Category Archives: Pels voltants de Capital

Marcos Paz

Marcos PazMarcos Paz és una petita ciutat de la província de Buenos Aires, del partit de Marcos Paz, situat a uns 50km de la ciutat de Buenos Aires. Com molts dels pobles de la província, Marcos Paz creix amb l’arribada del ferrocarril, en aquest cas el Ferrocarril del Oeste de Buenos Aires. La ciutat va ser fundada per Juan Manuel Feijoo i es va crear el 1878 adoptant el nom de l’estació de trens, que a la vegada rendia honor al vicepresident d’Argentina durant la presidència de Mitre, que a més a més va exercir la presidència mentre Mitre lluitava a la guerra de la Triple Aliança contra el Paraguay. El Dr. Macos Paz va morir el 1868 de còlera, una epidèmia conseqüència d’aquella guerra, ja que molts dels morts en batalla els tiraven al riu. Com també passà en altres indrets del país, Marcos Paz va créixer, durant la primera meitat del s.XX, amb els immigrants, sobretot bascos, espanyols, italians, irlandesos i francesos. Ja cap a la segona meitat del mateix segle, els immigrants foren asiàtics, sobretot japonesos, arribant a crear una colònia, cap al 1970, amb l’arribada de 14 famílies que es van dedicar a l’agricultura.

Iglesia San Marcos EvangelioLa plaça principal i lloc fundacional del poble és la plaza Libertador San Martín on al centre hi ha una font envoltada dels bustos dels homes importants de la història del país, com el mateix San Martín, Belgrano, Moreno i Sarmiento. A un costat de la plaça hi ha la parròquia de San Marcos Evangelista, inaugurada el 1917, tot i que l’església actual data de 1936. Fent diagonal, creuant la plaça, hi ha la Casa de la Cultura, de 1880, que compta amb una sala-museu on hi ha una exposició permanent d’objectes de la història de Marcos Paz. Seguint pel carrer Belgrano, ens trobem amb l’oficina de turisme, totalment recomanable entrar-hi per coordinar una visita guiada a peu o amb bici.

Uns metres més enllà hi ha el Museo de Ciencias Naturales “Lucas Kraglievch”, els caps de setmana obra de 10h a 17h, on s’exposen alguns dels fòssils que han trobat a la Reserva Paleontológica “Tierra de Mastodontes”, principalment. El cuidador del museu ens explica que avui en dia tenen exposades molt poques de les peces que han trobat, per falta de recursos econòmics, però a canvi, t’ensenya el taller on tracten i estudien els fòssils que tenen identificats, esperant per ser exposats. Entre les peces més importants destaquen ullals de mastodonts, closques de diversos tipus de gliptodonts i closques i esquelets d’animals marins, reforçant la teoria que fa milions d’anys enrera tota aquesta part del planeta estava coberta per mar. La veritat és que tot i ser petit, el museu és interessant i la manera com tenen muntada l’exposició molt didàctica. El nom del museu recorda al paleontòleg nascut a Balcarce el 1886, que es va dedicar a estudiar la paleontologia dels mamífers, arribant a descobrir 28 famílies i subfamílies noves, més de 80 gèneres i subgènere i 250 espècies i subespècies. Desafortunadament va morir a la misèria a causa de la persecució que va patir durant la dictadura de José Félix Uriburu.

La reserva paleontològica “Tierra de Mastodontes”, de 30.000 anys, es pot visitar particularment, si tens cotxe, ja que es troba a 37 km del centre de Marcos Paz i a 30 km de Capital, o una vegada al mes en les visites guiades que organitza el museu, sortint des de la seva porta, on es pot recorre el jaciment paleontològic i aprendre sobre el rescat i preservació dels fòssils. Per saber les dates es pot trucar el telèfon del museu (0220) 477-0624 o enviar un mail a la reserva: paleontologia@marcospaz.gov.ar. La reserva és una pedrera de més de 20 metres de profunditat on els corrents d’aigua del riu han anat acumulant restes d’animals prehistòrics, aquí hi han trobat restes de Tigres dent de Sable, Macrauquenies, Gliptodontes i una manada completa de Mastodontes.

MunicipalidadTornant al poble, a l’altre costat de les vies, hi ha l’estació de trens original que, afortunadament, avui encara funciona, tot i que no amb la freqüència i regularitat que els habitants de Marcos Paz voldrien. Del mateix costat, hi ha el Palacio Municipal, amb una arquitectura totalment diferent de la que es respira a la resta del poble, data de 1937.

Una mica allunyat del centre hi ha la Antigua Licorería, que data de 1900 i que manté l’encant exterior i al seu interior es manté el soterrani com a l’antiguitat, però desafortunadament, avui en dia no es pot visitar, ja que és de propietat privada. Sobre el mateix carrer, Marciano, hi ha La Escondida, avui un restaurant i lloc d’esdeveniments però antigament es un dels punts on s’amagà el gaucho Juan Moreira

Qui era Juan Moreira? Juan Moreira era un gaucho, és a dir, un home de camp argentí, que va néixer en l’actual barri de Flores, el 1829, quan encara era un poble i que per diverses circumstancies de la vida s’ha acabat convertint en una llegenda, en teoria iniciant-se per casar-se amb la dona de la qual el tinent-alcalde de la zona, Don Fransico, n’estava enamorat i per això li va fer la vida impossible. Moreira i Francisco es van enfrontar en una batalla de la qual el polític no en sortí en vida, a partir d’aquí el gaucho va anar creant-se una fama de fugitiu, recorrent Navarro, General Las Heras, Lobos, 25 de Mayo, Cañuelas i Marcos Paz. Finalment, fou ferit de mort a Lobos, a mans de la policia. El seu cos està enterrat al cementiri de Lobos i al museu de la mateixa ciutat s’hi poden veure objectes d’ell. El gaucho Moreira s’ha convertit en un dels personatges més coneguts de la història popular fins al punt de què hi hagi novel·les, pel·lícules i fins i tot una ruta turística por “los caminos de Moreira“.

Antiga LicoreriaGairebé als afores de la ciutat hi ha el cementiri amb voltes i panteons que fan que la visita sigui interessant, entre els més destacats hi ha el Panteón de los Españoles. També podem contemplar el vell aljub, on, antigament, hi tiraven els cossos d’aquelles persones que no podien permetre un enterrament.

L’altra reserva, però aquesta vegada natural, que hi ha a Marcos Paz és la Reserva Natural “El Durazno”, un terreny de 500 hectàrees típic de la pampa amb flora i fauna de la zona i dos rius que creen un ecosistema característic.

CementiriMarcos Paz no és un dels famosos pobles gastronòmics que es poden trobar per la província com Carlos Keen o Tomas Jofré, l’atractiu turístic està més en la ciutat-poble, els voltants de camp i boscos, la naturalesa i la història relacionada amb el gaucho Moreira. Evidentment hi ha diversos llocs on menjar, més a l’estil restaurant, però nosaltres recomanem i és una cosa que no acostumen a fer i no ens paguen per això, el Club Ciclista Unión, a Adolfo Alsina i Lavalle, un antre-antre, que tira força enrere des del punt de vist higiènic però on podreu menjar autèntica cuina argentina, treient el asado, a un preu realment molt econòmic i unes quantitats molt abundants. Per fer-vos una idea, al 2016 vam menjar una milanesa napolitana, que en realitat eren dues, amb amanida i una costilla de bife amb patates, quantitat per a dues persones més el vi, per $160. El mateix, en un altre lloc li has de posar $100 més. Im-presionante!

La vida a la ciutat és d’allò més entretinguda, al centre cultural fan cursos per un simbòlic cost de $40 al mes on a part d’aprendre guitarra, ceràmica freda, teles, circ, teatre aprenen professions com la perruqueria. A més a més tenen activitats turístiques gratuïtes, com visites guiades a peu o amb bicicleta i fires com per exemple la Fiesta Regional del Jamón, la Fiesta del Inmigrante, la Fiesta Regional del Pollo, la Fiesta Nacional de Destreza y la Canción Gauchesca o la Fiesta del Helado Artesanal que és l’últim cap de setmana de gener, entre altres.

Com anar a Marcos Paz sense cotxe_Hi ha tres opcions, amb l’autobús 136 que uneix Capital amb Marcos Paz. També s’hi pot anar amb tren, amb la línia Sarmiento, des de Once fins a Merlo i allí canviar al ramal que va a Lobos. L’opció més recomanada és la de tren i bus, és dir tren fins a Merlo i allí canviar al bus verd que et porta a Carlos Paz, és la més ràpida i la que té menys temps d’espera.

Anuncis

Carlos Keen

Carlos Keen_EsglésiaCarlos Keen és un petit poble de la Municipalitat de Luján que es troba a uns 80 km de Capital, dins de la ruta dels Pueblos Gastronómicos. El nom de Carlos Keen li ve d’un advocat argentí que va nàixer el 1840, que va lluitar a la Guerra del Paraguay i que va morir durant la febre groga de finals del s.XIX. El 2007 es va declarar el poble Bien de Interés Histórico Nacional.

Carlos Keen va ser fundat el 1881 i durant l’època d’esplendor, fomentada per l’arribada del ferrocarril, el que uniria Luján amb Pergamino i que havia de servir per transportar els grans i animals produïts a la zona fins al port de Buenos Aires, va arribar a tenir fins a 3.000 habitants, però actualment hi viuen unes 400 famílies, principalment perquè el tren hi va deixar d’arribar i l’economia de la zona va canviar.

Carlos Keen_EscolaActualment el poble turístic són quatre carrers que giren al voltant de l’antiga estació de trens recuperada com a centre cultural i al voltant de la qual s’hi forma una fira d’artesans. Aquests quatre carrers estan plens de restaurants que ofereixen el típic menú de camp: entrada d’embotits, escabetx i empanades i asado lliure. Davant de l’estació hi ha l’església San Carlos Borromeo, la construcció de la qual va acabar el 1906. L’escola es troba en un dels edificis històrics del poble, un edifici de 1888.

Carlos Keen_MolíSeguint les vies del tren, direcció contraria a l’estació de trens, podrem veure un museu en formació a l’aire lliure, una mica abandonat, amb eines antigues de camp per llaurar i treballar la terra. Creuant el carrer i seguint les vies arribarem a una granja de gírgoles on a part de vendre’ns aquest bolet, ens explicaran el sistema de producció.

Carlos Keen_EinaCom anar a Carlos Keen sense cotxe_Hi ha dues opcions per anar sense cotxe, una és amb tren amb la línia Sarmiento fins a Moreno i allí canviar amb el ramal Marcedes fins a Luján. Llavors haurem d’anar fins a l’estació d’ autobusos i agafar el 503 que connecta amb Carlos Keen per $3,5, però els horaris no són gaire bons, a les 11.40h o a les 14.40h. Un taxi desde Luján fins a Carlos Keen, costa $101. L’altra opció és anar a Once o a Plaza Italia i agafar el 57, el Rápido Altántida val $28 i amb una hora i mitja estem a Luján. Després toca el bus o el taxi.

 

 

 


Uribelarrea

UribelarreaUribelarrea o Uribe és un poblet de la província de Buenos Aires entre Cañuelas i Lobos, amb poc més de 1300 habitants, que es va originar el 1889 quan Miguel Nemesio de Uribelarrea va donar una part de les seves terres per fundar una colònia agrícola. De fet, a 3 km del centre del poble hi ha la primera escola agrícola d’Argentina, l’Escuela Agrotécnica Salesiana Don Bosco que data de 1894. El poble va tenir certa importància durant la dècada dels 30 als 50 com a poble productor de llet i de formatges.

Uribe_EsglesiaA la plaça principal, la Plaza Centenario, dissenyada per l’arquitecte Pedro Benoit, hi ha l’església de Nuestra Señora de Luján, d’estil neogòtic i que data de 1890. Al seu interior hi ha alguns dels vitralls que es poden veure a la pel·lícula “Evita” de Alan Parker. Aquesta plaça té la curiositat d’estar envoltada per diagonals que en surten i que li donen al poble una fisonomia característica, amb una plaça octogonal, d’estil francès en lloc de la típica estructura quadrangular dels espanyols. Al costat de l’església hi ha un restaurant en una de les cases de 1890, El Palenque, que funcionava com a botiga de queviures i com a dipòsit de sal.

Per la diagonal que passa pel costat del Palenque, la diagonal Belgrano, hi podem veure varies casones de 1890 i principis de s.XX com l’antiga casa del Telegrafo de 1920, l’antiga casa la familia Rivas de 1890 o la de Pedro Marino de 1900.

Uribe_Casona 1890En un dels magatzems de l’estació de trens hi funciona el Museo de Herrmientas “Leopoldo Rizzi”, on podem contemplar la història de les eines agrícoles de mitjans de s.XX. Quan nosaltres hi vam anar estava tancat però per una de les escletxes de la porta hi vam poder veure la gran diversitat d’eines que hi ha.

Un dels atractius del poble, a part del de mantenir l’encant de poble, amb carrers de terra, sense cap edifici i cases amb totxos a la vista d’una sola planta amb patis i jardins és el de l’oferta gastronòmica. Al poble podem trobar-hi uns 5 o 6 llocs que ofereixen pastes casolanes, carns, embotits propis i cerveses artesanals, herència dels veïns italians. De fet des del 2009 s’hi celebra la Fiesta de la Picada y la Cerveza Artesanal.

L’encant del poble ha traspassat fins i tot el món del cine i és que ha sigut escenari d’unes quantes pel·lícules com “El milagro de Ceferino Namuncurá” de Máximo Berrondo, 1971; Juan Moreira de Leonardo Favio, 1973; La Película de José María Paolantonio, 1975; Los crápulas de Jorge Pantano, 1981; Boda secreta de Alejandro Agresti, 1988); “El hombre que capturó a Eichmann” i la ja nomenada Evita d’Alan Parker, 1996.

Uribe_MuseuCom anar a Uribelarra sense cotxe_no hi aneu! Sense cotxe és realment, infernal, s’hi va amb l’autobús 88 que digui Lobos por Urube, per $21 amb Sube, la ruta comença a Plaza Once i va per tot Rivadavia fins que passa a província i recorre durant més d’una hora el conourbano bonaerense pel municipi de la Matanza, fins que agafa la ruta 3, passa i entra a Cañuelas i finalment, tres hores i mitja després o fins i tot quatre arriba a Uribe, un poble que està 90 km de Capital!. Hi ha dues opcions més, una és agafar una combi, que surt de Congreso, que vagi a Lobos i preguntar si entren a Uribe o no i l’altra és combinar el tren de Roca amb Cañuelas-Lobos però primer de tot assegureu-vos que la línia tingui connexió. En resum, són 4h d’anada i 4 de tornada, per pràcticament, menjar.


Parque Arqueológico Santa Fe la Vieja

Santa Fe la Vieja_Casa familia AtaideEl 1573 Juan de Garay va fundar una sèrie de ciutats, com Buenos Aires, amb l’objectiu de crear una xarxa de poblacions colonials per fomentar el comerç i protegir l’or i altres matèries que enviaven a Espanya. Així fou com nasqué a la riba del riu la ciutat de Santa Fe, enllaç entre Paraguay, el Río de la Plata i Tucumán i d’allí a la capital de l’imperi espanyol, al Perú. L’any 1653 es va decidir mudar la ciutat, a l’emplaçament actual, uns 80km, així que es va despoblar la ciutat original, ja que els habitants es van traslladar a la nova Santa Fe, emportant-se tot el que van poder de Santa Fe la Vieja.

La ciutat original, ubicada a l’actual localitat de Cayastá, tenia les característiques d’una típica ciutat colonial, la plaça d’armes, un lloc social i d’administració, amb els edificis més importants, com l’església i el Cabildo, al voltant. Tenia 11 illes de cases de nord a sud i 6 d’oest a est i es trobava sobre l’actual riu San Javier, tenint la particularitat que va ser la primera ciutat urbanitzada del Río de la Plata. De fet les inundacions provocades pel riu i els atacs dels indígenes foren alguns dels motius pels quals el Cabildo va decidir traslladar la ciutat. La fundació de la ciutat va seguir el procediment habitual de l’època, una cerimònia de fundació davant del “rollo fundacional”, a la plaça major, que posteriorment seria el lloc on s’executava justícia, la celebració d’una missa, el repartiment de terres i l’elecció dels membres del Cabildo.

Santa Fe La Vieja_Plaza de ArmasLa ciutat de Juan de Garay es va anar cobrint de terra i a poc a poc desapareixent, fins que el 1949, Agustín Zapata Gollan va poder començar les excavacions arqueològiques amb l’objectiu de descobrir el que en quedava i recuperar la història de la capital. L’erosió del riu va provocar que es perdés part de la ciutat, de fet fins i tot part de la plaça major per això ara s’està treballant en l’assentament del barranc. S’ha pogut recuperar peces de ceràmica i moltes teules de les cases, ja que aquella zona tenia una “fàbrica” d’aquests elements, millorant-ne la tècnica original, que es feien amb la forma de les cuixes.

Avui en dia, visitant el parc, podem veure algunes ruïnes i alguns dels murs de tres de les sis esglésies, la de San Francisco, la de Santo Domingo i La Merced, del cabildo, al sud de la plaça i d’alguna de les cases. Fins i tot podem entrar a la Iglesia de San Francisco i a la reconstrucció d’una casa típica d’una família benestant de l’època, la Casa Ambienta de Vera Muxica. Les construccions del moment eren de terra xafada, tècnica coneguda com tapia. La Iglesia de San Fracisco, va ser l’única que va poder excavar Zapata, descobrint un pati en forma cuadranguluar i algunes de les sales que funcionaven com escola, cambres dels monjos, sagristia, entre altres. A més a més, de les excavacions, se n’han tret ossos i esquelets dels veïns de Santa Fe la Vieja enterrats a l’interior de l’església, ja que en aquella època no existien cementiris.

Santa Fe la Vieja_Esglesia de Santo DomingoLes cases de l’època tenien un pati d’entrada, després dues o tres cambres una a continuació de l’altra que feien de menjador, lloc de reunió i cambra principal. Un altre pati intern que comunicava amb la cuina i el menjador del servei i per últim un nou pati que també feia d’hort, seguit del magatzem i de la quadra pels animals.

La visita al lloc és interessant, s’hi ha d’anar amb relatiu temps i tenint en compte que al migdia tanquen. El més curiós de tot és que ho tenen tot tan organitzat que fins i tot has de “córrer”, si no hi vas amb cotxe, per poder anar d’una visita guiada a l’altra. S’hi pot arribar amb l’autobús de la companyia Parana Medio SRL, per 58$, que surt de l’estació terminal de Santa Fe, va direcció Cayastá i ens deixa a l’entreda del Parc, l’ideal és el de les 9 am i així podem tornar amb el de les 13:40, que passa per davant del parc, també per $58. Les visites consisteixen en el museu de lloc, on podem veure l’evolució del temps a través de les peces trobades, l’església de Santo Domingo i la Casa Ambientada de Vera Muxica. Moltes de les ruïnes estan cobertes per garantir-ne la protecció. Per tancar el tema, podem anar al Museo Etnográfico y Colonial a 25 de mayo i 3 de febrero a la ciutat de Santa Fe. El 1957 es va declarar el parc arqueològic com Monumento Histórico Nacional.


Santa Fe de la Vera Cruz

Santa Fe de la Vera Cruz o simplement Santa Fe és la capital de la província de Santa Fe, situada a uns 460km de la Ciudad Autónoma de Buenos Aires, malgrat que és una opció força desconeguda pels porteños és interessant per passar-hi un cap de setmana.

Juan de Garay Sante FeLa necessitat de tenir una ciutat que unís la sortida del Río de la Plata amb Paraguay, Tucumán i Cuyo així com el Alto Perú féu que el 1573 Juan de Garay, el mateix que fundà Buenos Aires, fundés la ciutat de Santa Fe a prop del riu San Javier. Uns anys després, el 1653, els habitants d’aquella ciutat colonial la van traslladar a la ubicació actual a causa de les inundacions provocades pel riu i als atacs dels indis de la zona. Les ruïnes que en queden formen part del Parque Arqueológico Ruinas de Santa Fe la Vieja, a prop de la ciutat de Cayastá.

La zona turística de la ciutat és relativament petita i es pot fer caminant o encara millor, amb bici. L’ajuntament de la ciutat té un sistema de bicicles a l’estil del Bicing de Barcelona o de l’Ecobici de Buenos Aires, totalment gratuït. Només has d’anar a un dels punts de retirada de bicis, per exemple a l’estació Belgrano o al Mercado Norte, registrar-te i tens bicicleta gratis durant 3h amb opció de renovar-la 3h més. La idea és interessant, ja que ens permet recórrer tota la costanera del riu i anar a la reserva ecològica on a més de l’observació d’aus ens podrem entretenir llegint un seguit de llegendes dels arbres i aprenent sobre la flora i la fauna de la zona.

A la costa del riu Paraná podem descansar en algunes de les seves platges urbanes, pescar, anar en catamarà o fer algun esport d’aigua com kitesurf o vela, entre altres. Podem anar coneixent la ciutat seguint algun dels seus recorreguts turístics com el Paseo del Boulevard que recorre el bulevard Gálvez, on hi ha la gran majoria de restaurants de la ciutat, així com petits palaus de principis del s.XX, ja que era la zona de residència per excel·lència, alguns dels atractius de la zona són la vella estació de trens Belgrano recuperada com a centre cultural i d’exposicions, la Casa de los Gobernadores o la Plaza Pueyrredón amb el Mercado Progreso i on els caps de setmana s’hi instal·la una fira d’artesans. També podem entrar al Museo de Arte Contemporáneo de la Universidad Nacional del Litoral que es troba a prop de la Plaza Pueyrredón.

Museo Etnográfico Santa FeSi recorrem el Circuito de la Constitución, que fa referencia a la Constitución de 1853, podrem descobrir tota la zona històrica de la ciutat com per exemple el carrer comercial i de vianants de San Martín, anomenat anteriorment com Calle de la Compañía, Calle de la Merced i calle del Comercio fins que el 1901 adoptà el nom del llibertador. La Plaza 25 de Mayo que fou la primera plaça de la ciutat i que complia la distribució típica d’una plaça major colonial, on hi havia l’església i el Cabildo on es van celebrar les sessions constitutives de 1853, avui en dia desaparegut. A la Plaça hi podem trobar la Casa del Gobierno, on hi havia abans el Cabildo del qual només en queda la campana, que podem veure avui al hall de la casa de govern i unes claus que estan al museu històric de la província, el Colegio de la Inmaculada Concepción amb el museu, la Iglesia de Nuestra Señora de los Milagros que data de l’època colonial, la Catedral Metropolitana i ben a prop d’allí la Iglesia de Nuestra Señora del Rosario i el Convento de Santo Domingo. Seguint el carrer San Martín arribarem al Paseo de las Tres Culturas on hi ha el Museo Histórico Provincial Brigader Estanislao López a la que fou la casa de la família Diez de Andino datada de 1742 amb una construcció típica del període colonial. Els objectes exposats al museu són d’allò més interessant però pel meu gust li falta una mica més d’informació històrica. Els altres dos museus de la plaça són el Museo y Convento de San Francisco, l’església del qual es va aixecar en el temps de la fundació de la ciutat cap al 1574 i el Museo Etnogràfico y Colonial Juan de Garay que ens pot servir per complementar la visita a les ruïnes de Santa Fe la Vieja. En aquesta zona també ens queda el Parque del Sur i una mica més enllà el futur Parque de la Constitución.

L’altra plaça important del nucli històric ès la Plaza San Martín, amb l’estàtua eqüestre del Libertador, al mig, les ruïnes del pati de la catedral, el Museo de Ciencias NaturalesFlorentino Ameghino i el Museo Colegio de Médicos.

Cervezoducto Santa FeUn punt a tenir en compte és el Patio Cervecero, la fàbrica de la cervesa Santa Fe i el Museo de la Cerveza, tot ubicat a Calchines i Lavalle. Fan visites guiades a les 17h però s’ha de tenir en compte que no hi ha reserva prèvia i que s’hi ha d’estar cap a les 16.30h, ja que va per ordre d’arribada i la capacitat és d’unes 40 persones. Durant la visita veurem la part de la cuina de la fàbrica, ens explicaran el procés de fabricació de la cervesa, la història de la companyia, que va començar el 1913 produint 25 tn de gel i l’any següent ja es va especialitzar en l’elaboració de la cervesa aprofitant les característiques de l’aigua del riu, podrem visitar el museu i finalment tindrem un parell de regalets molt gratificants. Un dels punts dels quals estan més orgullosos és del Cervezoducto Santa Fe que connecta un dels tancs d’emmagatzematge de cervesa sense pasteuritzar directament amb els tiradors de cervesa del Patio, així que sí o sí que haurem d’anar a provar aquesta modalitat de cervesa tan típica d’aquí, no només per no estar pasteuritzada, sinó perquè la cervesa Santa Fe és de marca provincial, és a dir, només es comercialitza en aquesta província, s’ha de tenir saber que es demana com un “liso” que seria com una canya, en un vas de 250cc totalment llis i transparent.

San Martin Santa FeSi ens sobra temps, però només si ens en sobra, podem anar a la Granja La Esmeralda, un parc ecològic per a l’observació de la fauna autòctona, l’entrada és de només $15 i s’hi pot anar amb autobús, amb el Monte Vera que surt de la plataforma 27 de la terminal de omnibus, però he de dir que podria estar molt millor, que té més potencial.


Fuet, mate i arròs

Turisme per Àsia

Xanet Xanet .Com

Blog de viatges, experiències i aventures en català

areveure.cat

t'ajuda a preparar el teu viatge, t'acompanya quan l'estàs fent i fa que no l'oblidis a la tornada.

L'art de volar

Blog de viajes independiente y con mochila que pretende relatar información y rutas alternativas, motivar a otros viajeros, ayudar y participar en crear un mundo dónde se pueda soñar y viajar libremente.