Urquiza, de terratinent del Litoral a President

Ens em quedat amb la derrota de Rosas, el 3 de febrer de 1852, a la batalla de Caseros contra Urquiza, gràcies a l’aliança que havia fet amb els països veïns. Aquesta derrota va ser un punt d’inflexió ja que tot i que l’exèrcit d’Urquiza estava format per homes d’ideologies molt diferents, el futur president tenia en compte que s’havia de canviar el model centralitzat que només beneficiava a Buenos Aires. Per això signa a San Nicolás un acord amb els altres governadors segons el qual Urquiza passa a ser Director Provisional de la Confederación Argentina, cap de les forces militars i cap de la duana, ell mateix convoca un Congreso Nacional Constituyente, que es reunirà a Santa Fe, amb l’objectiu de redactar una nova constitució ja que la que hi havia en aquell moment era centralista. Totes les províncies, excepte Buenos Aires, firmen el Acuerdo de San Nicolás, el qual serà la base de la Constitución del 1853. La província de Buenos Aire es retira de la Confederación amb el suport dels opositors a Urquiza, principalment Valentín Alsina, Sarmiento i Mitre.

A finals de 1852 es va reunir a Santa Fe el Congreso General Constituyente del qual nasqué la primera constitució federal Argentina, jurada pels governs provincials el 9 de juliol del 1853, seguint les bases de Juan Bautista Alberti. Aquesta constitució establia un govern representatiu, republicà i federal però el federalisme adoptat era de caire moderat ja que tot i reconèixer l’autonomia de les províncies tot estava organitzat sota una poder central. El 1854 Urquiza va ser nombrat president la de la República Argentina, un president d’origen basc, amb capital a Paraná, Entre Rios i amb Buenos Aires fora d’aquesta República. Així, Paraná va ser la capital del país fins a 1861.

Urquiza

Monument de Urquiza als Bosques de Palermo

Amb la revolució del 11 de setembre del 1852, i la independència de Buenos Aires de la Confederació es crea una sèrie de lluites per tenir la duana portuària. Urquiza bloqueja el port de Buenos Aires i obliga als vaixells a anar pel riu de Paranà, per tal de debilitar la font d’ingrés de la província rebel. Buenos Aires, el governador de la qual era Valentín Alsina, per la seva part, impedeix el pas de productes que van o venen de la Confederación. Amb la secessió de Buenos Aires de la Confederación, la ciutat s’enriqueix notablement al tenir el poder econòmic de la duana i no haver de compartir els beneficis. Per contra, les províncies de la Confederación s’anaven empobrint al mateix ritme que Buenos Aires es convertia en una metròpolis que atreia immigrants d’Europa, principalment, que venien tant a generar treball com a gaudir de les noves places i monuments que naixien a la ciutat.

El Congreso de la Confederación va dictar una llei que instava al president a procurar la incorporació de Buenos Aires de manera pacífica o per la força. Buenos Aires va interpretar la llei com una declaració de guerra i desprès de nombrar Bartolomé Mitre, cap de l’exèrcit provincial, van enfrontar-se a l’exèrcit de la Confederación a la Cañada de Cepeda el 23 d’octubre del 1859, amb victòria per la Confederación. El 11 de novembre de 1859 es va firmar el Pacto de San José de Flores segons el qual Buenos Aires passaria a formar part de la Confederación i els guanys de la duana passarien a mans de la Nación.

Una de les conseqüència de l’augment demogràfic dels últims temps de Buenos Aires va ocasionar una situació insalubre a la ciutat, ubicada per aquell temps, al barri de San Telmo i Montserrat principalment. Així el 1859 apareixen els primers brots de febre groga que ocasionà que moltes famílies ben estants es traslladin a les seves cases d’estiueig i d’aquesta manera començà a créixer la ciutat cap a barris perifèrics com Recoleta o Belgrano.

El 1860 la Legislatura elegeix a Bartolomé Mitre com a governador de Buenos Aires i la Confederación elegeix a Santiago Derqui, un protegit d’Urquiza, com a president de la Confederación, ja amb Buenos Aires. Malgrat els anys, les disputes entre Buenos Aires i la Confederació no canvien i finalment es tornen a enfrontar l’exèrcit de Mitre i el de Urquiza, però aquesta vegada a Pavón, el 1861. Derqui dimití i assumí el Vicepresident, el General Padernera. Mitre quedà com a primera figura de la política.

El desenllaç de la batalla de Pavon va ser de lo més sorprenent ja que diuen, que tot i tenir-ho tot per guanyar, Urquiza es va retirar. Les causes potser no les sabrem mai però el que està clar és que amb aquesta jugada es va guanyar uns quants enemics federals que van considerar-lo un traïdor.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Fuet, mate i arròs

Turisme per Àsia

Xanet Xanet .Com

Blog de viatges, experiències i aventures en català

areveure.cat

t'ajuda a preparar el teu viatge, t'acompanya quan l'estàs fent i fa que no l'oblidis a la tornada.

L'art de volar

Blog de viajes independiente y con mochila que pretende relatar información y rutas alternativas, motivar a otros viajeros, ayudar y participar en crear un mundo dónde se pueda soñar y viajar libremente.

%d bloggers like this: