Ruta dels Governants i Presidents d’Argentina des del virregnat fins als radicals.

En aquest post intentarem fer una recapitulació d’aquelles persones que han estat al capdavant, políticament parlant, ja sigui del Río de la Plata, de les Províncias Unidas, de la Configuración o de l’Argentina fins al s.XX. A més a més, per tal de posar-los cara i ubicar-nos quan passegem per Buenos Aires, anirem fent menció d’on podem trobar els monuments que facin referència a les personalitats.

Durant l’època virregnal, el 1776, el rei espanyol Carlos III, el qual podem conèixer en un monument als Bosques de Palermo, creà el virregnat del Río del Plata que compon les actuals províncies de Buenos Aires, Paraguay, Tucumán, Santa Cruz de la Sierra i Charcas,

Carles III

Carles III

Cuyo i l’actual Chile, separant-les del virregnat del Perú. Els virreis, és a dir, els representants del rei d’Espanya en aquest territori, foren Pedro de Ceballos que exercí el càrrec durant un any, temps durant el qual va expulsar els portuguesos de Colonia del Sacramento a Uruguay i va crear l’aduana de Buenos Aires. El succeí Juan José de Vértiz i Salcedo que fou virrei del 1778 fins al 1784 i que va colonitzar altres terres i fundar la Real Audencia de Buenos Aires. El següent fou Cristóbal del Campo per 5 anys, Nicolás de Arrendondo del 1789 fins al 1795, designat ja per Carles IV, i desprès Pedro Melo de Portugal i Villena, fins al 1797. El següent fou Antonio Olaguer Feliú, del 1797 al 1799. El pròxim virrei fou Gabriel de Avilés i del Fierro fins al 1801 el qual va donar llibertat als indis de Misiones i els atorgà terres i animals. Joaquín del Pino, el seu successor, exercí el càrrec per tres anys. Durant les invasions angleses hi havia Rafael de Sobremonte, que fou succeït per Santiago de Liniers, un francès que avui podem contemplar a Corrientes i Reconquista, gràcies al gran paper que tingué repel·lent les invasions angleses però que va ser destituït a causa de la invasió francesa a Espanya per temor a una traïció. L’últim virrei que va exercir el càrrec des de Buenos Aires fou Baltasar Hidalgo de Cisneros, designat per la Junta Central que va ser destituït com a resultat del Cabildo Abierto del 25 de maig de 1810. L’últim virrei oficial fou Fancisco Javier de Elío que va ser designat pel Consejo de Regencia a Espanya però que no va ser acceptat pel govern de Buenos Aires, així que exercí el seu càrrec durant un any des de Montevideo, on va traslladar la capital del virregnat.

Lavalle

Lavalle

El govern que sorgí de la Revolución de Mayo fou la Primera Junta, amb Cornelio Saavedra com a president, amb Manuel Belgrano que avui custodia la Casa Rosada a la Plaza de Mayo, Juan José Castelli, Manuel de Azcuénaga, Manuel Alberti que ens el trobem a Plaza Constitución igual que Castelli, Domingo Matheu i Juan Larreta, com a vocals i Mariano Moreno, que té un lloc a la Plaza Congreso, i José Paso, que també estava ubicat a la Plaza Constitución fins que el van traslladar a Colegiales a la plaça que porta el seu nom, com a Secretaris. Aquesta Primera Junta, que va durar poc més de mig any, té un monument a Caballito i el seu president. Saavedra, a Córdoba amb Callao. El desembre del mateix any es va canviar la Primera Junta per la Junta Grande que mantingué el mateix president però a l’agost 1811, el succeí Domingo Matheu, el qual es troba avui a La Boca, fins al setembre del 1881. El pròxim tipus de govern va ser el Primer Triunvirato amb Juan José Paso com a president del 1811 al 1812 i Juan Martín de Pueyrredón del març a l’octubre de 1812 i que avui té un monument a la plaça principal del barri de Flores. Després del moviment encapçalat per José de San Martín, plaça homònima a Retiro i Carlos María de Alvear, monument eqüestre a Recoleta, s’aconsegueix instaurar el Segon Triunvirato amb Antonio Álvarez Jonte fins al 1813 i el pròxim any amb Gervasio Antonio de Posadas fins que l’Assamblea del Año XIII, amb la que es comença a definir la independència, es crea el Directorio, un poder executiu unipersonal essent el primer director Gervasio Antonio de Posadas. El gener 1815 accedí al poder Carlos María de Alvear per quatre mesos, succeït per Juan José Viamonte que exercí el càrrec durant dos dies i José Rondeau per unes hores. Ignacio Álvarez Thomas fou director del 20 d’abril de 1815 al 17 d’abril de 1816 i amb Antonio González Balcarce com a director es declarà la independència de les Províncias Unidas del Río de la Plata el 9 de juliol de 1816 en el Congreso de Tucumán. Els directors suprems de les Provincias Unidas foren Juan Martín de Pueyrredón des del 1816 fins al 1819, seguit per José Rondeau fins al 1820 i per cinc dies Juan Pedro Aguirre, de l’11 de febrer al 16 de febrer de 1820.

Amb la independència sobre Espanya comencen les guerres civils per formar una nació, fins al 1862 no hi ha un govern nacional acceptat per totes les províncies. Els representants del poder foren Juan Gregorio de Las Heras que era el Governador de Buenos Aires i que fou substituït per Bernardino Rivadavia del 1826 fins al 1827 nomenat president del Poder Executiu Nacional permanent aprovat pel Congrés del 7 de febrer de 1826. Las Heras té un monument a Palermo, a Las Heras al 3100 i Rivadavia està enterrat al mausoleu de Plaza Once. El seguí Vicente López y Planes durant uns mesos. Les coses no milloraven gaire pel nou país i el representant a l’exterior i el representant nacional era el governador de Buenos Aires, així fou com Manuel Dorrego va ser la figura política més important el 1827, fins que va ser assassinat pel cop d’estat de Juan Lavalle. Aquest últim el trobem a la plaça homònima encapçalant una columna que fa de rotonda i el primer, muntat a cavall a la placeta de Suipacha i Viamonte. El pròxim any governa Juan Lavalle, després Juan José Viamonte i el 1829 la primera vegada de Juan Manuel de Rosas, el qual va renunciar el 1832 i accedí al poder Balcarce. Del 1833 al 1834 van ser governadors interins Juan José Viamonte i Manuel Vicente Maza per deixar pas el 13 d’abril de 1835, novament a Juan Manuel de Rosas. Rosas perdé en la batalla de Caseros a favor del governador de Entre Ríos, Justo José Urquiza que exercí el càrrec de relacions exteriors del 1852 al 1854, tot i ser-ho d’un país sense Buenos Aires que anomenarien la Confederación Argentina. Curiosament, Rosas i Urquiza, enemics a la vida real, avui els seus monuments es veuen l’un a l’altre als Bosques de Palermo.

El 1854 es produeixen les primeres eleccions constitucionals, després de la Constitución de 1853, i en surt elegit Juan José Urquiza que governa la Confederació sense la província de Buenos Aires. La província de Buenos Aires s’havia declarat independent l’11 de setembre de 1852. Urquiza governa fins al 1860 moment que accedeix al govern Santiago Derqui, que hi durarà un any. El 1862 es dur a terme la batalla de Pavón entre els homes de la Confederación i els de la província de Buenos Aires liderats per Bartolomé Mitre amb victòria per aquest últim, que passa a ser el president del país fins al 1868. A Mitre ens el trobem a Recoleta, a la zona anomenada la Isla. Durant el seu mandat es produeix a terme la guerra de la Triple Aliança i a les pròximes eleccions és elegit Domingo Faustino Sarmiento, el president de l’educació que també està situat als Bosques de Palermo, obra de Rodín. Durant els seus sis anys de mandat fa un cens poblacional i fomenta l’educació gratuïta i laica per tot el país. De Sarmiento es passa a Nicolás Avellaneda, de només 37 anys, exercint el càrrec de president de la república durant sis anys, el monument del qual també està als boscos de Palermo. Durant aquest temps destaca el seu ministre de guerra Julio Argentino Roca, el qual seria elegit president en les pròximes eleccions nacionals, del 1880 fins al 1886 i que avui té un monument, acompanyat de polèmica, a Diagonal Sur. Aquesta època es caracteritza per la corrupció política i el frau electoral, on només tenien participació de la vida política la classe oligàrquica. En les eleccions de 1886 surt elegit Miguel Juárez Celman que renunciaria al càrrec el 1890 i assumiria el vicepresident, Carlos Pellegrini fins a la nova crida d’eleccions, dos anys més tard. A Pellegrini ens el trobem assentat davant de l’ambaixada de França, ben a prop de la Plaça Catalunya.

Hipolito Yrigoyen

Hipolito Yrigoyen

D’aquelles noves eleccions, per dir-ho d’alguna manera, en surt vencedor Luís Sáenz Peña que també renunciaria a la presidència tres anys després i en aquest cas també seria succeït pel vicepresident José Evaristo Uriburu fins al 1898, avui li posem cara si anem a Av. Pueyrredón i Las Heras, a Recoleta. Davant de tanta confusió i inestabilitat social, torna a ser elegit Julio A. Roca essent president del 1898 fins al 1904 i Manuel Quintana del 1904 al 1906, any de la seva mort i reemplaçat pel vicepresident José Figuero Alcorta, que acabaria el mandat el 1910 i que també té un monument a Recoleta. El pròxim president electe seria el fill de Luís Sáenz Peña, Roque Sáenz Peña que es veuria obligat, per la situació obrera i pels radicals, a crear una llei que amplies la participació electoral. A Florida i la Av. Roque Sáenz Peña hi ha un monument a aquest president i a llei que porta el seu nom. Roque mort el 1914 i el substitueix el vicepresident Victorino de la Plaza. D’aquesta manera en les pròximes eleccions, el 1916, l’elegit com a representant del poble seria el radical Hipólito Yrigoyen, seguit per Marcelo T. de Alvear el 1922 i novament Yrigoyen el 1928 fins que es derrocat pel cop d’estat del 1930. El primer president radical el podem veure si anem a la Plaza Lavalle i el segon, a Marcelo T. de Alvear, si anem a Recoleta, a la zona de la Plaza Francia, a prop del seu tiet Carlos Maria de Alvear.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

L'art de volar

Blog de viajes independiente y con mochila que pretende relatar información y rutas alternativas, motivar a otros viajeros, ayudar y participar en crear un mundo dónde se pueda soñar y viajar libremente.

Fuet, mate i arròs

Turisme per Àssia

Fuet i Mate i Arròs

Turisme per Àssia

voltantsenses3

Blog de viatges, fotografia i experiències

elViatger.com

Blog de viatges i fotografia d'Isma Monfort

%d bloggers like this: