de 1911 i és un dels exemples de modernisme català de la ciutat, tot i que també manté tracés més característiques dels arquitectes francesos. De l’edifici destaca la cúpula de color daurat i coure amb la figura del geni alat, obres de l’escultor barceloní Torquat Tasso i Nadal, el qual té altres obres per la ciutat, tal com en vam parlar a l’entrada especial d’escultors catalans. Torquat va esculpir també altes figures de l’edifici com La Recolección i La Navegación.

Seguint pel barri de Monserrant, però aquesta vegada passejant per l’avinguda de Mayo, ens trobarem amb el Palacio Barolo, finançat per l’empresari italià Luis Barolo. Aquest edifici, inaugurat el 1922, va ser l’edifici més alt de la ciutat fins que es va construir el Kavanagh, a Retiro. L’arquitecte d’un dels edificis més espectaculars de la ciutat, fou Mario Palantini, va intentar crear un homenatge a Dante Alighieri i a la seva obra mestra, la Divina Comedia, amb contínues referencies. Per exemple, les tres parts que es poden diferenciar a l’edifici representen l’infern, el paradís i el purgatori.

casa-calise

Casa Calise

Virginio Colombo també és un referent de l’estil liberty a Buenos Aires, com el seu compatriota Palantini. Aquest milanès va arribar a Buenos Aires el 1906 contractat pel ministeri d’obres públiques per decorar el Palacio de Justicia, de l’arquitecte Norberto Maillart. Una de les seves cases més característiques que segueixen l’estil liberty és la Casa Calise, a Hipólito Yrigoyen, 2567, una verdadera joia de Balvanera, desconeguda pel gran públic; però el seu edifici més famós és la Casa de los Pavos Reales, a l’avinguda Rivadavia. A l’avinguda Corrientes, entre Paso i Larrea, també podem contemplar una obra d’aquest magnífic arquitecte, es tracta de la Casa Grimoldi, que duu el nom de l’empresari que el va contractar, Alberto Grimoldi.

Per últim, com a referent del liberty, hem d’anomenar Francesco Gianotti, el qual té a Buenos Aires dos exponents. El primer, la Confiteria El Molino, a Rivadavia i Callao, al costat del Palacio del Congreso. El segon, la Galeria Güemes, que a part de transportar-nos a Paris amb el conte de Cortazar “El otro Cielo”, també ens fa viatjar a Europa amb el seu estil art nouveau. Aquesta galeria que connecta els carrers Florida i San Martín, al barri de San Nicolás, data de 1915 i també va ser l’edifici més alt al seu moment.

Tornant a l’avinguda de Mayo, posiblement l’avinguda més espanyola de la ciutat, ens trobem amb el Hotel Chile, a l’encreuament amb Santiago del Estero. Desafortunadament, l’edifici que va dissenyar l’arquitecte Louis Dubois, el 1904 i que es va convertir en un dels màxims representants de l’art nouveau francès, per les corbes que decoren la seva façana, va patir un incendi el 1988, destruint part de la façana i la cúpula.

Hotel Chile

Hotel Chile

El poc que queda del Palau Costagta, obra del francès Alfred Massue, també serveix com a exemple de l’art nouveau. Aquesta torre mirador, ara coneguda com a Mirador Massue, es troba a la Plaza Lavalle, al barri de San Nicolás.

Per veure representants del jugendstil, hem d’anar a l’avinguda Belgrano amb Perú, on ens hi espera l’edifici de l’arquitecte danès Morten F.Rönnow, anomenat Otto Wulff. Aquest edifici va ser projectat per ser la seu diplomàtica de l’imperi autro-húngar i data de 1914. Si bé, no està a la ruta típica entre Monserrat i San Telmo, la impressionant façana mereix que ens desviem. Vuit atlants, que representen els oficis que van participar en la construcció de l’edifici, per exemple fusters i paletes, de cinc metres cada un, mantenen, des del segon pis, la resta de l’edifici que acaba amb dues cúpules coronades que representen l’emperador d’Austria Franz Joseph I i la seva dona, l’emperadriu d’Austria, Elisabeth Amalie Eugenie Herzogin in Bayern, la Sissí.

Com si fos un reflex de la barreja de Buenos Aires, a l’avinguda de Mayo, també hi trobem un representant de l’estil jugendstil, el Palacio Vera. L’arquitecte Oskar Ranzenhofer va ser l’encarregat de dissenyar aquest edifici que podem trobar entre Chacabuco i Piedras, inaugurat el 1910 per la Infanta Isabel de Borbón, que havia viatjat a Argentina per celebrar el Centenario de la Revolución.

Palacio Vera

Palacio Vera

També hi ha arquitectes argentins que van utilitzar aquest estil, com és el cas de Julián García Núñez, que va estudiar a Barcelona tenint de professor a Lluís Domènech i Montaner, i de retorn a la seva ciutat va dissenyar l’antic Hospital Español, el 1906, que es troba a l’avinguda de Belgrano. Com a prova de qui fou el seu professor tenim un edifici que només de veure’l pensarem en Catalunya, tant per l’estil arquitectònic com per la Senyera que hi ha al seu balcó; el Casal de Catalunya, a San Telmo.

A Recoleta, trobem un exemple curiós d’art nouveau. Hem d’entrar al Cementerio de Recoleta i buscar la tomba de Rufina Cambaceres realitzada per Richard Aigner. Aquesta preciosa volta ens deixarà bocabadats per dos aspectes, la seva arquitectura que reflecteix de manera magistral la languidesa de Rufina i que combina amb la història que hi ha darrere de la mort d’aquesta jove el dia del seu dinovè aniversari.

L’art nouveau a Buenos Aires va durar més que a Europa, en aquest cas fins al 1920, i l’estil que havia substituït l’academicisme després va ser substituït pel neocolonial i per l’art déco.

Anuncis

Avenida Belgrano

L’avinguda Belgrano és una de les avingudes que creua la ciutat per la seva part sud, potser per això no és tan recorreguda pels turistes com l’ avinguda Corrientes, la Rivadavia o la Santa Fe. L’avinguda comença al riu i va pujant pels barris de Puerto Madero, Monserrat, Balvanera i Almagro. Antigament s’anomenava Santo Domingo, després Pirán i finalment el nom del Manuel Belgrano.

Manuel Belgrano fou un dels líders de la Revolución de Mayo i creador de la bandera nacional, un home del qual ja n’hem parlat en nombroses ocasions i fins i tot del qual hem proposat una ruta per la ciutat per conèixe’l millor.

El primer edifici important que trobem sobre l’avinguda, tot i tenir entrada per Paseo Colón, és el de la duana, obra dels arquitectes Lanús i Hary. L’edifici, d’estil academicista francès, data de 1910 i el 2009 va ser declarat Monumento Histórico Nacional.

L’avinguda rendeix nom al Pròcer perquè allí fou on visqué i a part, sobre l’avinguda és on descansa. Concretament a l’atri del Convento de Santo Domingo, cantonada amb el carrer Defensa, hi ha el mausoleu, però Belgrano va demanar ser enterrat a terra, fora de l’església i encara avui s’hi veu una placa que ho recorda. Uns metres més amunt, una altra placa, aquesta vegada a la paret ens recorda que en aquella casa hi va viure i morir Belgrano.

otto-wulfSi seguim pujant per l’avinguda, al número 575 ens trobarem amb l’església Presbiteriana San Andrés del Centro, que data de 1894 i fou obra de Edwin Merry i Raynes. El temple dels escocesos va patir modificacions a la seva façana quan es va decidir ampliar el carrer Belgrano per transformar-lo en avinguda.

Ben a prop de l’església, si aixequem la vista cap al cel, ens cridarà l’atenció la façana de l’edifici Otto Wulf, d’art Jugendstil, és a dir, el modernisme alemany, acabada en dues torres amb corona que, segons es diu, representen l’emperador d’Austria Franz Joseph I i la seva dona, l’emperadriu d’Austria, Elisabeth Amalie Eugenie Herzogin in Bayern, la Sissí. L’arquitecte danès Morten Rönnow va ser el creador d’aquesta obra d’art inaugurada el 1914. Aquest solar és històric per la ciutat, ja que aquí hi havia la casa on vivia la família del virrei Joaquín del Pino i Rozas a principis del segle XIX. Passat el temps, a la casa hi va viure el bisbe Medrano i fins i tot el ministre de Portugal. A partir del 1878 va ser la seu de Montepío Municipal, l’empresa que posteriorment acabaria essent el Banco Ciudad de Buenos Aires. L’arquitecte Rönnow, abans de demolir la casa per construir-hi el seu edifici, va fer un rellevament de l’arquitectura colonial i el va entregar a l’escola d’arquitectura, així, avui en dia, es pot saber una mica més sobre l’arquitectura de la primera Buenos Aires.

A Belgrano amb Luís Saenz Peña hi ha la parròquia de Nuestra Señora de la Rábida, un edifici que tant crida l’atenció pel seu exterior com pel seu interior.

Una vegada s’ha travessat l’avinguda 9 de julio, comença un dels trams més curiosos de l’avinguda Belgrano i que reflecteixen el tarannà de Buenos Aires i és que gairebé totes les botigues que hi trobem són de mobles. Aquesta zona també va ser poblada per molts immigrants espanyols i entre ells hi havia el català Joan Pere Sierra que va donar diners per construir una església dedicada a la Moreneta. Al número 1151 hi ha l’església Nuestra Señora de Monserrat i al seu interior hi podem trobar una Senyera amb una Moreneta i evidentment, la imatge de l’altar major on hi ha una representació de les Muntanyes de Montserrat amb la Verge i el Nen.

Davant mateix hi ha el centre cultural basc, Laurak bat que per la seva arquitectura ens transportarà al País Vasc. Al seu interior hi fan activitats basques, com la pilota basca, músiques i balls populars, cursos d’idiomes i el bar.

Si seguim pujant per l’avinguda, creuarem Entre Ríos i entrarem al barri de Balvanera. En aquest tram és on trobem alguns dels edificis més bonics de l’avinguda i seguirem trobant signes de la presència espanyola per l’avinguda.

centro-gallego-rivadavia-amb-uriburuA la cantonada amb Pasco hi ha la Basílica de Santa Rosa de Lima, del famós Alexander Christophersen. El temple va ser inaugurat el 1934 i rendeix homenatge a la patrona de la Independencia del país.

En diagonal amb la basil·lica, trobem un altre punt espanyol, hi ha el Centro Gallego de Buenos Aires que és un hospital, biblioteca, teatre i centre social. Els representants d’associacions gallegues de 1900 es van ser els responsable de fundar aquest centre que tenia le funcions d’ajudar als immigrants que arriben al país, donar cursos d’alfabetització, oferir traball i assistència mèdica.

antiguo-hospital-espanolAl número 2975 hi ha l’antic Hospital Español, que data de 1906 i fou obra de Julián García Núñez. L’estil de l’edifici inicial recorda al modernisme català, però durant els anys 60 se’n va demolir una part per ampliar les instal·lacions. Aquesta institució va nàixer el 1852 amb la idea d’ajudar als espanyols que arribaven al país.

Desprès de creuar l’avinguda Boedo, ja al barri d’Almagro, l’avinguda es fa estreta i acaba morint abans de creuar-se amb l’avinguda La Plata.


Monuments per a tots els gustos

victima-violecia-futbolA Buenos Aires hi ha espai per a tot. Potser no és una ciutat tan cosmopolita com algunes de les capitals europees però us ben asseguro que no us hi avorrireu pas, ja que pel carrer sempre hi ha coses que no t’esperes. Una de les coses que no t’esperes és la gran quantitat de monuments que hi podem trobar, alguns diuen, que són més de dos mil i sobre temes tan variats que van des de polítics fins a personatges de contes infantils i de maneres tan variades com bust, estàtues, plaques, monòlits, fonts, etc.

En alguna entrada anterior, com a la Ruta dels Governants i Presidents d’Argentina des del virregnat fins als radicals, ja vam recórrer els monuments i les escultures que homenatjaven als homes que van tenir l’honor de formar part de la història del país. Així podem trobar-nos des del mateix Rei Carles III, el rei espanyol que creà el virregnat del Río de la Plata o Juan Domingo Perón amb l’escultura que es va inaugurar el 2015, curiosament en mans de Mauricio Macri. Alguns d’ells els podem veure muntats a cavall, com Urquiza o Rosas, altres en escultures com Lavalle o Hipólito Yrigoyen i altres en bust, per exemple repetint monument a la ciutat pel cas de Perón i Yrigoyen.

Si parlem de personalitats històriques del país, no ens podem oblidar dels homes que la Pàtria, és a dir, José de San Martín, Manuel Belgrano, Mariano Moreno o Juan José Castelli. I evidentment no ens podem deixar a Pedro de Mendoza i a Juan de Garay, els dos fundadors de la ciutat. Però tampoc podem passar per alt els monuments que recorden un moment èpic del país, com per exemple la Pirámide de Mayo, el monument a la Primera Junta i els famosos Hitos a la Argentinidad. Aquests últims recorden el moment de les invasions angleses que van marcar un abans i un després a la història del país, ja que van ser els detonants de la Revolución de Mayo i per extensió de la Independència Nacional. En podem trobar a la Plaza San Martín, a Chacarita o la Plaza Miserere, a Once.

fuente-de-las-nereidasEl que no t’esperes és que entre aquests més de 2000 monuments, dedicats a les dones no n’hi hagi gaires, però la veritat és que això no sorprèn si per veure noms de dones a les plaques dels carrers hem d’anar fins a Puerto Madero, un dels barris més moderns de la ciutat. Fa, relativament poc, que es va inaugurar el monument a Juana Azurduy, no sense polèmica, ja que va ocupar el lloc que Colón presidia d’ençà que el 1921 va ser inaugurat. Per cert, el descobridor d’Amèrica es troba davant del riu, a costanera Norte. Afortunadament, una de dones més rellevants en la vida pública argentina, sí que té el seu monument, en aquest cas, Eva Perón ens la podem trobar a Recoleta, molt a prop del Papa Juan Pablo II. Parlant de religió, la Mare Teresa de Calcuta també té una escultura, la podem veure al Parque Lezama, a San Telmo.

Ja que hi ha poques dones representades a la ciutat, volem aprofitar el moment per citar a Lola Mora, una de les escultores més importants del món i que té una de les fonts monumentals més boniques del país a Puerto Madero, la Fuente de la Nereidas.

Buenos Aires no només viu de política i d’història, sinó que també d’art i per tant també hi ha monuments als seus artistes més destacats, com per exemple Ruben Darío o Jorge Luís Borges, que el trobem assentat en un banc dels jardins de la Biblioteca Nacional.

Un altre grup de monuments curiosos, importants i que no t’esperes són els que els països del món van entregar a Argentina per celebrar el Centenario de la Revolución. Un dels més destacats és el “monumento de los españoles” o el Monumento a la Carta Magna y las Cuatro Regiones Argentina, però no podem deixar de nomenar el que va reglar Alemanya, França, Itàlia, Estats Units, Anglaterra, la columna meteorològica dels austro-húngar, ubicat al Jardín Botànico, i un dels més atrevits, el de Suïssa.

Per si no hi hagués suficients monuments, els darrers anys, des del Gobierno de la Ciudad, s’han entretingut a crear “Paseos de…”, com per exemple el Paseo del Tango, el de la Historieta, el de la Gloria i el dels Artistas. El primer, que es troba al pasaje Carlos Gardel, darrere del Shopping Abasto, a Balvanera, està dedicat als artistes que han destacat en aquest gènere musical tan porteño i s’hi han sumat, al costat de l’escultura del seu representat més famos, Carlos Gardel, altres tan destacats com Tita Merello, Aníbal Troilo i Roberto Goyeneche. El Paseo de la Historieta és un dels més divertits i és que pels carrers de Monserrat i Puerto Madero ens hi esperen escultures dels personatges gràfics més rellevants de les vinyetes argentines. El Paseo de la Gloria, a Puerto Madero, ens donarà a conèixer esportistes de la talla de Manuel Fangio, Mani Ginobilli i, evidentment, Leo Messi. I per Avenida Corrientes, ens trobarem amb diversos personatges televisius del món argentí, tot i que desafortunadament, acostumen a trobar-se en mal estat degut a actes vandàlics.

El que tampoc t’esperes és que el Cementerio de Recoleta sigui el segon cementiri més important del país i això és degut a la importància de la gent que hi ha enterrada i de les obres d’art que s’hi poden trobar. Moltes de les quals, no estan exposades al públic sinó que es troben digues de les voltes i panteons. El que sí que s’ha de dir és que, malgrat no poder-les contemplar totes, la visita val realment la pena, les obres d’art que hi ha a l’aire lliure són magnífiques. D’una manera no tan notarial, també podem anar a passejar pel Cementerio de la Chacarita on podrem veure-hi escultures a alguns dels artistes que hi descansen, com Osvaldo Pugliese o Carlos Gardel. I en sortir del cementiri, al Parque de los Andes, el monument Los Andes.

0024_el-atletaTal com hem dit al principi, hi ha monuments dedicats a tot tipus d’actes, com per exemple, la pilota de la Plaza Lavalle, el dels taxistes de Puerto Madero o el del Guardacostas. La Caputxeta Vermella que ens espera als Bosques de Palermo o als esports, com El Arquero. També n’hi ha a la música amb la representació de les simfonies de Beethoven que decoren el Jardín Botànico. O fins i tot que hi hagi una flor gegant que s’obra i es tanca amb la llum del sol, com és el cas de la Floralis Genérica, als Bajos de Recoleta.

És d’esperar que amb tants monuments com hi ha, molts no siguin d’artistes argentins però el que potser no t’esperes és que n’hi hagi d’artistes tan famosos com Rodin, del qual podem veure una rèplica del Pensador a la Plaza del Congreso i el monument a Sarmiento, als Bosques de Parlermo i el que tampoc t’esperes és que hi hagi força representació catalana dins dels escultors exposats pel museu a l’aire lliure que s’ha convertit Buenos Aires.

No ens podem oblidar del que, segurament, és el monument més representatiu de la ciutat, el Obelisco. El que molta gent, potser no sap, és que representa el quart centenari de la primera fundació de la ciutat, la de Pedro de Mendoza. Algun dia, haurem de dedicar-li una entrada completa.

Com ja veieu, si de monuments parlem, no acabarem. Algunes de les zones on més densitat n’hi ha és a la Plaza del Congreso, a la Plaza Lavalle, al Jardín Botánico i als Bosques de Palermo. Potser haurem de seguir la serie de “Els monuments més importats” que havíem iniciat amb Monserrat.

 


Racons de Balvanera

Balvanera és un del barri ple de constrastos. Per exemple, la zona del Abasto té un carrerons amb tot l’encant fotogràfic però a la vegada amb un cert perill de robatoris. La zona de Once és un dels centres comercials a cel obert més grans de la ciutat, amb l’estació de trens de Once, però quan les botigues tanquen i els venedors ambulants pleguen, no s’hi veu, pràcticament, a ningú.

Per Balvanera també podem descobrir el Palacio de las Aguas, la Casa Museo Carlos Gardel, la Plaza Miserere, part de l’avinguda Rivadavia, el Congreso de la Nación o un dels museus més inquietants de la ciutat, el museu forense. A Gratis per Balvanera, Boedo i Almagro podem fer una ruta pels tres barris sense gastar un peso. Fins i tot hi podem trobar el racó més català de Buenos Aires. Per fer la visita més còmoda, us presentem el tríptic del barri.

balvanera_parroquia-santa-rosa-de-limabalvanera_paseo-del-tangobalvanera_rivadavia-al-3000-2balvanera_gardel-2balvanera_la-porta-de-pedralbesbalvanera_palacio-de-las-aguas

balvanera_gardelbalvanera_fileteado balvanera_los-atlantes-4

balvanera_ferreteria balvanera_el-molino-2 balvanera_casa-calise balvanera_batmantbalvanera_no-hi-ha-somnis-impossibles


Avenida Callao

L’avinguda Callao és el límit entre els barris Balvanera i San Nicolás i creua Recoleta, començant al costat de l’edifici del Congreso. Si anéssim cap a l’altre costat de Plaza Congreso, Callao canvia de nom i passa a anomenar-se Entre Ríos. El 2009 l’avinguda va ser declarada àrea de protecció històrica. El nom de Callao és en honor al port de Perú on les forces independentistes van guanyar a les reialistes.

callaoAls inicis de la ciutat, aquesta avinguda no existia, era simplement una zona d’arbustos que separava la ciutat colonial del camp. El 1821 es va ampliar el carrer fins a convertir-lo en avinguda i cap a finals de 1880 i fins al 1940, és quan es van construir alguns dels edificis que podem contemplar avui en dia, tot i que molts edificis de la dècada de 1910 van ser derruïts.

Si comencem per la Plaza Congreso, el primer edifici que ens cridarà l’atenció és la Confitería del Molino, que ha estat abandonat d’ençà que el 1997 va tancar les seves portes però que segueix essent una autèntica obra del modernisme porteño de 1917. L’edifici va ser declarat Monumento Histórico Nacional. L’arquitecte fou Francisco Gianotti, el mateix que va construir les Galerías Güemes, al carrer Florida. També sobre el mateix costat, a la cantonada amb el carrer Mitre, ens trobem amb l’àliga emblema de la confiteria L’Aiglon, actualment recuperat per una cadena de cafeteries mundialment famosa i l’hotel Bauen, que avui està gestionat com una cooperativa. Un altre hotel que trobem a l’avinguda és el Savoy, que el 2013 va ser la seu del CATenBA, és a dir de la trobada gastronòmica de cuina catalana a Buenos Aires. L’edifici de l’hotel va ser obra de l’arquitecte italià Gerónimo Agostini, el 1908.

Un dels Bars Notables d’aquesta avinguda es La Academia, un bar amb encant però amb preus una mica elevats. El seu interior es divideix en tres parts, la zona del cafè, la zona dels billars i les taules per jugar a cartes i la tercera, també dedicada al billar i al pool. Aquest bar va passar a la història de la ciutat perquè és on s’hi reunien els joves dels anys 30 per parlar de política i entre els seus clients habituals hi havia els tanguistes Discépolo, Aníbal Troilo i Roberto Goyeneche. L’altra curiositat és que està obert les 24 hores del dia.

callao-i-lavalleL’altre bar notable de l’avinguda, amb Lavalle, és Los Galgos, que va reobrir les seves portes el 2015, després que morís l’antic propietari. Aquest bar està en el que fou l’edifici de la família Lezama, una de les famílies burgeses de la ciutat. Igual que La Academa té orígens espanyols, ja que foren immigrants qui els obriren i el mantingueren durant anys. Desafortunadament, els preus tampoc són gaire recomanables però la decoració segueix essent la de tota la vida. Davant mateix de Los Galgos hi ha un edifici que data de 1924 on destaca la cúpula, obra de l’arquitecte Schoo Lastra.

Just a Lavalle i Callao comença, malgrat que sigui al número 1800, el Pasaje Enrique Santos Discépolo i si ens hi fixem bé veurem una placa que recorda que per aquest camí va circular la primera locomotora del país, La Porteña. En aquest passatge hi podem trobar el teatre Picadero i el bar cultural Mordisquito amb una agenda interessant i un cafè a preus sorprenents per la zona on està ubicat.

callao-i-viamonteEntre Corrientes i Santa Fe hi trobem l’Escuela Normal Superior Domingo Faustino Sarmiento, el Colegio del Salvador, la Escuela Nº2 Antonio Bermejo i el Colegio de La Salle. També en aquest tram hi ha la Escuela de Lengua Vivas Presidente Roque Sáenz Peña, el rectorat de la Universidad del Salvador, el Colegio Carlos Pellegrini i davant de la plaça Rodríguez Peña, el majestuós edifici del Ministerio de Educación. Precisament, a l’edifici que avui ocupa la Universidad del Salvador, durant la dictadura militar hi va funcionar el batalló d’intel·ligència 601, que depenia del Estado Mayor General del Ejército.

Al costat de l’escola Domingo Faustino Sarmiento, on hi destaca al capdamunt de la seva façana una rèplica de l’estàtua de la Llibertat, hi ha l’església del Salvador, que es va inaugurar el 1876 i té orígens jesuïtes. Al costat hi ha el col·legi, que data de 1868 després que el 1857, els jesuïtes van poder tornar al país.

A l’encreuament amb Córdoba ens trobem amb el monument a Cornelio Saavedra, el president de la Primera Junta, el govern que es fa formar després del Cabildo Abierto de 1810. En aquest racó, ja sobre Córdoba, hi ha un dels pocs mercats que queden en funcionament a la ciutat.

ministerio-de-educacionGairebé amb Santa Fe hi trobem la plaça Rodríguez Peña on el polític argentí Nicolás Rodríguez Peña hi tenia la seva quinta. A l’interior podem trobar-hi el monument a Rodríguez Peña i a Bernardo de Irigoyen, un polític argentí de finals del segle XIX. També hi ha una escultura dins d’una font, anomenada El Sediento, obra de Luisa Isabel Isella de Motteau. L’escultura data de 1914 i està realitzada amb marbre de Carrara. A l’altre costat de la plaça, paral·lel a Callao hi ha el Palacio Sarmiento que actualment acull la seu del ministeri d’educació i és monument històric nacional. L’edifici va ser construït entre el 1886 i el 1888 per l’arquitecte Carlos Adolfo Altgelt. El palau porta el nom del qui és considerat com el “professor” del país, Domingo Faustino Sarmiento, que com a president del país a finals del s.XIX va impulsar l’educació pública.

A partir de Santa Fe, destaca just l’edifici que hi ha a la cantonada, que actualment té la cúpula en restauració i quan l’avinguda s’endinsa a Recoleta comencen els edificis d’habitatges. De tota manera és una avinguda per recorrer-la un dia de sol i anar mirant cap a dalt, per descobrir la gran quantitat de cúpules que hi ha i altres detalls arquitectònics.

 


Judaísmo para Dummies

¡Bienvenidos! Esperamos que este sitio sea de utilidad para todos, como herramienta para acercarnos al Creador y vivir el Judaísmo con alegría cada día.

Fuet, mate i arròs

Turisme per Àsia

Xanet Xanet .Com

Blog de viatges, experiències i aventures en català

areveure.cat

t'ajuda a preparar el teu viatge, t'acompanya quan l'estàs fent i fa que no l'oblidis a la tornada.