La Década Infame

Un Yirigoyen malalt, deixa el govern en mans del seu vicepresident Enrique Martínez, el 5 de septembre de 1930. Un dia després, José Félix Uriburu treu part de les tropes al carrer. Va ser un cop d’estat que va estar més secundat pel poble que pels militars, els quals estaven dividits entre Uriburu i Agustín P. Justo. Justo sostenia un cop d’estat per derrocar a Yrigoyen i establir un govern provisional militar fins a tornar a restablir l’ordre social. Uriburu tenia unes idees més feixistes i volia perpetrar-se al poder.

El mateix dia del cop d’estat, Yrigoyen va viatjar cap a La Plata a la recerca d’ajuda militar però com que no la va trobar, va presentar la renúncia, fou detingut i enviat a la presó de l’illa Martín García. Així va ser com la Revolución de Setiembre triomfà, segons els militars, per salvar a la República de la crisi i amb el total suport dels mitjans de comunicació. Un dels motius de la insatisfacció de l’alta societat argentina, de la presidència radical, fou la creació de l’empresa nacional YPF, la primera petroliera estatal del món i que per tant no havien pogut dur a terme els seus negocis amb els capitals estrangers. A més a més s’havia avançat tant en la indústria nacional com en parar les inversions estrangeres, amb l’objectiu de sortir de la recessió econòmica que afectava a tot el món després de la crisi del 1929.

El general Uriburu va assumir la presidència el 8 de setembre de 1930. Algunes de les seves primeres mesures foren tancar el Congrés, intervenir les universitats i les províncies, declarar l’estat de lloc i la llei marcial, prohibir les activitats partidàries i censurar la premsa. També va establir la pena de mort, executada sobretot a radicals i anarquistes. A més a més va acomiadar part de la directiva de YPF i va posar-hi un gabinet format per mandataris estrangers. Tornava el liberalisme econòmic i el totalitarisme polític.

Lisandro De La Torre

Lisandro De La Torre

L’ambient repressiu i algunes de les mesures antipopulars del General van crear cert malestar. Per tal de pal·liar-los van convocar, el 1931, eleccions a quatre províncies del país. Una d’elles fou la província de Buenos Aires i com que les van guanyar els radicals, van ser anul·lades. El mateix any es van convocar eleccions presidencials on es van presentar Agustín P. Justo amb Julio A. Roca fill, com a vicepresident, representant la classe tradicional i Lisandro de la Torre amb un discurs en contra del govern dictatorial de Uriburu, però de fet donava igual, ja que es va tornar als vells costums de les eleccions fraudulentes, per tant les va guanyar el general Justo.

El 20 de febrer de 1932, any en el qual mort Uriburu, es proclama nou president a Agustín P. Justo que dur a termes una política d’intervencionisme estatal, control del poder, estat autoritari, grans negociats que afavoreixen a les empreses estrangeres i d’industrialització però amb la intenció de substituir les importacions que desequilibraven la balança, més que per deixar de ser dependents de les potències mundials. De fet, durant la seva presidència, Roca fill va viatjar a Londres on va signar el pacte Roca-Runciman segons el qual s’aprova un nou préstec a Argentina amb la banca anglesa, però els diners acaben anant a les empreses angleses a Argentina a canvi Anglaterra seguia comprant carn a Argentina, això sí, sempre que fos més barata que la de les seves colònies o ex colònies, com Canadá, Australia o Nova Zelanda. Per si no fos poc, Argentina alliberava d’impostos l’entrada de carbó anglès, impedint el creixement de la indústria nacional del carbó i del petroli. En resum, Anglaterra manava a Argentina, una altra vegada. El pacte va ser denunciat per Lisandro de la Torre al Congrés, el qual s’acaba suïcidant cansat de la injustícia i la corrupció.

E 1937 es van convocar noves eleccions, novament fraudulentes on va guanyar Roberto Marcelino Ortiz, però el 1940 va haver de cedir la presidència al seu vicepresident, Ramón S.Castillo, per problemes de salut. Durant la Segona Guerra Mundial, Argentina es va declarar neutral, en part, ja que la part econòmica estava estretament relacionada amb Anglaterra i els Estats Units però la part militar admirava l’exèrcit alemany.

Una de les característiques dels quatre presidents que hi va haver durant l’anomenada dècada infame, que va durar 13 anys, van ser l’augment del pressupost destinat a l’exèrcit. L’objectiu del cop d’estat del ’30 era tornar a l’Argentina de principis del s.XX amb frau electoral i exclusió del poble de la política. També van perseguir totes les idees anarquistes i socialistes i es van desentendre del tot de les necessitats del poble, un poble que passava gana a causa de les diverses recessions econòmiques que afectaven el món per la Primera Guerra Mundial, el crac del 1929 i a la Segona Guerra Mundial, que pel tipus d’economia dependent d’Argentina, afectava el país directament, ja que baixaven les exportacions i amb això, augmentaven els desocupats.

Aquest procés de renovació va acabar amb un nou cop d’estat, el del 4 de juny del 1943, liderat pel Coronel Arturo Rawson però que va ser destituït pels mateixos militars, entre els quals hi havia un jove Juan Domingo Perón. El general Pedro Ramírez assumiria el poder polític del país mentre que Perón tindria el càrrec de secretari de la secretaria de Treball i Previsió Social on aconseguiria augments salarials pels treballadors, rebaixes als lloguers, vacances pagades, jubilacions i un estatut pels obrers. Així, a poc a poc, la figura de Perón aniria guanyant imatge entre el poble, que tantes vegades havia sigut reprimit.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

L'art de volar

Blog de viajes independiente y con mochila que pretende relatar información y rutas alternativas, motivar a otros viajeros, ayudar y participar en crear un mundo dónde se pueda soñar y viajar libremente.

Travelingmylife

Blog de viatjes, fotografia y experiencias

elViatger.com

Blog de viatges i fotografia d'Isma Monfort

Bona Vida

Rutes, llocs i racons per no quedar-se a casa

%d bloggers like this: