Museo de la Deuda Externa

Visitar el Museo de la Deuda Externa Argentina és l’alternativa a llegir un resum sobre el deute argentí. El museu és una sala on hi ha uns panels que t’expliquen, de manera sintetitzada i clara la història del país amb els préstecs. No hi ha cap mena d’objecte, ni cap document, ni cap testimoni; la veritat és que es troba a faltar una mica de material de suport. Ara bé, el text, si es té ganes de llegir, és recomanable.

Comença situant una mica la necessitat de l’Argentina de demanar inversions fora del país i és que amb la pèrdua del Alto Perú, l’actual Bolívia, les Províncias Unidas del Río de la Plata es quedaven sense la seva font d’or, així que es quedaven sense la principal font de recursos econòmics. La guerra de la independència, Argentina la financia amb documents de deute. Durant la revolució industrial, Anglaterra tenia la necessitat de trobar nous mercats on poder vendre les seves manufactures i necessitava més matèria primera i aliments. Així que Argentina va passa a ser un dels seus països prioritaris, ja que tenia carn i gra però no tenia indústria. Anglaterra va finançar bona part dels ferrocarrils argentins, amb l’objectiu que els facilités l’arribada al port de les matèries primes que necessitaven a l’illa i també, el 1824, es va firmar el primer deute extern del país amb Rivadavia com a President. Rivadavia va demanar un milió de lliures a la banca britànica Baring Brothers per a la construcció d’obres públiques i l’ampliació dels ferrocarrils però, com passarà al llarg de la història d’Argentina, el deute mai era per invertir en el creixement social si no per enriquir les classes dominants. En aquest cas també és va finançar la guerra amb Brasil. El 1865, amb Mitre com a President, i després de refinançar el deute que tenien amb els Baring Brothers, es va demanar més crèdit per tal de participar en la Guerra de la Triple Aliança contra Paraguay. Anglaterra va acceptar el tracte, ja que Paraguay estava aconseguint ser un país autogestionat on Anglaterra no podia introduir les seves indústries, ni construir el ferrocarril i ni el telègraf, com sí que feia a Argentina on l’oligarquia política no tenia cap interès a treure el país de la seva posició agropecuària. Cap al 1890, la situació argentina, en quant en pagar el deute extern, no millorava i finalment el president Celman va declarar el primer defalt i va renunciar al càrrec polític. Les taxes angleses eren cada vegada més altes i l’especulació era la moneda corrent per aquell temps.

Després de la Segona Guerra Mundial, es gira la truita i Argentina, té per primera vegada una balança comercial positiva. Perón va renegociar el deute amb Anglaterra oferint-los aliments a canvi de cancel·lar el deute i així fou com per primera vegada, des dels temps de Rivadavia, que el 1949 se salda el deute extern. Perón volia dur a terme un increment de la indústria i per això declarà la tercera posició envers la guerra, és a dir, buscar la independència econòmica dels vencedors, principalment la URSS i els Estats Units, millorar la inclusió de les classes obreres i dels camperols, millorar la distribució de l’ingrés juts i fins i tot, Argentina es converteix en creditora de països com Bèlgica, Itàlia, Finlàndia o Romania. Però el 1955 es produeix un cop d’estat, que enderroca al president Perón i assumeix Aramburu en un model de dictadura on es desnacionalitza els dipòsits bancaris, s’elimina el control de l’estat al comerç exterior, es degraden els tipus de canvi i s’anul·la el preu màxim. I el pitjor de tot, el 1956 s’entra al Fons Monetari Internacional, l’FMI i al Banc Mundial, que a partir d’ara seran els qui dirigiran la política econòmica d’Argentina. El 1958 el deute argentí ja és de 1.051 milions de dòlars i està lligat als organismes internacionals que hem comentat anteriorment.

Entre el 1963 i el 1966, amb Illia a la presidència, venen uns temps de millora gràcies, entre altres, a una bona collita de grans que augmenta les exportacions, una disminució de l’acció del capital estranger i a no acceptar les imposicions de l’FMI. Però una democràcia dèbil, uns aires de reivindicació peronista i una gestió lenta davant la industrialització i el sindicalisme, es produeix un nou cop d’Estat, el del 1966.

El 1974 és un any molt bo pels països que tenien petroli, ja que el preu del brut va augmentar significativament i per tant els països del Pròxim Orient, majoritàriament, van veure com els seus dolars augmentaven. Aquests diners extres els van dipositar en bancs de Londres, New York i Munich que van veure com els augmentava la seva liquades financera i que per tant podien donar crèdits més accessibles. Els països del tercer món tenien taxes més altes que els europeus i per això, Brasil, Equador, Mèxic i Argentina els va “tocar la loteria” en tenir aquesta disponibilitat de préstecs. Però una vegada més, el poder argentí, que en aquell temps era la dictadura cívic-militar, en lloc de destinar el capital a la inversió social, el va dedicar a l’equipació bèl·lica i a ajudar a la fuga de capitals.

Recoleta_Facultat d'EconomicaEl 1981, se suma a tot plegat, que Ronald Reagan dur a terme una política antiinflacionista augmentant la taxa d’interès i per tant augmentant el deute d’aquells països que tenien deute amb els Estats Units. Els inversionistes es retiren d’Argentina atrets per l’alta taxa d’interès nord-americana. El 1982, Cavallo, el President del Banco Central estatitza el deute extern privat i el 1988, Argentina, es veu en l’obligació de declarar la cessació de pagaments, novament. Els interessats en què es pagui el deute provoquen una desestabilització el govern, un “cop de mercat” que provoquen que Alfonsín hagi de cridar a eleccions cinc mesos abans. Del 1989 al 1999 es produeix un seguit de polítiques neoliberals, liderades pel president Carlos Menem que porten al país a una de les crisis més fortes vistes al món. Amb Menem es fa una reforma d’estat, es privatitzen els bancs i les empreses estatals, els capitals estrangers tenen igualtat jurídica amb els nacionals, es produeix una hiperinflació, es destrueixen llocs de treball, amb el que hi ha una sobreoferta de mà d’obra que provoca una reducció dels sous. Es dur a terme el Pla de Convertibilitat de Cavallo on el pes argentí té el mateix valor que el dòlar nord-americà i es prohibeix l’emissió de moneda al Banc Central. S’obra l’economia amb l’objectiu de controlar els preus interns, es destrueix la producció i s’abaixa el salari. El 1985 el pla de convertibilitat comença a fallar, el mercat intern es fa cada vegada més petit i la desocupació cada vegada més gran, la balança econòmica és a favor de les importacions i el deute públic augmenta considerablement. El 1992 Cavallo, Ministre de Economia de l’època de Menem, renegocia el deute en el Plan Brady. El 2001 es produeix l’anomenat Megacanje, mitjançant el qual s’estiren els terminis de venciment del deute a canvi d’augmentar-lo en 55.000 milions de dòlars, una idea del mateix Cavallo. Uns mesos més tard es declara el defalt amb la meitat de la població sense feina i sense estalvis als bancs. El PIB del país va baixar un 4% i els interessos del deute equivalien al 5% del PIB, esvan perdre 12.000 milions de dòlars de les reserves nacionals, es van evadir fins a 17.000 milions de dòlars de capital i es van declarar 3 anys de recessió amb un 17% d’atur oficial. L’agitació popular va provocar la dimissió a De La Rúa que va deixar la Casa Rosada amb helicòpter. La situació social era tan dramàtica i el país estava tant trasbalsat que amb 8 dies hi van haver 4 presidents. Finalment el 27 d’abril del 2003 ascendeix al poder Néstor Kirchner, el qual arriba a un acord amb l’FMI per reestructurar el deute, que paga durant els pròxims tres anys amb les reserves internacionals, aconseguint una sobirania nacional. Des del 2003 fins a l’actualitat, bé fins al desembre del 2015, s’aconsegueix que no hi hagi cap creditor que pugui imposar condicions en la política econòmica d’Argentina que dur a terme un període de desendeudament. Ara amb Macri, el primer president democràtic de dretes a Argentina, s’ha de veure que passarà, quin tipus de política econòmica durà a terme tot i que si fem cas de la seva campanya electoral, s’obriran de nou les exportacions lliures amb l’objectiu de regular els preus, amb l’excusa de controlar la inflació, es reduiran els llocs de treball a l’estat i es tornarà a obrir diàleg amb l’FMI i el Banc Nacional. I és que només amb sis mesos al poder ja ha començat a complir alguna de les promeses electorals, això sí, les que el benficien a ell i als seus amics. L’inflació d’aquest any ja ronda xifres de dos digíts i es calcula que l’anual estarà a un 40%!. Serà veritat que la història és cíclica i que no aprenem?

Museo de la Deuda Externa Argentina_Facultad de Ciencias Económicas|UBA. Av Córdoba 2120, Edificio Nuevo. De dl a dv de 9 a 20h. Visita 30 min. Gratis


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

L'art de volar

Blog de viajes independiente y con mochila que pretende relatar información y rutas alternativas, motivar a otros viajeros, ayudar y participar en crear un mundo dónde se pueda soñar y viajar libremente.

Fuet, mate i arròs

Turisme per Àssia

Fuet i Mate i Arròs

Turisme per Àssia

voltantsenses3

Blog de viatges, fotografia i experiències

elViatger.com

Blog de viatges i fotografia d'Isma Monfort

%d bloggers like this: