Tag Archives: arquitectura

Una ruta de l’Art Nouveau

Al post de “Una ruta del Modernisme: Av.Rivadavia” ja vam parlar dels edificis modernistes o art nouveau que podem trobar a Buenos Aires però ens vam centrar amb l’avinguda Rivadavia. Ara pretenem estendre la ruta a tota la ciutat buscant edificis d’aquest estil característic de l’Europa de finals de 1800 i que va arribar a Argentina durant l’època d’esplendor del país. De fet, la capital Argentina va ser el màxim exponent d’aquest art a Sud-amèrica, amb uns 200 edificis que segueixen aquest estil arquitectònic, fet reconegut el 2014 amb el títol de la capital de l’art nouveua de Sud-amèrica. L’art nouveau a França, el modernisme a Catalunya, el Sezession a Viena, Nieuwe Kunst a Holanda, el Liberty a Italia o el Jugensdstil a Alemanya tenen representants a la ciutat del riu de La Plata, essent així de les poques ciutats mundials on es pot veure les diferents característiques d’aquest estil, segons la seva ciutat d’origen.

club-espanol

Club Español

D’Holanda tenim a Enrique Folker, l’arquitecte que va dissenyar l’edifici del Club Español, que podem contemplar a Bernardo de Irigoyen, a prop de l’avinguda de Mayo, al barri de Monserrat. L’edifici data de 1911 i és un dels exemples de modernisme català de la ciutat, tot i que també manté tracés més característiques dels arquitectes francesos. De l’edifici destaca la cúpula de color daurat i coure amb la figura del geni alat, obres de l’escultor barceloní Torquat Tasso i Nadal, el qual té altres obres per la ciutat, tal com en vam parlar a l’entrada especial d’escultors catalans. Torquat va esculpir també altes figures de l’edifici com La Recolección i La Navegación.

Seguint pel barri de Monserrant, però aquesta vegada passejant per l’avinguda de Mayo, ens trobarem amb el Palacio Barolo, finançat per l’empresari italià Luis Barolo. Aquest edifici, inaugurat el 1922, va ser l’edifici més alt de la ciutat fins que es va construir el Kavanagh, a Retiro. L’arquitecte d’un dels edificis més espectaculars de la ciutat, fou Mario Palantini, va intentar crear un homenatge a Dante Alighieri i a la seva obra mestra, la Divina Comedia, amb contínues referencies. Per exemple, les tres parts que es poden diferenciar a l’edifici representen l’infern, el paradís i el purgatori.

casa-calise

Casa Calise

Virginio Colombo també és un referent de l’estil liberty a Buenos Aires, com el seu compatriota Palantini. Aquest milanès va arribar a Buenos Aires el 1906 contractat pel ministeri d’obres públiques per decorar el Palacio de Justicia, de l’arquitecte Norberto Maillart. Una de les seves cases més característiques que segueixen l’estil liberty és la Casa Calise, a Hipólito Yrigoyen, 2567, una verdadera joia de Balvanera, desconeguda pel gran públic; però el seu edifici més famós és la Casa de los Pavos Reales, a l’avinguda Rivadavia. A l’avinguda Corrientes, entre Paso i Larrea, també podem contemplar una obra d’aquest magnífic arquitecte, es tracta de la Casa Grimoldi, que duu el nom de l’empresari que el va contractar, Alberto Grimoldi.

Per últim, com a referent del liberty, hem d’anomenar Francesco Gianotti, el qual té a Buenos Aires dos exponents. El primer, la Confiteria El Molino, a Rivadavia i Callao, al costat del Palacio del Congreso. El segon, la Galeria Güemes, que a part de transportar-nos a Paris amb el conte de Cortazar “El otro Cielo”, també ens fa viatjar a Europa amb el seu estil art nouveau. Aquesta galeria que connecta els carrers Florida i San Martín, al barri de San Nicolás, data de 1915 i també va ser l’edifici més alt al seu moment.

Tornant a l’avinguda de Mayo, posiblement l’avinguda més espanyola de la ciutat, ens trobem amb el Hotel Chile, a l’encreuament amb Santiago del Estero. Desafortunadament, l’edifici que va dissenyar l’arquitecte Louis Dubois, el 1904 i que es va convertir en un dels màxims representants de l’art nouveau francès, per les corbes que decoren la seva façana, va patir un incendi el 1988, destruint part de la façana i la cúpula.

Hotel Chile

Hotel Chile

El poc que queda del Palau Costagta, obra del francès Alfred Massue, també serveix com a exemple de l’art nouveau. Aquesta torre mirador, ara coneguda com a Mirador Massue, es troba a la Plaza Lavalle, al barri de San Nicolás.

Per veure representants del jugendstil, hem d’anar a l’avinguda Belgrano amb Perú, on ens hi espera l’edifici de l’arquitecte danès Morten F.Rönnow, anomenat Otto Wulff. Aquest edifici va ser projectat per ser la seu diplomàtica de l’imperi autro-húngar i data de 1914. Si bé, no està a la ruta típica entre Monserrat i San Telmo, la impressionant façana mereix que ens desviem. Vuit atlants, que representen els oficis que van participar en la construcció de l’edifici, per exemple fusters i paletes, de cinc metres cada un, mantenen, des del segon pis, la resta de l’edifici que acaba amb dues cúpules coronades que representen l’emperador d’Austria Franz Joseph I i la seva dona, l’emperadriu d’Austria, Elisabeth Amalie Eugenie Herzogin in Bayern, la Sissí.

Com si fos un reflex de la barreja de Buenos Aires, a l’avinguda de Mayo, també hi trobem un representant de l’estil jugendstil, el Palacio Vera. L’arquitecte Oskar Ranzenhofer va ser l’encarregat de dissenyar aquest edifici que podem trobar entre Chacabuco i Piedras, inaugurat el 1910 per la Infanta Isabel de Borbón, que havia viatjat a Argentina per celebrar el Centenario de la Revolución.

Palacio Vera

Palacio Vera

També hi ha arquitectes argentins que van utilitzar aquest estil, com és el cas de Julián García Núñez, que va estudiar a Barcelona tenint de professor a Lluís Domènech i Montaner, i de retorn a la seva ciutat va dissenyar l’antic Hospital Español, el 1906, que es troba a l’avinguda de Belgrano. Com a prova de qui fou el seu professor tenim un edifici que només de veure’l pensarem en Catalunya, tant per l’estil arquitectònic com per la Senyera que hi ha al seu balcó; el Casal de Catalunya, a San Telmo.

A Recoleta, trobem un exemple curiós d’art nouveau. Hem d’entrar al Cementerio de Recoleta i buscar la tomba de Rufina Cambaceres realitzada per Richard Aigner. Aquesta preciosa volta ens deixarà bocabadats per dos aspectes, la seva arquitectura que reflecteix de manera magistral la languidesa de Rufina i que combina amb la història que hi ha darrere de la mort d’aquesta jove el dia del seu dinovè aniversari.

L’art nouveau a Buenos Aires va durar més que a Europa, en aquest cas fins al 1920, i l’estil que havia substituït l’academicisme després va ser substituït pel neocolonial i per l’art déco.


Avenida Belgrano

L’avinguda Belgrano és una de les avingudes que creua la ciutat per la seva part sud, potser per això no és tan recorreguda pels turistes com l’ avinguda Corrientes, la Rivadavia o la Santa Fe. L’avinguda comença al riu i va pujant pels barris de Puerto Madero, Monserrat, Balvanera i Almagro. Antigament s’anomenava Santo Domingo, després Pirán i finalment el nom del Manuel Belgrano.

Manuel Belgrano fou un dels líders de la Revolución de Mayo i creador de la bandera nacional, un home del qual ja n’hem parlat en nombroses ocasions i fins i tot del qual hem proposat una ruta per la ciutat per conèixe’l millor.

El primer edifici important que trobem sobre l’avinguda, tot i tenir entrada per Paseo Colón, és el de la duana, obra dels arquitectes Lanús i Hary. L’edifici, d’estil academicista francès, data de 1910 i el 2009 va ser declarat Monumento Histórico Nacional.

L’avinguda rendeix nom al Pròcer perquè allí fou on visqué i a part, sobre l’avinguda és on descansa. Concretament a l’atri del Convento de Santo Domingo, cantonada amb el carrer Defensa, hi ha el mausoleu, però Belgrano va demanar ser enterrat a terra, fora de l’església i encara avui s’hi veu una placa que ho recorda. Uns metres més amunt, una altra placa, aquesta vegada a la paret ens recorda que en aquella casa hi va viure i morir Belgrano.

otto-wulfSi seguim pujant per l’avinguda, al número 575 ens trobarem amb l’església Presbiteriana San Andrés del Centro, que data de 1894 i fou obra de Edwin Merry i Raynes. El temple dels escocesos va patir modificacions a la seva façana quan es va decidir ampliar el carrer Belgrano per transformar-lo en avinguda.

Ben a prop de l’església, si aixequem la vista cap al cel, ens cridarà l’atenció la façana de l’edifici Otto Wulf, d’art Jugendstil, és a dir, el modernisme alemany, acabada en dues torres amb corona que, segons es diu, representen l’emperador d’Austria Franz Joseph I i la seva dona, l’emperadriu d’Austria, Elisabeth Amalie Eugenie Herzogin in Bayern, la Sissí. L’arquitecte danès Morten Rönnow va ser el creador d’aquesta obra d’art inaugurada el 1914. Aquest solar és històric per la ciutat, ja que aquí hi havia la casa on vivia la família del virrei Joaquín del Pino i Rozas a principis del segle XIX. Passat el temps, a la casa hi va viure el bisbe Medrano i fins i tot el ministre de Portugal. A partir del 1878 va ser la seu de Montepío Municipal, l’empresa que posteriorment acabaria essent el Banco Ciudad de Buenos Aires. L’arquitecte Rönnow, abans de demolir la casa per construir-hi el seu edifici, va fer un rellevament de l’arquitectura colonial i el va entregar a l’escola d’arquitectura, així, avui en dia, es pot saber una mica més sobre l’arquitectura de la primera Buenos Aires.

A Belgrano amb Luís Saenz Peña hi ha la parròquia de Nuestra Señora de la Rábida, un edifici que tant crida l’atenció pel seu exterior com pel seu interior.

Una vegada s’ha travessat l’avinguda 9 de julio, comença un dels trams més curiosos de l’avinguda Belgrano i que reflecteixen el tarannà de Buenos Aires i és que gairebé totes les botigues que hi trobem són de mobles. Aquesta zona també va ser poblada per molts immigrants espanyols i entre ells hi havia el català Joan Pere Sierra que va donar diners per construir una església dedicada a la Moreneta. Al número 1151 hi ha l’església Nuestra Señora de Monserrat i al seu interior hi podem trobar una Senyera amb una Moreneta i evidentment, la imatge de l’altar major on hi ha una representació de les Muntanyes de Montserrat amb la Verge i el Nen.

Davant mateix hi ha el centre cultural basc, Laurak bat que per la seva arquitectura ens transportarà al País Vasc. Al seu interior hi fan activitats basques, com la pilota basca, músiques i balls populars, cursos d’idiomes i el bar.

Si seguim pujant per l’avinguda, creuarem Entre Ríos i entrarem al barri de Balvanera. En aquest tram és on trobem alguns dels edificis més bonics de l’avinguda i seguirem trobant signes de la presència espanyola per l’avinguda.

centro-gallego-rivadavia-amb-uriburuA la cantonada amb Pasco hi ha la Basílica de Santa Rosa de Lima, del famós Alexander Christophersen. El temple va ser inaugurat el 1934 i rendeix homenatge a la patrona de la Independencia del país.

En diagonal amb la basil·lica, trobem un altre punt espanyol, hi ha el Centro Gallego de Buenos Aires que és un hospital, biblioteca, teatre i centre social. Els representants d’associacions gallegues de 1900 es van ser els responsable de fundar aquest centre que tenia le funcions d’ajudar als immigrants que arriben al país, donar cursos d’alfabetització, oferir traball i assistència mèdica.

antiguo-hospital-espanolAl número 2975 hi ha l’antic Hospital Español, que data de 1906 i fou obra de Julián García Núñez. L’estil de l’edifici inicial recorda al modernisme català, però durant els anys 60 se’n va demolir una part per ampliar les instal·lacions. Aquesta institució va nàixer el 1852 amb la idea d’ajudar als espanyols que arribaven al país.

Desprès de creuar l’avinguda Boedo, ja al barri d’Almagro, l’avinguda es fa estreta i acaba morint abans de creuar-se amb l’avinguda La Plata.


Puente Transbordador Nicolás Avellaneda

Durant la segona meitat del s.XIX el ferro era considerat com el símbol del progrés i construir un pont transbordador no significava només el progrés econòmic de la ciutat, sinó el seu creixement, ja que era la manera ideal de combinar el trànsit de vehicles que circulava per les vores d’un riu amb el dels vaixells que ho feien per les seves aigües.

la-boca_puente-del-transbordador-2Aquest tipus de ponts van ser dissenyats per l’espanyol Alberto Palacio i el francès Ferdinand Arnodin, considerats tots dos, els inventors d’aquest model. Un pont transbordador és una biga fixa, situada a una alçada requerida, de la qual penja una plataforma mòbil que transporta els vehicles i persones d’un costat del riu a l’altre. En total al món només se’n van construir 20, avui en queden 8 i el de La Boca és l’únic d’Amèrica. Els altres vuit es troben a Europa, un a Vizcaya, que és el més semblant al de La Boca i que encara funciona, tres al Regne Unit, dos a Alemanya i un a França.

El Puente Transbordador Nicolás Avellaneda de La Boca data de 1914, i es va construir durant el govern de Roque Saenz Peña amb l’objectiu d’unir el barri de La Boca amb l’illa Maciel per tal de facilitat el trasllat de les famílies que vivien a La Boca i treballaven a l’illa, que era la zona industrial amb la Usina CATE, frigorífics, fusteries i carboneres i diverses zones d’esbarjo del cap de setmana, com clubs de rem. Abans de construir el pont, la gent havia de travessar el riu barques de rems, així que el pont va ser una millora en temps, ja que ara només tardaven 4 minuts i a més es podia fer creuar el tramvia. El pont funcionava de sis del matí a nou de la nit i podia transportar 30 persones i quatre carros.

la-boca_puente-del-transbordadorEl 1960 es va desactivar i el 1994, gràcies a l’esforç dels veïns es va aconseguir salvar-lo de la desmantel·lació. La seva estructura d’acer es va portar d’Anglaterra i es va unir directament al lloc on havia d’anar. Té una altura de 52m i un ample entre bigues de 27 metres que s’aguanten sobre vuit cilindres de formigó, enterrats als Riachuelo, de 4 metres de diàmetre i 90 cm de gruix i 24 m de profunditat. La plataforma transbordadora de 8 per 12 metres suporta 50 tn de pes i penja d’una estructura rígida.

El pont porta el nom de Nicolás Avellaneda, qui fou president de la República Argentina entre el 1874 i el 1880. El pont de darrere, que es va construir a la dècada del 40, també porta el nom del polític i compleix les mateixes funcions que el vell transbordador.

Una ruta per l’arquitectura industrial pels barris del sud

A la ciutat de Buenos Aires hi queden molts edificis que són símbol de la història industrial del país, iniciada entre finals del segle XIX i principis del segle XX i fomentada amb l’arribada dels immigrants europeus.

Un dels edificis més fotografiats d’arquitectura industrial és la fàbrica ” Bizcochos Canale” que separa el barri de La Boca, el de Barracas i el de San Telmo, davant del Parque Lezama. El 1875 el genovès José Canale va obrir una pastisseria a l’actual cantonada entre Defensa i Cochabamba. Com que el negoci li va funcionar de meravella es va traslladar a l’edifici que avui és reutilitzat com a oficines públiques de diferents ministeris de la ciutat.

barracas_ex-fabrica-cruz-de-maltaSeguint per Martín García, ja al barri de Barracas, arribarem a l’ex edifici de Cruz de Malta, avui l’oficina d’un banc i de diverses oficines particulars. Cruz de Malta és una marca de yerba mate.

A San Telmo també han reaprofitat l’edifici d’estil anglès de la fàbrica Nobleza Piccardo “43”, una marca de cigarretes, en el Museo de Artes Moderno de Buenos Aires, el MAMBA, on damunt de la porta encara s’hi pot veure el 43 esculpit en pedra. L’edifici, de 1918, es va haver d’aptar a les característiques necessàries per allotjar-hi art modern, per exemple es van crear subsòls i fins i tot es va treballar amb l’equip d’arqueologia, ja que hi van trobar restes del que seria una de les cases més antigues de la ciutat, la casa del Naranjo. L’empresa de Piccardo y Compañía data de 1898 i estava ubicada en unes golfes de l’actual carrer Mitre. Durant uns anys, les cigarretes s’embolicaven i s’empaquetaven a mà però el ràpid creixement va fer que es traslladessin a aquest edifici de l’avinguda San Juan al 350 i s’industrialitzes el procés.

Seguint pels barris del sud i per Barracas de nou, podem trobar diversos edificis industrials. Un exemple és la fàbrica Bagley, a General Hornos 238, actualment és coneguda per la marca de galetes però a finals de 1800 fabricava la beguda alcohòlica Hesperirina, la qual també es consumeix el dia d’avui. El nord-americà Melville Sewell Bagley va ser el fundador de l’empresa Bagley. Tot i haver reutilitzat l’edifici per diferents espais comercials, al subsòl encara es mantenen objectes de l’antiga fàbrica. Avui en dia és un dels edificis que es pot visitar durant el OpenHouse.

On avui hi ha una botiga de bricolatge i un supermercat, seguint a Barracas, antigament, hi havia la fàbrica de xocolates Águila-Saint. Abel Saint va obrir una botiga on venia cafè torrat i després va passar a fabricar xocolates. El negoci va ser tan favorable que es va haver de traslladar a un terreny de 4000 metres a Barracas.

barracas_edificio-barracas-centralEl 1883, de l’associació de Juan Etchegaray, fabricant d’espardenyes, i l’escocès Robert Fraser, productor de màquines i teles, va sorgir l’empresa Alpargatas, que el 1890 es va inaugurar, a l’actual Avinguda Regimiento Patricios, 1053 l’edifici que ha sigut reciclat com a lofts i oficines.

L’altre edifici industrial emblemàtic del barri de Barracas és el que hi ha al principi del carrer Lanín. Avui es coneix com Barracas Central i és un edifici comercial i d’habitatges, però antigament era la fàbrica tèxtil Piccaluga. L’edifici és obra de l’arquitecte Domingo Donati i data de principis del segle XX.

La Fábrica Noel, també de xocolata i dolços, estava a l’avinguda Regimiento Patricios, al 1570, i l’edifici data de 1926. Aquesta fàbrica era d’una família basca, que van arribar al país a principis del s.XIX i ben aviat van crear l’empresa familiar, fundada pel pare Benito i seguida pels fills. La família es va convertir en un dels referents de la burgesia porteña, fins i tot Carlos Noel va ser intendent de la ciutat. El fill Martín Noel, que era arquitecte i va dissenyar el palau familiar a Retiro, l’actual Museo de Arte Hispanoamericano Isaac Fernandez Blanco, també va ser l’encarregat de dirigir la fàbrica però el 1994 va ser adquirida per Arcor, com la de Bagley.

Un altre exemple de reciclatge curiós és l’edifici El Forjador, a Perú 535 que actualment és una discoteca. El seu interior va ser dissenyat per Eiffel. Aquesta estructura era fàbrica d’eines de camp.


Castells a Buenos Aires

La primera vegada que visites Buenos Aires et sorprèn l’arquitectura de la ciutat, perquè no t’esperes que s’assembli tant a Madrid, que no tingui gairebé vestigis de la Buenos Aires colonial. I és que ja hem comentat alguna vegada que Buenos Aires va patir una renovació de cara, durant l’època d’esplendor, a finals del segle XIX i principis del XX, gairebé fins al 1930, quan Argentina mirava a Europa, a Anglaterra en la part econòmica, a Itàlia i Espanya per la part cultural i a França pel que fa a l’arquitectura.

La primera vegada que visites Buenos Aires no t’esperes que li’n diguin “La Paris de Sud-Amèrica” i ves, passat el temps, tampoc li trobes la semblança però sí que és veritat que molts dels palaus que podem trobar, sobretot, a la zona de Retiro i Recoleta, com el Palacio San Martín o el Palacio Ortiz Basualdo, estan fets amb materials procedents d’Europa. De fet, tampoc t’esperes que la gran majoria d’arquitectes que van construir la ciutat fossin europeus, però encara t’esperes menys que alguns d’ells haguessin fet els plànols dels palaus i dels edificis sense posar el peu a Buenos Aires.

Llegint la història d’Argentina vas entenent algunes de les coses que al principi no t’esperaves però per molt temps que portis vivint a la ciutat, el que no t’esperes de cap manera és trobar-hi castells!

colegio-san-jose-2

boedo-2 palermo


L'art de volar

Blog de viajes independiente y con mochila que pretende relatar información y rutas alternativas, motivar a otros viajeros, ayudar y participar en crear un mundo dónde se pueda soñar y viajar libremente.

Travelingmylife

Blog de viatjes, fotografia y experiencias

elViatger.com

Blog de viatges i fotografia d'Isma Monfort

Bona Vida

Rutes, llocs i racons per no quedar-se a casa