Category Archives: Història

Perón a l’exil·li

El 1955 comença una altra de les dictadures del país, aquesta autoanomenada “Revolución Libertadora” que tenia l’objectiu principal de tornar a Argentina a la situació dels anys 1880, és a dir, amb la riquesa fortament centralitzada, amb poder del camp i una classe obrera amb el mínim de drets possibles. Una de les maneres que tenien per fer-ho va ser prohibir tot el que tingués relació amb el peronisme, fins i tot no es podia nomenar pel carrer Perón.

El General Eduardo Lonardi va ser el qui va accedir a la presidència del país el 23 de setembre de 1955 amb la seva famosa frase de “ni vencedores ni vencidos” tant poc aplicada, després, a la realitat. El vicepresident va ser l’almirall Isaac Rojas amb qui van treballar fortament per eradicar del país el peronisme i part dels drets dels argentins, per exemple van intervenir les províncies, van dissoldre el Congrés i es va perseguir i empresonar tota aquella persona relacionada amb el govern deposat.

Com ja era habitual a les dictadures argentines, Lonardi va durar poc, el 13 de novembre va patir un cop d’estat dins del mateix exèrcit i va ser reemplaçat pel General Pedro Eugenio Aramburu, qui va mantenir a Rojas a la vicepresidència. Aramburu va ser president fins al 1958 amb un aire polític més dur i repressiu. Es va proscriure el partit peronista, es va dissoldre la Fundación Eva Perón, es va intervenir la CGT, es va jutjar a Perón i fins i tot es va segrestar el cadàver d’Eva Perón que es trobava a la CGT. Aquest fet, que aparentment sembla anecdòtic, va tenir una forta importància durant els posteriors anys, ja que la figura de Evita era tot un símbol per la classe obrera. Aramburu va començar amb el pla de “desperonitzar” el país, va prohibir cançons, emblemes i nomenar al peronisme o qualsevol cosa que hi tingués relació. Evidentment es va anul·lar la Constitució de 1949 i es va restablir la de 1853.

Durant aquesta època es van intervenir les universitats i tots els professionals relacionats amb el peronisme van ser expulsats i obligats a exiliar-se. També es va fer un gir en la política econòmica i Argentina va entrar al Fondo Monetario Internacional, i es va tornar a posar el camp al capdavant de la força econòmica del país.

El 1958 es van convocar eleccions, evidentment, on el peronisme no s’hi va poder presentar però això no vol dir que no participés. Perón des de l’exili va aconsellar votar al radical Arturo Frondizi, amb el qual havia pactat un acord. Per tant Frondizi, va ser el nou president d’Argentina de 1958, gràcies a l’ajuda dels vots peronistes però durant el seu mandat va ser més titella dels militars que de Perón.

Frondizi que s’havia oposat a Perón, l’any 1951,quan aquest va signar l’acord amb la Stadar Oil i que després s’havia aliat amb Perón per arribar a la presidència va reafirmar l’acord amb l’empresa nord americana, va tornar a acceptar que l’església formés part de l’educació i va reafirmar l’entrada de capitals estrangers que van estrangeritzar la indústria nacional, la qual havia promès defensar durant la campanya electoral. Les dures polítiques econòmiques de Frondizi havien fet que la societat es mobilitzés però el poder polític les va reprimir fortament i va instaurar l’estat de lloc, amb el que els militars tornaven a tenir el poder del país.

Durant la presidència de Frondizi, el món sencer i Perón des de Madrid miraven el moviment revolucionari de Fidel Castro i el Che a Cuba contra la dictadura de Batista. Aquesta guerra de guerrilles i el triomf de la revolució socialista, va comportar dos fets importants. El primer i mundial, la guerra freda i les pressions dels Estats Units als països sud-americans per recolzar el seu punt de vista. El segon l’inici de moviments revolucionaris per tot el centre i el sud del continent.

Frondizi, que en un principi, va tenir relacions amb Cuba i fins i tot es va arribar a entrevistar amb Ernesto Guevara, essent aquest ministre d’indústria de l’illa, finalment va cedir a les pressions nord-americanes i va trencar relacions amb el país socialista. Tot i haver cedit en mil i un reclams dels militars Frondizi va ser derrocat el 1962 i el nou president va ser vicepresident del Senat José Mario Guido. Aquest va intervenir les províncies i dissoldre el Congrés.

El març de 1963 es van celebrar eleccions de nou, en les que els peronistes van seguir el lineament de Perón i van votar en blanc, en total un 20% dels vots van ser en blanc. El nou president va ser Arturo Illia, un altre radical.

Els governs anteriors havien deixat un país amb una alta desocupació laboral i un ús de la capacitat productiva del 55%. El govern va elaborar un Plan Nacional de Desarrollo a dur a terme entre el 1965 i el 1969. Amb això es va aconseguir augmentar el PIB i tenir una balança de pagaments positiva respecte a les exportacions però per contra la inflació es va disparar a valors del 30% anuals. També van aprovar la Ley de Medicamentos mitjançant la qual s’assegurava que els medicaments eren un bé social i per tant el govern podia regular-ne el preu. El govern de Illa també es va trobar que en els pròxims anys havien de pagar més de la meitat del deute extern.

El govern de Illia va anul·lar els contractes petroliers amb les empreses estrangeres que va ocasionar una crisi d’abastiment i la desconfiança en el mercat internacional, ja que Argentina no complia amb els compromisos establerts. Va destinar més del 20% del pressupost nacional a l’educació i va dur a terme un pla d’alfabetització.

Pel que respecta a la seva visió cap a Perón i el peronisme, va mantenir les normes prescriptives i Perón va ser declarat persona non grata, amb el que es va quedar a Madrid.

El 1966 es dugué a terme un nou cop d’estat, liderat per Juan Carlos Onganía, aquesta vegada autodenominat Revolución Argentina que va destituir els membres del govern nacional, provincial i municipal i els de la Cort Suprema de Justicia. El cop d’estat va tenir el suport del sector empresarial, ja que les polítiques de Illia s’allunyaven del liberalisme i també d’alguns sectors gremials i sobretot de la premsa que havia dut a terme una forta campanya de desprestigi on el comparava amb una tortuga fent referencia a la seva lentitud d’acció.


Perón, segon assalt

El 1951 Perón torna a sorgir vencedor de les eleccions, les primeres en els que va poder votar les dones. La situació econòmica havia empitjorat i el 1952 es va produir un ajust econòmic i un seguit de sequies van ajudar a provocar la crisi i la falta de productes agraris. El 1953 va entrar en vigor el segon Pla Quinquennal, amb l’objectiu de reduir la inflació i per tant, reduir el consum intern, eliminant els subsidis, posant veda al consum de carn i traguen el congelament dels lloguers. Perón va promocionar campanyes de reducció de consum i va fomentar el retorn al camp, prioritzant la importació de maquinària agrícola per augmentar la producció. Els anys de subsidis a la indústria havia proliferat en un augment de petites i mitjanes empreses i fàbriques però poc eficients, amb maquinàries obsoletes, falta de subministrament de serveis, especialment l’elèctric i de transports com els ferrocarrils i una altra utilització de mà d’obra amb uns salaris alts i una capacitat sindical forta, que representava al cap a i a la fi, una producció ineficient i costosa.

A més a més, Perón va trencar amb l’església quan va derogar la llei que obligava l’educació catòlica a les escoles i va sancionar la llei del divorci A part va separar l’església de l’estat, per tant l’església el va excomunar. Així que tenia en contra a l’església i a l’oligarquia. El president també tenia d’enemics a periodistes i intel·lectuals de l’época, ja que va intervenir en la llibertat de premsa, va expropiar diaris com “La Prensa” i va perseguir tot aquell que anés en contra de les seves idees. Per posar un exemple, l’escriptor Jorge Luís Borges, en temps de Perón, va ser designat-“Inspector de Ferias de Pollos, Gallinas y Conejo” enlloc de director de la biblioteca nacional. També havia retringit l’acció dels partits polítics opositors i fins i tot netejar l’exercit a favor de les seves idees.

Sumat a tot plegat, el 1952 havia mort Evita, deixant un buit en la política de Perón. Els funerals van ser al nivell d’un líder polític, vetllada 14 dies a la seu de la Fundación Evita, actual Legilatura Porteña. Les despulles van ser traslladades al Congreso amb tracte presidencial i d’allí a la CGT fins que van ser misteriosament desapareguts, però això és historia per un altre dia.

Per tal de recuperar l’espai deixat per Evita, Perón va comensar una forta etapa de “peronització” de la societat i especialment de l’Estat. Es va peronitzar l’educació, a la qual, anys abans ja s’havia obligat de llegir “La Razón de mi Vida”, s’obligava a donar sous a la Fundación Eva Perón, a lluir l’emblema peronista i es va imposar el nom de Perón i Eva a estacions de trens, places, ciutats i provincies, així com la presencia de bustos dels dos líders polítics en infinitat de lloc públics.

Per si no fos poc, la crisi interna, va provocar que s’hagués de canviar la política econòmica i va acabar signant contractes amb capitals estrangers, amb la Ley de Inversiones Extranjeras, principalment nord-americans per explotar els jaciments petroliers, destacant el projecte amb la Standard Oil de California el 1954, del qual l’empresa nord americana obtenia amples drets.

1955

Marques de les bales del bombardeig a Plaza de Mayo

Sembla que Perón tenia enemics per tots els costats i la conspiració política no feia més que augmentar i enfortir-se. Finalment la Marina va bombardejar la Plaza de Mayo amb l’objectiu de matar al president però va acabar matant a uns tres-cents civils. La societat peronista es va radicalitzar i va contraatacar cremant esglésies i armant-se. Les marques del bombardeig encara es poden veure a la façana del Palacio de Hacienda a Hipólito Yirigoyen, entre Paseo Colón i Balcarce.

El cop d’estat militar del 1955 va tenir un gran suport entre la classe alta, oligàrquica i militar del país. El General Leonardo Lonardi va fer-se càrrec del poder polític del país però ben aviat un nou cop intern a les forces armades va posar al capdavant al General Pedro Eugenio Aramburu al novembre de 1955, amb l’almirall Isaac Rojas com a vicepresident. Començava l’autoanomenada “Revolución Libertadora” que se centraria bàsicament a eliminar el Peronisme i a retornar el poder a les classes oligàrquiques mitjançant una política econòmica liberal.


Ex Centro Clandestino de Detención, Tortura y Exterminio “Olimpo”

Olimpo_Porta entradaEl Olimpo, ubicat l’avinguda Coronel Ramón Falcón, 4200, al barri de Velez Sarsfield, fou un dels més de 500 centres clandestins de detenció, tortura i extermini que van funcionar a tota Argentina durant l’última dictadura cívico-militar. Aquesta dictadura que va durar del 1976 al 1983 tenia un pla sistemàtic de repressió il·legal i d’extermini de tot civil, fos obrer, periodista, sacerdot, etc. que participava de l’activisme social. Per entendre una mica més tot aquest plantejament i a fi de no repetir continguts, posem el link al Espacio Memoria y Derechos Humanos Ex-Esma.

El Olimpo va formar part d’un circuit compost per tres camps de concentració, el primer fou el Atlético, el segon el Banco i per últim aquesta vella estació de tramvies. El Club Atlético era un edifici propietat de la Policia Federal on al seu subsòl hi operava, fins al 1977, un centre de detenció clandestí. A causa de les obres de l’autopista 25 mayo, l’edifici va haver de ser derruït i per tant van haver de buscar un altre lloc on traslladar als segrestats, ja en aquell moment, desapareguts pel fet que la seva família no tenia cap tipus de coneixement del seu destí. Si avui passeu per Avenida Colón, possiblement tornat de La Boca, veureu que sota l’autopista hi ha un seguit de creus amb fotografies i noms, són alguns dels pocs desapareguts que s’han pogut identificar que van estar segrestats al Atlético. A causa del desmantellament de l’edifici es va començar a construir un annex al Olimpo, pels agents del Servicio Penitenciario, amb part de la infraestructura del mateix Club Atlético, però com que les instal·lacions no estaven acabades per la data prevista, els detinguts van ser traslladats, abans al El Banco, un altre camp de detenció il·legal ubicat a l’Autopista Ricchieri i Camino de Cintura. D’allí, el 16 d’agost de 1978, van ser traslladats amb diferents camions, en grillats amb un company, amb els ulls embenats i amb el seu “matalàs” cap a les noves instal·lacions, al costat del predi que en aquell moment ocupava la policia. Hi ha un documental molt interessant, d’uns 20 minuts, on alguns dels supervivents que van viure aquell trasllat expliquen les sensacions que en van tenir.

Olimpo_MenjadorLa particularitat del Olimpo amb altres centres clandestins és que el Pozo, la part destinada a camp de concentració, va ser construïda específicament amb aquest fi. Si busqueu a un mapa, veureu que el predi estava ciutat al mig d’un barri, a només una cuadra de Rivadavia, i que fins i tot, la portalada que s’obria cada vegada que entrava un detingut donava al carrer i des del mateix carrer es podia veure l’interior. Si en aquell temps algú hagués tingut valor de mirar cap a dins, haguera vist una imatge totalment diferent de la que es veu avui, ja que d’igual manera que va passar a la ESMA i altres centres de detenció, a causa de la visita de la Comissió Interamericana pels Drets Humans es van demolir parets i ocultar les proves. En aquell moment, on avui hi ha un pati, hi havia els Tubos, és a dir, les cel·les dels presoners i les latrines. Avui, gràcies a l’esforç dels supervivents i a la feina d’arqueologia urbana, s’ha pogut excavar part del terra, aixecar el ciment i trobar restes dels murs que formaven les parets de les cel·les. El mateix passa amb la part que dóna a Lacarra, en temps de la dictadura era la sala de tortura i d’aïllament, per on passaven tots els segrestats. Una única paret separava aquest turment amb el carrer i una finestra, que posteriorment va ser tapiada, per despistar, era l’única escletxa per la qual segurament sortien els crits que ningú volia sentir. La resta d’instal·lacions la cuina, el menjador i algunes sales també van ser modificades per amagar les proves, parets que es van tirar a terra, terres que es van cobrir i mobles que es van traslladar.

Durant les causes judicials, reobertes amb el govern de Kirchner, es va provar que els tres camps formaven part d’un circuit repressor, que van anomenar ABO “Atlético-Banco-Olimpo”, que van operar seqüencialment entre ells i a càrrec dels mateixos Grupos de Tareas que formaven part del Primer Cuerpo de Ejército y del Batallón de inteligencia 601, integrats per efectius de les policies Federal i de la Provincia de Buenos Aires, de l’Ejército i del Servicio Penitenciario, així com de Gendarmería i de la Aeronáutica. Evidentment estaven lligats amb altres centres, com el Automotores Orletti a Floresta o la ESMA a Nuñez.

Olimpo_FinestraEs calcula que pel Olimpo, que va funcionar des del 16 d’agost del 1978 fins a finals de gener del 1979, o sigui poc més de 6 mesos hi van passar uns 500 detinguts de manera il·legal, tots ells torturats sistemàticament. D’aquest 500, uns 80 en són supervivents. Els 420 restants formen part de l’extensa llista de desapareguts, només uns 94 s’han pogut identificar i només s’ha trobat el cos de 9. I aquest és el cas d’un dels més de 500 centres de d’extermini que hi havia al país.

Gràcies al treball i l’esforç de veïns i supervivents del Olimpo, des del 1996 es van impulsar projectes per treure a la policia del predi. El 2003 es va declarar Lloc Històric i al següent any es va declarar Espacio para la Memoria, essent una de les proves físiques contra els judicis que es van reiniciar el 2010. La policia no es va retirar del predi fins al 2005 amb el que moltes de les proves van desaparèixer. Les sentencies del 2010 i 2012 van condemnar a pena de presó a 18 dels responsables dels crims d’aquest macabre circuit d’extermini.

 


Perón, Perón

El 1946 va començar a governar el país el peronisme, tot i que el partit com a tal es va constituir formalment el 1947. Perón va estar al capdavant del país durant un període d’onze anys, entre els que es pot destacar dues versions diferents, la primera presidència, fins al 1952 i la segona fins al 1955.

La política peronista es basava en dos punts forts, la industrialització nacional i el benestar social. Perón va aplicar una política d’Estat amb defensa de la indústria nacional i l’expansió, amb la idea de protegir la duana i de redistribuir els ingressos cap als sectors treballadors. Durant aquesta primera etapa es va dur a terme el pla quinquennal, que tenia com a eix la industrialització nacional per això volien tenir assegurades la matèria prima, els combustibles, l’energia, la maquinaria i el transport. També pretenien descentralitzar la indústria i diversificar la producció. Es va invertir en l’explotació de recursos minerals, descobrint nous jaciments petroliers i fins i tot construint un dels gasoductes més grans del món. Malgrat tot, no es va poder disminuir les importacions, ja que si bé ara no importaven tants béns finals, sí que van haver d’importar béns intermedis com carbó, petroli, acer, màquines, recanvis, etc. El que sí, que va canviar l’importador, enlloc de Gran Bretanya, ara es comprava als Estats Units d’Amèrica.

PeronDurant la Segona Guerra Mundial les exportacions agràries havien baixat però van pujar les de carn congelada i refrigerada, a part, les importacions des de Gran Bretanya també havien baixat i per primera vegada a la història, Argentina tenia una balança positiva respecte a Anglaterra, amb la que va poder comprar els ferrocarrils anglesos i nacionalitzar-los i a part pagar-los el deute contret per Rivadavia, feia més de 100 anys. A més a més dels ferrocarrils, es van nacionalitzar altres empreses com el gas, el telèfon, alguna de les elèctriques, l’aerolínia i el Banc Central.

Pel que fa al benestar social es pretenia aconseguir una millor distribució de la riquesa, per això, es va augmentar el capital del poble per poder augmentar la demanada i així generar llocs de treball per absorbir-la amb l’oferta interna. Es va generar una alta ocupació laboral, amb sous elevats, per tal de fomentar el consum però, evidentment, aquesta acció dins d’un món capitalista, va comportar un augment de la inflació. Es va protegir el mercat intern i la plena ocupació. També es van congelar els lloguers, es va establir un salari mínim i uns preus màxims dels productes. Es van fomentar beneficis socials com la jubilació, les vacances pagades i la seguretat social. L’augment de vida de les classes obreres va créixer considerablement, podien comprar-se béns secundaris i fins i tot viatjar pel país, amb els plans de turisme social. Es van crear llocs de diversió, camps de futbol i places als barris, i es va assignar el dissabte anglès. El poble treballador tenia nous drets, es fomentava l’educació, que a la vegada servia per adoctrinar als joves. La participació dels obrers a la renda nacional va augmentar fins a un 46%, un dels períodes de Benestar social més importants d’Argentina i d’Amèrica del Sud. L’Estat va passar a controlar l’economia del país.

Un altre punt fort d’inversió va ser en l’obra pública, es van construir habitatges per donar-los a totes aquelles famílies que havien immigrat del camp a la ciutat i que s’hi havien instal·lat als voltants, formant les famoses villes, per mitjà del ministre de Obres Públiques, Juan Pistarini, el qual donaria el seu nom a l’aeroport de Ezeiza que també es va construir durant aquesta etapa.

Per mitjà de la fundació Eva Perón es van construir escoles, es va fomentar l’educació tècnica per dotar de treballadors qualificats a la indústria, es van obrir hospitals, es van donar màquines de cosí perquè la gent pogués tenir el seu petit taller, es van repartir joguets als nens i es va fomentar el turisme a llocs com Mar del Plata. Una de les accions més importants d’Eva Perón va ser aconseguir la sanció de la llei del vot femení, el 1947, mitjançant la qual les dones tenien els mateixos drets polítics i civils que els homes. Les primeres eleccions amb sufragi universal van ser les del 1951.

Evidentment, dins la societat argentina tenia els seus adversaris amb decisions per exemple com la d’intervenir la Universitat, el 1946, que fins ara era autònoma, la de reprimir la llibertat de premsa i la de perseguir intel·lectuals i opositors a les seves idees.

Recoleta_Monumento a Eva PeronEl 1949 Perón va retornar a la “Tercera Posició” pel que fa a política exterior d’Argentina, és a dir, el país no es volia casar ni amb els Estats Units ni amb la Unió Soviètica i no pretenia participar en la Guerra Freda que estava a punt d’explotar. Perón va signar tractats internacionals amb la Unió Soviètica i amb l’Espanya de Franco.

El govern de Perón volia establir una reforma de la Constitució Nacional per establir la política econòmica i les reformes socials. La controvèrsia va venir, ja que Perón va aconseguir formar un tribunal favorable, d’una manera gens elegant, i així tenir a favor seu la Cambra dels Diputats i la dels Senadors. La nova Constitució es va sancionar el 1949, canviant la liberal de 1853, i incloïa nous drets als treballadors i a les persones en general, restablit el dret a la vaga i atorgant el dret a la salut, a l’educació i al treball. També la nacionalització de les fonts d’energia, excepte les vegetals i dels serveis públics, són les claus de la Constitució.

Les polítiques socials, els subsidis, el boicot de USA, el restabliment dels preus dels cereals després de la Guerra i les importacions de béns intermedis van anar menjant-se les reserves de divises acumulades durant la Segona Guerra Mundial. A més a més, la falta de polítiques cap a l’agricultura va fer que la superfície cultivada disminuís, i l’augment de capital dels obrers va augmentar el consum intern de carn, per tant, les exportacions del producte més important fins ara d’Argentina van disminuir, ja que hi havia menys disponibilitat. El 1951 s’arribava a unes noves eleccions, amb un Perón debilitat econòmicament i una Evita debilitada per un càncer.


Argentina A.P. (abans de Perón)

Deixem enrere la Década Infame, aquell cop d’estat del 1930 fruit de la unió entre l’oligarquia, els grans exportadors, els banquers i les corporacions estrangeres que necessitaven arribar al poder com fos i que degut a la sanció de la Saénz Peña, que donava el vot obligatori i secret, feia gairebé 15 anys que no ho aconseguien. El 1943 es va dur a terme un altre cop d’estat per derrocar el cop d’estat anterior, que tot i haver cridat a eleccions en diverses ocasions, aquestes tornaven a ser fraudulentes, com les de l’època de 1880.

El líder del cop d’estat del ’43 va ser general el Arturo Rawson però pocs dies després, els mateixos militars, el van desplaçar i van posar al poder al Grupo de Oficiales Unidos, el GOU, amb Pedro Pablo Rodríguez al capdavant i entre els quals hi destacava Juan Domingo Perón, que va assumir la Dirección Nacional del Trabajo, un organisme de poca rellevància però que ben aviat convertiria en secretaria i d’allí a la glòria nacional. El GOU tenia una ideologia nacional i industrialista, amb un Estat intervencionista tant en l’economia com en la part social. També pretenien reprimir la insurgència comunista que tant estava alterada a Europa i s’oposaven fortament a prendre partit durant la Segona Guerra Mundial.

El 1944 Ramírez, forçat per altres militars, va renunciar a la presidència del país a favor del vicepresident Edelmiro Farrell, el qual, un any després va declarar la guerra a Alemanya i Japó, ja quan la derrota de l’Eix era, gairebé un fet.

PeronPerón va anar guanyant protagonisme i ja el 1944 era el ministre de Guerra, el secretari de Treball i Previsió i el president del Consell Nacional de Postguerra.

Des de la Secretaria de Treball, dirigida per Perón, va refundar la CGT i treient-li el control als socialistes, anarquistes i comunistes, fet que li va fer guanyar simpatia de les clases empresarials. També va crear el sindicat dels treballadors rurals, pels homes que venien del camp i que no tenien, fins llavors, cap protecció, els anomenats “cabecitas negra”, fet que li posar en contra a les clases oligàrquiques. Qui era Perón?

La figura de Perón anava creixent i la seva popularitat augmentava fins a tal punt que la dreta oligàrquica, estranyament, aliada amb comunistes i anarquistes van anar contra ell i van aconseguir empresonar-lo, un 17 d’octubre, data que després seria la data peronista més important. Els treballadors van sortir al carrer demanant per la seva llibertat i deixant clar, sobretot als Estats Units que començava a adonar-se que a Sud-amèrica hi havia moviments populars que no li interessaven, que Juan Domingo Perón faria història a Argentina.

Amb aquest escenari, un Perón crescut per les masses obreres però odiat pels comunistes i els anarquistes, als qui els havia tret tot el poder i encara sense una determinació clara de les classes empresarials, però amb la vella oligarquia en contra, s’arriben a les eleccions del 1946, les quals Perón va guanyar gairebé sense despentinar-se.

Per l’altra part, els Estats Units van aplicar un boicot a Argentina, ja que durant la Segona Guerra Mundial es va mantenir, gairebé fins al final, neutre, en l’anomenada Tercera Posició. Els Estats Units van prohibir que els dòlars que donava a Europa a través del Pla Marshall poguessin ser destinats a la compra de productes argentins, i a més a més, el 1945 va sobresaturar el mercat amb cereals subsidiats, per tant la participació d’Argentina al mercat agrícola va baixar notablement. Precisament, aquest boicot va ser el qui va facilitar la industrialització del país. El boicot va durar fins al 1949.


L'art de volar

Blog de viajes independiente y con mochila que pretende relatar información y rutas alternativas, motivar a otros viajeros, ayudar y participar en crear un mundo dónde se pueda soñar y viajar libremente.

voltantsenses3

Blog de viatges, fotografia i experiències

elViatger.com

Blog de viatges i fotografia d'Isma Monfort

Bona Vida

Rutes, llocs i racons per no quedar-se a casa