Parque Nacional Tierra del Fuego

El Parque Nacional Tierra del Fuego té 68.909 hectàrees de l’ecorregió de boscos patagònics, boscos subantàrtics i es troba a 12 km de la ciutat de Ushuaia. Va ser declarat parc nacional el 1960. El parc va des del nord del llac Fagnano fins a la Parque Nacional Tierra del Fuego_Cerro Guanaco (11)costa del canal de Beagle, en aquesta part, la serralada dels Andes es troba amb el canal, a la província de Tierra del Fuego. De les 68.909 hectàrees, n’hi ha 200 habilitades al públic, les del sud, la resta estan catalogades com a estricte reserva.

Al parc hi podem trobar els paisatges característics de la Patagònia, llacs, valls, boscos i estepes, així com costa marina i tundra. De fet es pot caracteritzar en tres zones, la muntanya andina, el bosc magallanic i la costa. L’arbre principal és la lenga (Nothofagus pumilio), un arbre caducifoli que viu des del nivel del mar fins als 600 metres d’altura respecte a aquest i que si teniu la possibilitat d’anar-hi al març o abril els veureu amb el color rogenc característic de la tardor. A les zones més humides, aquest arbre se combina amb el coihue de magallanes o guindo (Nothofagus betuloides), que és el famós arbre bandera, ja que es corba pel fort vent patagònic i el canelo (Drimys winteri) també és característic d’aquest ambient. Si estem en el terreny de la torba, que el 90% de la torba argentina es troba a Tierra del Fuego, la planta més característica és la molsa Sphangnum magallanicum on hi podem trobar “ñires” (Nothofagus antarctica).

Parque Nacional Tierra del Fuego_Cerro Guanaco (7)Quant a la fauna, hi ha fins a 20 espècies de mamífers i més de 90 d’aus, la curiositat és que no hi ha amfibis. Els mamífers més típics són el guanaco (Lama guanicoe), un camèlid característic del sud d’Argentina; el huillín (Mustalidae), un carnívor de la família de les llúdries i en perill d’extinció; i la guineu colorada fueguina (Lycalopex culpaeus), exclusiva de l’illa de Tierra del Fuego. També hi ha la guineu grisa i els castors, però aquests dos han estat introduits per l’home i fins i tot han arribat a causar problemes a la flora i la fauna autòctona. La quantitat d’aus és elevada, ja que hi ha una combinatòria d’aus terrestres, com el picot o “carpintero gigante” (Campephilus magellanicus) que el mascle té el cap vermell i la femella negre, Com a aus marines hi ha cauquén (Chloephaga), símbol del Parc. També destaquen el albatros de cella negra (Diomedeidae), l’ànec vapor austral (Tachyeres pteneres), les gaviotes i els podicipediformes o macaes en castellà, ocells aquàtics cabussadors. A la costa podem veure alguns mariscs com musclos i caragols de mar.

L’illa de Tierra del Fuego, i en particular la zona del parc, estava habitada des de fa 10.000 anys, per indígenes de la cultura dels selk’man i dels yámana, aquests últims es caracteritzaven per ser bons mariners que utilitzaven canoes per navegar pel canal. Les dones nadaven per recol·lectar els mol·luscos de la zona. A la badia Lapataia s’hi han trobat piles de closques que evidencien la presència d’aquest grup ètnic.

Al parc hi ha preparades cinc rutes ben diferents entre elles. El “sendero de la costa”, “el sendero del río Pipo”,el “cerro Guanaco”, la “bahía Lapataia” i el “Hito XXIV”.

Parque Nacional Tierra del Fuego_Camino de la Costa (2)El camí de la costa, de 8km, comença a l’Ensenada Zaratiegui i va envoltant la costa del canal de Beagle i de la Bahía Lapataia, amb les illes Redonda i Estorbo de fons. És una ruta molt bonica i sense gaire dificultat, tot i que llarga, per on creues, gairebé durant tota l’estona, boscos de guido i lenga, així com boscos humits amb el canelo i la “leña dura” (Maytenus magellanica). Pel sotabosc destaca l’arbust calafate (berberis microphylla,) i el michay (Berberis congestiflora) i a les zones més humides la “frutilla del diablo” (Gunnera magellanica) o maduixa silvestre.

Una altra ruta és la de la cascada del riu Pipo i la del mateix riu, la primera són 2,8km i la segona part 4,9km on, segons ens van dir, es poden veure lengas, l’arbre característic de la zona, de més de 200 anys. També és on habita el guido, ja que necessita espais humits. En aquesta zona s’hi pot veure el fong paràsit “pan de indio” (Cyttaria harioti), el qual s’instal·la a les rames dels arbres, principalment del ñire i del coihue, i aquests generen nusos per tal saltar els bloquejos de la salvia que els ocasiona aquest fong comestible.

Els punts característics del parc són la badia Lapataia, que és on acaba la ruta 3, la Laguna Negra, el llac Roca, la cascada del riu Pipo i l’ensenada Zaratiegui.

La zona més còmode per passejar és la de la Bahía Lapataia, que significa badia de fustes. Es pot creuar l’arxipèlag Camaranes, seguint el camí de l’illa d’uns 15 min, que comença després de creuar el pont que travessa el riu Lapataia, quedant-nos a mà esquerra la policia. També es pot anar a visitar la “Laguna Negra” per un camí interpretatiu totalment adaptat, de 950 metres i per últim recorre la badia Lapataia amb rutes de 2 o 4 km veient les castoreres, l’espècie més invasora del parc; tant que en fer els seus caus ha canviat el curs d’alguns llacs. Nosaltres no vam fer ni totes les rutes de Lapataia ni la del Hito XXIV, de 3,5 km que porta fins a la frontera amb Xile. La que sí que vam fer, descrita coma “Brava” pels locals, fou la del “Cerro Guanaco”. Impressionant.

Parque Nacional Tierra del Fuego_Cerro Guanaco (3)Per començar aquesta ruta, primer t’has d’anotar a un quadern que hi ha a la proveduria del Camping Lago Roca. Està descrita com a 4 hores d’anada i unes altres 4 de tornada, així que s’ha de començar aviat. Nosaltres vam començar a les 10.15 h i en unes 5 h, 3 d’anada i 2 de tornada, ja estàvem a baix. Per arribar al punt de partida, s’ha de vorejar el llac Roca i emprendre el camí que està indicat com Hito XXIV, fins a arribar a la bifurcació on hi ha un cartell que avisa de la duresa del camí i de fer-lo amb sabates adequades (ja entendreu el perquè). El primer kilòmetre és dur, és una pujada continua i de forta pendent, per un bosc patagònic preciós. Després de gairebé una hora s’arriba al mirador. A partir d’aquí el camí es fa una mica més accessible, venen uns 1,5 km gairebé plans però no per això fàcils. El primer tram és un bosc, on s’ha d’anar saltant arbres i travessant algun riu, però sense cap problema. Després ve una zona, que almenys nosaltres, la vam trobar totalment enfangada, així que aquí es fa de molta ajuda el bastó per tenir una cama més i evitar enfangar-se del tot. Malgrat sortir-ne, relativament nets, el pròxim destí són uns 300 m de torba on, si encara no us havíeu mullat, ara ho fareu, ja que aixafeu on aixafeu, aixecareu aigua. La torba està constituïda per restes vegetals com la de la molsa Sphagnum i altres gramínies que s’acumulen i es comprimeixen en ambients humits i a baixes temperatures que impedeixen la descomposició completa de la matèria orgànica. Així a baixa pressió, sense oxigen i en un ambient àcid es produeix l’acumulació i compressió d’aquestes plantes que moren. Aquí el camí no està marcat però el destí és fàcil d’identificar, aquella muntanya pelada que s’aixeca a l’horitzó. En aquest tram de fang i torba és on té sentit lo de les sabates adequades. L’últim kilòmetre i mig és pujant la muntanya, a la qual s’hi dedica una hora ben bona. La pujada és de força pendent i lletja, torna a ser amic el bastó, el camí és estret i pels voltants està ple de pedres preparades per lliscar cap a baix tan bon punt les aixafis.

Una vegada a dalt us esperen les vistes de bona part del parc, si el dia està clar! A nosaltres, de regal ens hi esperava una guineu rogenca i a la baixada un ramat de guanacos. L’estada a dalt no és gaire agradable, pel vent que hi pega, així que temps de dinar i a baixar de nou, on la pujada anterior segueix essent igual de perillosa a la baixada.

Parque Nacional Tierra del Fuego_Camino de la Costa (9)

Al parc hi ha un càmping organitzat amb banys i barbacoes, un bar i una petita botiga o proveduria. També hi ha quatre zones d’acampada on només hi ha latrines però en molt bones condiciones i fins i tot amb paper de bany. En aquestes zones s’hi pot fer foc, sempre que el risc d’incendi no sigui elevat. El centre de visitants Alakush té una sala interpretativa, banys, un restaurant i una botiga de souvenirs. També hi ha una estació de policia.

Per arribar al parc, l’entrada del qual es troba a 12 km del centre d’Ushuaia, hi ha diverses opcions, començarem per la més cara. El Tren Turístico del Fin del Mundo, després hi ha el taxi, o l’autobús “públic” que val $150 l’anada i uns altres $150 la tornada. Per últim ens queda caminar, són 12 km totalment plans i provar de fer autoestop. L’opció que vam fer nosaltres, perquè, si ve l’entrada del parc està a només 12km, les zones d’acampada boniques estan a uns 10 km a l’interior del parc. Així que nosaltres vam agafar un autobús urbà, el A o el B, que per $3 ens va deixar a uns 5 km de l’entrada del parc. Allí vam començar a caminar i al cap de poc ens va aixecar una parella que anàvem a matear i ens van deixar a l’entrada del parc. D’allí vam registrar-nos, pagar l’entrada i després vam fer la ruta de la costa, fins a acampar a la zona d’acampada Cauquenes. L’entrada al parc són $170 pels estrangers, $70 pels argentins i pels residents al país i $30 pels estudiants. Acampar al càmping organitzat té un cost d’uns $100 la nit, però a les zones lliures d’acampada és totalment gratuït.

Més fotos del parc i de Tierra del Fuego

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Fuet, mate i arròs

Turisme per Àsia

Xanet Xanet .Com

Blog de viatges, experiències i aventures en català

areveure.cat

t'ajuda a preparar el teu viatge, t'acompanya quan l'estàs fent i fa que no l'oblidis a la tornada.

L'art de volar

Blog de viajes independiente y con mochila que pretende relatar información y rutas alternativas, motivar a otros viajeros, ayudar y participar en crear un mundo dónde se pueda soñar y viajar libremente.

%d bloggers like this: